Viatge al cor de l’espoli

Els veïns d’El Cabanyal continuen lluitant contra la depredació i l’espoli. Des del passat dia 23 està en marxa la catorzena edició de Cabanyal Portes Obertes. «Volem donar-nos a conéixer», explica Maribel Doménech, representant de l’Associació de Veïns. Quasi 14 anys en la trinxera han fet d’aquells que estan a…

Viatge al cor de l’espoli

Els veïns d’El Cabanyal continuen lluitant contra la depredació i l’espoli. Des del passat dia 23 està en marxa la catorzena edició de Cabanyal Portes Obertes. «Volem donar-nos a conéixer», explica Maribel Doménech, representant de l’Associació de Veïns. Quasi 14 anys en la trinxera han fet d’aquells que estan a favor de la rehabilitació sense destrucció uns guerrers carregats d’arguments.

Interior d'una de les cases que acull la mostra de Cabanyal Portes Obertes 2011. Foto: Guillem Sanchis

Portes Obertes 2011 s’ha centrat en els valors humans del barri a través de 99 testimonis d’altres tants habitants de la façana marítima de València que formen El Cabanyal, Canyamelar i Cap de França. Diferents il·lustradors valencians han accedit a plasmar gràficament aqueixes històries, i Media Vaca ha editat un llibre per tal que la memòria col·lectiva d’uns barris assetjats pel PEPRI perdure més enllà del 9 d’octubre, quan les portes dels veïns tanquen fins l’any que ve.

Abans, els valencians hauran pogut gaudir de cases engalanades, on els seus habitants reben amb la major dosi d’hospitalitat possible. A les seus parets, que tal volta caiguen colpejades per les excavadores, han penjat les il·lustracions de les seues històries. Històries que parlen de la llengua, de les tradicions, de les costums, dels grans drames, com la Riuà de 1957, o de la vídua del Carrer Escalante, que volia que al seu soterrar anara la banda de música i la portaren al muscle.

Cada cap de setmana, 14 veïns obren les seues cases al món i expliquen gustosos la seua història, la seua por. «Ma mare va morir amb el patiment de que li llevarien sa casa. Intentant tornar, quan ja no es podia moure,va caure i es va trencar un braç. I així li ha passat a molta gent del barri. Hem nascut ací, hem viscut ací i volem morir ací», explica una veïna amb un pis preciós amb vistes al mar, del que ha cedit el seu passadís a les històries del Portes Obertes d’enguany.

Maribel Doménech, al punt d'informació de Cabanyal Portes Obertes. Foto: Guillem Sanchis

El problema i l’oportunitat

Maribel Doménech deu haver explicat mil vegades la problemàtica de sa casa, del seu carrer, del seu barri i d’una ciutat malalta. Viu a la zona afectada per l’ampliació de Blasco Ibáñez i és la cara més visible de l’Associació de Veïns, dins del moviment Salvem el Cabanyal. «Es diu que aquest barri és el problema per a que València arribe al mar, però no és així. Podem ser l’oportunitat. València és marítima, no sé, des de fa cent anys! O què som? Txecoslovàquia? Podem aportar molt. Som una oportunitat de connexió, un barri amb una trama singular; som un dels tres barris protegits de la ciutat», explica, i les seues paraules són tan contundents com calmades.

«El que volem és rehabilitar sense destruir. Ací es pot fer tot. Hi ha terrenys per a grans projectes, però no per a partir per la meitat un conjunt històric, patrimoni de tots els que vivim ací i de tota la ciutadania valenciana», afegeix Maribel, que es queixa: «Fa poc han aprovat tres milions més per a comprar cases i enderrocar-les. I ja n’havien invertit 12 més. Jo em pregunte: on està la rehabilitació? On? És la propietat municipal la que degrada el barri. No tanquen els solars que deixen al enderrocar cases, manipulen la pobresa, la marginació i la delinqüència, coaccionen al veí per a que venga la casa amb una manera d’actuar mafiosa». «Però la gent se n’està adonant», diu, esperançada. «Molts dels que pengen pancartes a favor de l’ampliació de Blasco Ibáñez estan farts de la pròpia degradació motivada per l’ajuntament. Han aconseguit una cosa pitjor que enderrocar cases: Trencar la cohesió del barri, posar en perill la convivència», conclou.

Cabanyal, barri obert

Són les 12 d’un calorós migdia de setembre i els veïns d’El Cabanyal, el Canyamelar i el Cap de França fan el vermut buscant les ombres a les terrasses dels bars. Miren, sorpresos, com desenes de persones trepitgen els seus carrers mirant les façanes de les cases més singulars. Al capdavant està Maria Villora, presidenta de Salvem, que fa un relat apassionat de les peculiaritats del modernisme popular que es va extendre al barri quan es van substituir les antigues barraques per cases d’obra.

Esguita el seu relat amb dades esfereïdores: «ací no s’ha expropiat cap casa, totes han estat venudes». Això sí, les vendes han estat motivades per l’assetjament al que també feia referència Maribel Doménech. «Les cases es valoren en 500 euros per metre quadrat, quan a l’aparcament que acaben de construir s’estan pagant 2.000 euros». La superfície d’una casa considerada patrimoni històric i artístic es valora en una quarta part del que val una plaça de parking. Així valora l’ajuntament allò que vol expropiar. No es donen llicències de reforma, ni per a obrir nous negocis, des de fa anys. La Societat Musical del barri ha hagut de tancar per este motiu, a pesar de que tenia una subvenció estatal concedida.

Un dels solars d'El Cabanyal, asfaltat i sense tancar, al Carrer José Benlliure. Foto: Guillem Sanchis

Mentre desenes de curiosos realitzen la visita guiada pel barri acompanyats de Maria Villora, alguns veïns ixen al carrer a agranar i marmolen entre dents a favor de l’ampliació i contra la plataforma. Altres iaies, en canvi, fan bona la visita. «Així ha de ser, que vinga la gent jove i que ho vegen tot». Un visitant d’uns 70 anys agraeix que el consideren jove. Les iaies, engalanades com mana el diumenge, riuen. Ell també.

«No som una immobiliària, eh?»

Una de les assemblees més actives del moviment 15-M és la dels Pobles de la Mar. D’allà ha sorgit l’última idea per regenerar El Cabanyal: posar en contacte persones interessades en anar a viure al barri amb gent disposada a llogar sa casa. Al capdavant de la iniciativa hi ha gent com Marga, qui adverteix: «No som una immobiliària, eh!». Han començat amb el projecte esta setmana i ja se’ls acumula la feina: «tenim hui una reunió, hi ha molta demanda, la gent vol vindre a viure, haurem de treballar molt», reconeix.

«Fins i tot hi ha qui ens ha proposat rehabilitar ella mateixa les cases que estiguen en mal estat a canvi d’una part del lloguer, i això ens pareixeria fantàstic, però hem de parlar amb els propietaris per tancar tots els detalls», explica Marga, que veu en la Universitat una oportunitat d’or: «hem d’anar a totes bandes, on siga, a convéncer als erasmus de que ací val la pena vindre a viure, que és un barri magnífic».