L’Hort del pi, una via educativa alternativa



Albano Carra i la seua parella són professors de secundària. Tot i això, han decidit evitar-li a la seua filla el circuit d’educació convencional i han constituït, junt a una desena de parelles més, una escola diferent, un “espai d’acompanyament a la criança” amb respecte, on no es distingeix entre…

L’Hort del pi, una via educativa alternativa

Albano Carra i la seua parella són professors de secundària. Tot i això, han decidit evitar-li a la seua filla el circuit d’educació convencional i han constituït, junt a una desena de parelles més, una escola diferent, un “espai d’acompanyament a la criança” amb respecte, on no es distingeix entre joc i treball: l’Hort del pi.

Els xiquets i xiquetes són lliures de triar el que volen aprendre a l'Hort del pi. Foto: hortdelpi.org

A l’Hort del Pi no hi ha horaris estrictes. Ni temaris que complir, ni currículums, ni exàmens, ni són habituals les ploreres. El procediment és senzill, i consisteix en escoltar què volen fer els xiquets i xiquetes. L’única missió de pares, mares i acompanyants és proporcionar-los tot allò que necessiten per saciar la seua curiositat, les ganes d’aprendre coses, sense cap ordre preestablert, en una relació horitzontal.

“Últimament s’han interessat pels cocodrils”, explica Albano, que s’ha vist obligat a repassar alguns apunts i llibres. “De vegades t’has de dur deures a casa, perquè la curiositat que tenen és insaciable. El dia que et toca cuidar-los, acabes rebentat…”. A través de les ganes de saber-ne més sobre els cocodrils, se’ls poden ensenyar ciències naturals o geografia, fins al punt que desitgen. “També han dit que volen fer percussió, i ja li hem demanat a un músic que vinga un dia i els ensenye”.

I així van aprenent els 10 alumnes que cada dia acudeixen a la casa que els han cedit en el cor de l’Horta Sud. Hi ha tres grups, el dels més menuts, anomenat d’Acompanyament, en el que les mares es queden amb els nadons; a partir de dos anys i mig passen al de Socialització, on no estan presents totes les mares, i les que estan, es mantenen observant. I per últim, l’Escoleta, en el que els pares i mares ja deixen als fills i filles, que tenen un acompanyant, el que en el sistema convencional es coneix com mestre o mestra.

L'Hort del pi compta amb 10 alumnes. Foto: hortdelpi.org

A l’Hort del Pi no hi ha pautes en l’aspecte acadèmic, ni en cap altre: “Arribem de matí, cap a les 10, i el primer que fem és esmorzar. Menja qui vol, igual que a l’hora de dinar, no s’obliga a ningú a acabar-se el plat”. Funcionen de forma assembleària, tot es decideix entre tots. Allí es parla dels problemes que puguen sorgir. “No fa molt, es va trencar una bicicleta. El nano que ho va fer, ho va reconéixer de seguida, i ells mateixos van decidir que calia telefonar a un soldador del poble. Així ho vam fer, i solucionàrem el problema, entre tots, amb naturalitat”, recorda Albano.

S’acaba el cicle amb preparació?

La gran pregunta és: acaben els i les alumnes suficientment preparats i preparades per afrontar estudis superiors o universitaris quan acaben d’estudiar en aquest tipus d’escoles? I encara més, és compatible aquest sistema alternatiu amb la legalitat, que obliga a escolaritzar els menors entre sis i 16 anys?

Per al projecte de l’Hort del Pi és encara prompte per fer-se totes aquestes preguntes. Però hi ha d’altres que porten més temps, com Ojo de agua, a Orba, o Donyets, a Olocau: “l’experiència d’aquestos centres confirma que de vegades acaben més preparats encara que els del sistema convencional. Parles amb un xiquet de 8 anys i pareix que en tinga 14. Saben vestir-se, rentar-se, saben menjar, són autosuficients. Això no ho saben fer la resta perquè no tenen temps d’aprendre. He vist xiquets amb 10 anys que no saben ni posar-se la roba, i els han d’ajudar les mares i els pares, perquè sempre van amb presses de matí”, explica Albano.

En l’aspecte legal, no és fàcil deslligar als xiquets i xiquetes del sistema convencional. La llei obliga a matricular-los en algun centre des dels sis anys. Si els pares i mares desitgen que no siga així, han d’iniciar un procediment judicial per assumir la tutela educativa dels infants. Comença aleshores un procés que viatja pels serveis d’assistència social, que requereix l’acondicionament d’una habitació a casa, i que compta amb la supervisió periòdica de la conselleria, que certifica que el xiquet o xiqueta rep l’educació que pertoca. Hi ha diferents grups dedicats al ‘homeschooling’ (educació a casa) com la Asociación por la Libre Educación (ALE), Epysteme o Clonlara, que tenen el procés estudiat i poden ajudar.

Escola lliure, base teòrica


Són moltes i molt variades les bases teòriques de les escoles lliures, però cal destacar la Pedagogia Waldorf com una de les més importants. L’origen d’aquest enfocament innovador es troba en la tasca del científic i pensador austríac Rudolf Steiner en l’escola que va promoure per als treballadors de la tabaquera Waldorf Astoria l’any 1919.

En essència, la pedagogia Waldorf consisteix en estimular la llibertat, la creativitat, els coneixements pràctics, els aspectes físics i els coneixements científics com un tot. L’educació es segmenta per edats, amb diferents metodologies adaptades al que la xiqueta o xiquet necessita en cada moment de la seua infància i adolescència.

Altra pota teòrica important d’aquestos ambients educatius és l’Escola de Summerhill, fundada en 1921 per Alexander Sutherland Neill a Anglaterra, i que encara funciona. Fou la primera de les anomenades escoles democràtiques, en les que es practica una pedagogia antiautoritària, no directiva i llibertària.

Summerhill parteix de la base de la bondat natural de l’ésser humà, la felicitat com màxima aspiració de l’educació, l’amor i el respecte com pilars de la convivència, i la importància de la corporalitat i la sexualitat. L’asistència a classe no és obligatòria, no hi ha exàmens ni qualificacions, l’assemblea és l’òrgan de gestió, i existeix tracte igualitari entre xiquets i adults.

Altre dels mètodes pioners en aquest tipus d’ensenyament és l’impulsat en 1907 per l’educadora, científica, metgessa, psiquiatra, filòsofa, psicòloga, devota catòlica, feminista y humanista italiana Maria Montessori en la seua ‘Casa dei bambini’. El Mètode Montessori considera als xiquets éssers competents que poden prendre decisions, als que cal observar en el seu ambient per iniciar el desenvolupament curricular, i per als que és necessari crear un entorn a la seua mesura. Maria Montessori va escriure ara fa exactament un segle que “l’educació no deuria ser únicament impartir coneixements, sinó un nou camí cap a la realització de les potencialitats”.