La cara B dels mitjans de comunicació

Què hi ha al darrere dels grans grups de comunicació? Quins bancs els presten diners? En definitiva, qui són realment els propietaris dels mitjans? El periodista Pascual Serrano ha donat algunes pistes en el Centre Social Terra, a València, durant la presentació de ‘Traficantes de información. La historia oculta de…

Pascual Serrano signant el seu llibre 'Traficantes de información' Foto: Nonada.es

En l’any 2009 Pascual Serrano solia publicar una columna quinzenal en un periòdic regional de Vocento. Mai havia rebut cap objecció als seus textos, mai fins que va comentar en un d’ells que José Ignacio Goirigolzarri, conseller delegat del BBVA, es jubilava amb una pensió de tres milions d’euros anuals. No va ser una exclusiva de Serrano, era vox populi però tot i això la columna no va ser publicada i mai més va tornar a treballar per a este mitjà de comunicació. L’estreta relació de Vocento amb BBVA evidenciava que criticar aquest banc en les seus pàgines era una «pretensió impossible».

Traficantes de información de Pascual Serrano - Nonada.es

Durant la presentació, conduïda per Xavi Sarrià, i el posterior debat (emmarcat en el cicle de la Universitat Lliure de Benimaclet) aquest periodista valencià va exposar les dificultats per aconseguir informació i assabentar-se de qui és qui en l’entramat empresarial que envolta els grups de comunicació a l’estat espanyol.

Que les grans multinacionals, i els grups econòmics poderosos controlen PRISA, Godó, Zeta o Planeta no és nou. Tampoc ho era publicar en Itàlia un llibre sobre la Camorra quan ho va fer Roberto Saviano, més bé era bastant usual. La diferència és que tant en ‘Gomorra’ com en ‘Traficantes de información’ es donen noms. Noms i cognoms que generalment no veus publicats a El País o que no s’escolten en la COPE. Saber a qui pertany una televisió, un periòdic o una ràdio és, segons el cofundador de www.rebelion.org, una tasca «esgotadora». Entre d’altres coses perquè els propis mitjans fomenten que el protagonista, en la secció «Qui som», en siga el periodista. Ells i elles són la cara de Telecinco i la SER, però ni ells ni elles el·laboren de cap forma el guió d’esta trama. Rosa María Mateo, recordava Serrano, ha estat en actiu des de 1966 (primer en TVE i després en Antena 3) però ella es va quedar a l’atur en 2003 (com la senyora de la neteja o el vigilant) quan l’ens privat li va cancel·lar el contracte. Era una treballadora més.

Sembla ser, segons les investigacions de Serrano, que els mitjans de comunicació pretenen transmetre a la ciutadania una idea, i és que per damunt de tot està la vocació informadora de qui treballa per a ells. Ara bé, la realitat és molt distinta ja que «són els majors censors i ocultadors de les qüestions econòmiques que els afecten a ells». Si no, diu l’autor, per què una empresa amb un deute cinc vegades major al del seu patrimoni no s’enfonsa sinò que els seus propietaris mantenen contractes milionaris? La resposta és contundent, «perquè compten amb una cosa molt més important i amb més valor que els diners i és la capacitat de crear opinió en l’audiència i els lectors».

Pascual Serrano

Mercat contra ideologia

Tal i com recordava l’autor de ‘Traficantes de información’ en clara referència a la premsa d’Estats Units, en aquest país es pot escriure sobre el president republicà, o contra el demòcrata però de cap manera pots publicar que t’has trobat una mosca en la teua Coca-Cola. El secret millor guardat per part dels propis mitjans és qui està darrere.

Serrano avançava que ‘Traficantes de información’ és una història d’acomiadaments, de trames bursatils, d’especulació financera, de suborns i per suposat, de delictes. Aquest és un llibre on s’afirma que només hi ha una linea ideològica: «la defensa del mercat i el silenci o atac a qualsevol ideologia que defense els canvis de les estructures dominants».

L’autor de ‘Desinformación’ tancava amb un exemple molt gràfic. Deia que, com no podia ser d’altra manera, ‘Traficantes de información’ a pesar de ser un encàrrec de l’editorial Península no va estar publicat baix el seu segell. Els alts directius de l’editorial i els accionistes vetaren la seua publicació quan s’adonaren de que moltes de les dades que s’aportaven no donaven bona imatge del seus accionistes i socis. Finalment va publicar el llibre baix el segell Foca, de Ramón Akal.