El nom de David Segarra va començar a escoltar-se amb força per maig del 2010, quan l’exèrcit israelià va atacar la Flotilla de la Llibertat mentre viatjava rumb a Gaza. Periodista, documentalista i dissenyador gràfic, ha estat esta setmana en València presentant ‘Foc sobre el Marmara’ i contant-nos què fa a Veneçuela i com ens veu des de la distància.
David Segarra, durant l'entrevista en la Casa del Llibre de València. Foto: Elena Cívico.
Quedem a migdia amb ell, en concret a la Casa del Llibre de València. David Segarra està allí des de fa un parell d’hores, registrant entre les prestatgeries, triant les publicacions que tornaran amb ell a Veneçuela. Mentre vivia a València sempre va estar implicat en diversos moviments socials. De fet, va ser membre fundador del periòdic l’Avanç. Gràcies als textos d’Ignacio Ramonet i Gabriel Garcia Márquez va començar a interessar-se pel que passava a Veneçuela, i ja en 1998 el seu afany revolucionari el va fer encuriosir-se pel que ell considera «el primer govern progressista elegit democràticament» des de feia dècades. Necessitava anar a veure el què passava a Veneçuela.
Aleshores, entrares a treballar directament a Telesur?
No, vaig estar un any buscant feina. Després vaig començar a fer alguns vídeos, a col·laborar en les televisions públiques i també amb Telesur. No treballe exclusivament per a cap televisió, sinò que faig els reportatges i els oferisc als canals.
Però aquest no parteix precisament d’un model televisiu convencional.
No massa. Gràcies a Telesur els pobles d’Argentina, Uruguai, Veneçuela, Equador, Bolívia o Cuba, entre d’altres, comencen a saber els uns dels altres. Ara tenen el dret a mirar-se amb els seus propis ulls. Esta televisió llatinoamericana emet via satèl·lit i competix directament amb CNN i les televisions occidentals. Fins fa cinc anys per a que Veneçuela s’assabentara d’allò que passava a Colòmbia calia passar pel filtre de Miami, Madrid o Brussel·les. Ara, mentre a Europa escolten que la guerrilla colombiana ha matat tres policies, Telesur està contant també que fa un mes trobaren una fosa comú amb 4.000 cadàvers assassinats pels paramilitars, grup armat vinculat amb el govern colombià.
Els pobles d’Amèrica «ara tenen el dret a mirar-se amb els seus propis ulls»
I a tu, com et va rebre Veneçuela?
Quan vaig decidir viatjar cap allà, vaig tindre ocasió de creuar des de Colòmbia i veure les dues cares de la moneda. Cadàvers surant pel riu, pobles cremats, exèrcits detenint a la gent d’esquerres, desapareguts. Això no m’ho ha contat ningú, ho vaig veure jo. Després vaig arribar a Veneçuela i el ‘shock’ va ser ben distint, l’exèrcit rebia a la gent progressista, l’oposició podia discutir lliurement. Hi havia debat. Vaig anar tornant en 2004, en 2005 i en 2006 fins que vaig decidir quedar-me, establir-me i començar a treballar com a periodista i posteriorment com a documentalista.
Manu Tapial, David Segarra i Laura Arau, tripulants del Mavi Marmara.
Ara que has tornat uns dies. Com has vist València, l’Estat espanyol i Europa?
Doncs el nivell de consum i d’exteriorització del poder adquisitiu és dels més grans del món. No he vist mai tal nivell d’ostentació i luxe com a València, ni en Brussel·les ni en Hèlsinki, i òbviament menys en Amèrica Llatina. Semblem els amos del món. Terrasses plenes… És com si tots foren milionaris, és increïble. Però no obstant quan parles amb la gent, alguns estan en l’atur, altres vivint del subsidi. Els joves pensen en anar-se’n a Noruega, a Australia, al Brasil, i mentre la corrupció és la tònica als diaris. Açò no ho va a parar Mariano Rajoy, ell en tot cas accelerarà la crisis. I no veig que ningú estiga preparat, a ningú. La gent no sap el que li ve. Quan Hugo Chaves va arribar al poder es va trobar al davant un 80% de pobresa, un 60% de la població de Caracas vivint en xaboles. Nosaltres també podríem tornar a ser un país del Tercer Món. De fet ni Grècia ni Itàlia tenen ja governs elegits democràticament i estem en Europa. A més sembla que estos temes encara no són part del debat social, la gent està pensant encara en els ‘montaditos’ i en Zara. L’excés de benestar adorm la gent. Tot allò que ha passat en els últims anys no és gratuït. Tenim el que tenim gràcies als 1,5 milions de morts en l’Iraq, a la guerra pel gas d’Argèlia en els 90… Tot açò ens tenia que revertir.
Parles d’Egipte, de Líbia.
Evidentment. El món està en flames i ací estem de festa. Un dels fenòmens claus d’Europa és que el 100% dels grans mitjans de comunicació pertanyen a empresaris, amb la qual cosa no hi ha ni llibertat d’expressió, ni de premsa, ni pluralisme informatiu. Els periodistes són assalariats i la informació, mercaderia. Els interessos que puguen tindre els empresaris que controlen els mitjans van davant.
Però, no obstant, les xarxes socials han obert portes.
Sí, a més hi ha precedents. Durant l’11M, el govern d’Aznar va comunicar a tots els periòdics de l’Estat espanyol que ETA havia estat l’autora dels atemptats i així ho contemplaren en les seues portades. A València, per exemple, les xicotetes xarxes socials, a través de Radio Klara, la web de l’Avanç, els telèfons o els propis mails començarem a dubtar d’allò que s’havia transmès de forma oficial. Nosaltres fórem la veu crítica. El periodista ha de buscar fonts d’informació amb credibilitat, seleccionar-les i contrastar les dades.
Sembla que estem davant d’un canvi d’era.
Tots els països del món estan apostant per les televisions via satèl·lit. De fet, és possible que vosaltres acabeu treballant per a l’Iran, eixe país odiós i integrista que possiblement acabarà per contractant-vos (diu irònicament). L’hegemonia europea està acabant, està naixent un nou món multipolar i nosaltres no desapareixerem, però ja no serem el centre del món.
 Fotogrames del documental 'Foc sobre el Marmara' de Davida Segarra, que podeu vore íntegre en el video enllaçat al final del text. Foc sobre el Marmara
Segarra conta que els primers dies van ser d’una bellesa extraordinària. El Mavi Marmara semblava «un arca de Noé navegant pel Mediterrani». L’última nit, rememora, mentre els periodistes treballàvem, fèiem connexions en directe, enviàvem vídeos o parlàvem a través de les xarxes socials, va començar a fallar internet, la televisió, el telèfon satèl·lit… així que el capità va donar part. En un moment determinat, tallaren totes les comunicacions. Els militars israelians abordaren el Mavi Marmara i els tripulants respongueren llençant-los aigua. Va ser un atac contra activistes i periodistes, on aquestos últims pergueren pràcticament tot el material. «Eren comandos d’elit, una gent que anava a matar, no estàvem preparats per a això», insisteix Segarra.
Tot i això, els tripulants del Mavi Marmara no entraren en pànic. Els activistes defensaren el vaixells i atengueren als ferits, inclús als soldats. Els periodistes cobriren allò que estava passant. Ningú es va quedar paralitzat. «En eixe moment sents com la ment es queda en blanc i fa ‘rec’, fas la teua feina i ja està». Per al documentalista allò va ser una enorme lliçó moral per a la humanitat, perquè vencerem amb les mans nues. Van ser capaços de llevar-los les armes i tirar-les al mar. Segarra considera que, si l’atac no s’arriba a emetre en directe, la història no haguera tingut el mateix final. Per a ell el paper del periodista és més important que mai. Independentment d’allò que pense cadascú, totes les veus tenen dret a ser escoltades. |
||
Comentarios