Poc, molt poc es coneix de la situació de les nostres presons. I lamentablement no són les millors. Això sí, hi ha qui tracta de pal•liar la duresa de les reixes amb iniciatives com la del Centre d’Informació Juvenil de la presó de Picassent, que després de 15 anys ha rebut la Medalla de Plata al Mèrit Social Penitenciari.
I precisament per celebrar la medalla, en reconeixement al treball d’Iniciatives Solidàries amb el recolzament del propi centre i de les persones preses, van convidar a la gent de Combe Capelle en un recorregut contrarrellotge per quasi una dotzena de mòduls. A cada mòdul li va pertocar una mini-actuació de 20 minuts que, a pesar de la brevetat i de la pluja persistent, va canviar per uns instants les cares dels empresonats i empresonades. I dels de la Combe (entre els que em trobe), també.
Alguns dels components de Combe Capelle amb membres d'Iniciatives Solidàries, abans d'accedir a la presó. Foto: Iniciatives Solidàries.
Perquè a la presó el temps compta, i molt. El temps pot fer-se etern si esperes que passe la condemna, o si ho fas perquè el funcionari de torn revise la documentació en les dues portes abans d’accedir-hi. El temps també pot ser tan curt que pareix que s’escape entre els dits sense haver-lo assaborit com toca si només tens un parell d’hores per a contactar amb els presos, saber què pensen, com viuen. I així, insatisfet, és com et quedes quan entres a un centre penitenciari sabent que vas a eixir en uns minuts. Quan acaba la xicoteta angoixa de saber que la teva eixida depén d’un botó que manipula algú, te n’adones de com és de dura la situació de les persones que queden allí tancades mentre tu te’n vas a sopar amb els amics.
Quan ixes i ponderes la situació en la que quedes tu i en la que queden ells captes la crueltat d’un sistema que viu d’esquenes a la situacio dels presos. Els seus conflictes mai encapçalen portades ni motiven grans titulars o denúncies. Les presons són mons tancats i opacs als que només es pot accedir després d’una condemna (i aleshores ja és massa tard, la teva credibilitat no existeix), o tenint una consciència solidària, com és el cas de l’ONG Iniciatives Solidàries, i moltes altres que treballen per aconseguir que les presons siguen eines de reinserció social i no de càstig.
Ixes al carer i deixes enrere l’olor a presó, a tancat, a menjar ranci, a estar al doble de la capacitat per a la que es va construir l’edifici, com és el cas de Picassent. La mateixa olor que ells viuen tots els dies, setmana rere setmana, any rere any, la mateixa sensació les 24 hores. I et queden preguntes de resposta complicada. Com pot ser que el CIJ promogut per Iniciatives Solidàries siga l’únic a totes les presons de l’Estat? En altres centres, qui fa les seves funcions d’educadors dels reclusos per a que ells mateixos siguen informadors dels seus veïns de ‘xabolo’? Ningú?
Cartell anunciador de l'actuació de Combe Capelle que es va penjar al centre penitenciari.
I encara més, per què aquesta ONG, com moltes altres, no ha rebut ni un duro de les subvencions concedides per a 2011? Fins on arribarà l’esperit altruïsta de treballar gratis de Belinda, Ximo i els seus companys, que dia a dia es deixen la pell intentant fer la vida a l’infern un poc més agradable? Ells confessen que la seva situació és insostenible, que els bancs els reclamen que avalen amb bens personals els diners que demanen per a l’ONG. No cobren des de juliol d’enguany. Pero continuen anant cada dia de dilluns a divendres a la presó a trobar-se amb els components del CIJ. 15 anys de feina no es poden llençar a perdre per cinc mesos sense ingressos. Fins on pot arribar la seva resistència?
La gent d’Iniciatives Solidàries viu una situació límit que fa perillar tota la feina que porten endavant els mateixos interns, com la revista ‘Skap’, les campanyes de conscienciació sobre hàbits d’higiene o comportament, les guies d’orientació per als nous reclusos o coses encara més importants, com aprendre a portar endavant un projecte, a relacionar-se sense violència, a través de l’acord i el consens, colze a colze, amb els companys i companyes. «A sentir-se persones», resumeixen des de l’ONG.
«¡Nos habéis quitado media condena!»
Mentre totes aquestes incògnites es resolen, i després d’una actuació que va trasbalsar durant només unes poques hores la monótona vida entre reixes, tant per als funcionaris i funcionàries com per al reclusos i recluses, les hores a la presó continuen passant. «Nos habéis quitado media condena», exagerava una de les recluses amb un somriure d’orella a orella quan abandonàvem el pati del seu mòdul escortats pel cap de seguretat del centre.
La música no redueix condemnes, però sí que va servir, per un instant, una gota d’aigua en un oceà, per oblidar la situació en què es troben. Mentre tocàvem pels estrets corredors, el soroll no deixava pensar en altra cosa. Ja fora, en els patis, pocs es resistien a ballar, encara que fora simplement moguent un peu al ritme del surdo. Per unes hores, els de Combe Capelle vam aconseguir quebrar els barrots amb els nostres tambors i que la presó fera olor a carrer.
Si vols saber més sobre la feina d’Iniciatives Solidàries i l’activitat del passat divendres, pots consultar el comunicat a la seva pàgina web.
Comentarios