¿Qui és Lucrècia de Borja?

La bloguera més enigmàtica de la blogosfera valenciana no té tants secrets. Tot el que és Lucrècia de Borja i Bairén penja de la seva bitàcora, una teràpia per a ella i un entreteniment lúdico-erótico-festiu per als seus lectors i lectores, que frisen per saber-ne més d’aquesta jove saforenca desinhibida….

¿Qui és Lucrècia de Borja?

La bloguera més enigmàtica de la blogosfera valenciana no té tants secrets. Tot el que és Lucrècia de Borja i Bairén penja de la seva bitàcora, una teràpia per a ella i un entreteniment lúdico-erótico-festiu per als seus lectors i lectores, que frisen per saber-ne més d’aquesta jove saforenca desinhibida.

"Tot el que desconeixem ens fa gràcia. Que cadascú m'imagine com li agradaria que fóra", diu Lucrècia de Borja.

"Tot el que desconeixem ens fa gràcia. Que cadascú m'imagine com li agradaria que fóra", diu Lucrècia de Borja.

Quedem una vesprada entre setmana al Negrito. Arriba i, després de saludar, el primer que fa és un check-in al Foursquare. «No tens por de que et troben?». «No –contesta- no passa res. Hi ha gent que ho ha fet, lligant caps, indagant sobre quins amics compartim, on estic en cada moment… Ha acabat sabent qui sóc. Una vegada vaig proposar als meus lectors que quedaria amb qui m’identificara, i algun em va trobar i vam quedar. No hi ha problema».

Aleshores, per què tant de recel amb la seva identitat? Lucre, que és com la coneixen els més propers, va abandonar unes jornades sobre blogs en valencià a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) en les que estava anunciada com a ponent quan va veure que a la sala hi havia càmeres. Havia pactat amb l’organització que no hi haurien, però l’AVL va incomplir el tracte, i els va deixar plantats. Per a aquesta entrevista, lògicament, no ha accedit a fer-se fotos.

«Tot el que és desconegut ens fa gràcia. Que la gent ho sospite, o pense que ho sap, però no ho sap segur, té el seu punt. M’encanta que cadascú s’imagine a Lucre com li done la gana. Forma part de la fantasia de tots. Si t’agraden rosses, te la imaginaràs rossa. Si t’agraden les morenes, morena. Que cadascú pense com li agradaria que fóra jo», explica amb un somriure un poc malèvol a la cara.

Lucre no té una identitat paral·lela. Al 2.0, on es mou amb molta habilitat, és simplement Lucre: «tota la gent que em coneix, els amics, saben qui sóc». Aleshores, no hi ha filtracions? Pregunte. «Sí, clar que les hi ha», reconeix. Però no les suficients com per a que la seva cara siga de domini públic. Els lectors s’han de conformar amb el seu alter ego que dispara amb un assecador del cabell, o s’insinua amb els pits a l’aire en un llit de tomaques.

Lucrècia de Borja considera el seu blog com una mena de teràpia per a ella.

Lucrècia de Borja considera el seu blog com una mena de teràpia per a ella.

No tot és sexe

El blog de Lucrècia de Borja no parla només de sexe. A ‘Les dones no som tan complicades’ hi ha consells sexuals, sentimentals, classificacions de relacions, consells de parella, però també convocatòries de manifestacions, molta música en valencià, entrades sobre Android o guies d’Internet “per a dummies”. La pròpia Lucrècia ha escrit en alguna ocasió que és una mena de teràpia per a ella poder compartir amb els lectors com és, què li passa. I saber que algú a l’altre costat té la mateixa inquietud.

“No és un blog només de sexe, i no és exclusivament per a homes. És per a dones! I després, si als tios els serveix, perfecte”, reivindica. Aquesta mena de diari, on la gent acudeix quan té algun dubte sentimental, sexual i quasi de qualsevol tipus, té més de 1.000 subscriptors i subscriptores, i ja ha ajudat a un munt de gent a desfer els nusos sentimentals en què es veiem envoltats a sovint. No té por de clavar la pota amb els seus consells? «No, la gent em demana l’opinió i jo li la done, és com si li preguntes a un col·lega. Jo no sentèncie res. Crec que mai ha eixit malament un consell que he donat. En canvi, hi ha gent que em conta que no m’ha fet cas i li ha eixit malament».

Al remat, són les dones tan complicades? Si Lucre haguera de triar una necessitat que els homes no compleixen, es queda amb el que ens costa donar afecte, parlant físicament. «Dóna gual si és un rotllo d’una nit. Existeix la por a que es pense que t’has enamorat, però no té res a veure. Si estàs amb una persona, encara que siga una hora i mai més la tornes a veure, què et costa fer-la sentir estimada? No és això el que volem tots?».

I a la inversa, quin defecte destacaria de les dones envers als homes? «Això ho hauries de dir tu!», exclama i riu, per a rematar després amb que «solem demanar massa, ho volem tot, i ho volem ja, volem tot el cas del món i, si no el rebem, pensem que ja no volen estar amb nosaltres».

Lucre en la curta distància


És de La Safor i d’allà va adoptar la identitat, inspirada en Lucrècia Borja, filla de Roderic Borja, el Papa Aleixandre VI. El segon cognom, Bairén, li ve pel castell homònim, tot un símbol a la seua comarca. A pesar de que se li donaven millor les lletres, va estudiar una carrera de ciències pures, alguna mena d’enginyeria que no revela, a la Politècnica de València. Viu a Benimaclet i creu que internet és una gran eina per lligar. «No és per a covards?. No! És per a pràctics!», exclama, convençuda. Totes les seves conquestes recents han arribat pel 2.0.

Creu que la crisi econòmica provoca una davallada en les relacions. «Es folla menys, perquè tens problemes, i això afecta. O estàs a l’atur, o t’han baixat el sou, o estàs amenaçat de que et faran fora, i això dóna impotència en els xics i menys libido en les dones, ja ho vaig escriure al blog en 2008…», recorda. No soporta els pretendents que cometen faltes d’ortografia greus o «que no saben parlar».

Prové d’una família profundament catòlica («a ma casa només es veu Intereconomia i Canal 9, imagina’t…») i va viure una catarsi quan va aterrar a València i va veure que «aquella gent tan estranya, que jo pensava que estava equivocada i que eren els roïns, tenien més bona fe en les seves accions que els que fins aleshores eren les meves amistats i el meu cercle».

Prefereix els amants valencians als estrangers. «De la terreta, sempre, perquè a l’hora de fer broma i comunicar-te, i ja dóna igual que siga castellanoparlant, hi ha coses que la gent de fora no entén. Eixa proximitat dels d’ací val molt», afirma. Li posa l’accent de la gent de l’Alcoià, especialment d’Alcoi capital. Creu que València és una bona ciutat per lligar, i sempre fuig de les conquestes properes a sa casa: «és prou que un xic siga ideal, però estiga en el teu poble i et conega de tota la vida, per tallar un poc el rotllo. És més fàcil lligar amb algú de quatre pobles més enllà. Això de que ningú és profeta a la seva terra… passa».