Mugroman vol encara més

Fa deu anys que un grup de joves de Xixona començaren a tocar amb l’objectiu de passar-ho bé i divertir-se. Sense por, lliures i amb l’orgull de sentir-se diferents, els membres de Mugroman han sabut utilitzar eixe joguet que per a ells és la música fins arribar a ser una de les nostres bandes amb més present i futur.

El seu últim treball s’anomena ‘Volem més‘, del qual ja el títol representa una declaració d’intencions en tota regla. Més ritme, més lletres carregades de força i optimisme, i més ganes de tocar per tots els racons de la nostra geografia. Javi Ibànyez és el seu cantant i el responsable de parir gran part de les seues cançons.

Crec que tot el món el primer que farà és preguntar-vos per l’origen del vostre nom. I jo no vull ser menys. Per què Mugroman? Sou fetitxistes dels pits?
El germen del nostre fetitxisme va nàixer fa 10 anys. Quedàvem per a tocar d’una manera anàrquica i desestructurada després de desfer l’anterior grup (Lapsus) i per a fer animalades varies. Ens bufàvem, fumàvem, i tot el que un jove d’eixa edat fa. De festa, a un de nosaltres li donava per alçar-se la samarreta, fregar-se els mugrons i dir: “el ball del mugró!” o “sóc mugroman!”. Era una cosa que ens feia riure a tots. I el dia que vam decidir donar-li nom a la nova formació, entre una bossa de noms xorres, va eixir este. Un nom xorra que al final ens ha acompanyat des d’aleshores. El que va començar com un hobby d’uns adolescents al remat s’ha convertit en una cosa més i més gran. Ara mateix ja no sabem el que és viure sense formar part d’esta família. I bé, no som fetitxistes dels pits, encara que ens agraden molt…

A mi també, però estem ací per parlar de música. La vostra té un estil que recorda molt al punk americà…pero en valencià i amb dolçaina.
A pesar d’haver experimentat moltes branques musicals, actualment practiquem el que es podria dir com un punk-pop amb dolçaina. El punk o el rock guitarrer, amb les veus més melòdiques prou característiques del pop. Intentem desvincular el clitxé de música en valencià, més que res perquè és una manera de normalitzar. Normalment no parlem de Lady Gaga (per nomenar a algú d’actualitat) com a pop en anglés. Directament parlem de pop, no? Doncs amb la nostra música volem que ocórrega el mateix. Fem música. Pot agradar-te o no però, si no t’agrada, que siga un argument purament musical. I la típica pregunta de per què en valencià? Doncs, per què no? És la llengua en la que ens han criat, no té més.

Un dels vostres temes s’anomena ‘Lliure i diferent’. És bona idea apostar per la diferència?
Músicalment és possible ser lliure. És la millor expressió per als músics. I més els grups com nosaltres, que no depenem de cap discogràfica ni cap empresa. Diferents? Supose que els grups ens diferenciem els uns dels altres per singularitats que ens doten de personalitat. Poden existir semblances amb altres grups, i diferències, però trobe que el millor de tot és ser ú mateix. Crec que amb l’últim disc ho hem aconseguit. Pots trobar semblances, segur, però seran fruit de la nostra admiració per molts altres grups que ens han influenciat. Això és inevitable.

Concert de Mugroman al Fesfoc'09. Foto, Mugroman.

El factor comú en les vostres cançons és l’optimisme…i això s’agraïx. És posible fer música optimista amb tot el que se’ns ve damunt?
Nosaltres concretament creiem que és possible. Personalment, crec que afrontar la vida amb una visió negativa no porta a cap lloc. I més després del que estem vivint ara els joves de la nostra generació. No hi ha curro, no hi ha espectatives de futur… però seguim vius. Haurem de continuar, no?

Això, o passar de tot…
Clar, perquè afrontar les coses amb una lectura positiva és la millor manera de no caure en la desídia i el meninfotisme global, molt present en els valencians. Esperem no esgotar-nos perquè, com dius, amb la que ens ve damunt arriba un punt en que es veu tot gris, i s’esfumen les forces de seguir endavant.

Sou joves però teniu un recorregut que ja voldrien moltíssims grups veterans.
És complicat remarcar algun moment en concret, però supose que el fet d’anar cada cap de setmana de poble en poble, coneixent nova gent, vivint noves experiències, ha estat una cosa molt bonica. Mentre la gent de la nostra edat esperava entre setmana a que arribara el finde per a anar als pafetos tipics del poble, nosaltres ho esperàvem amb ànsia, entre assajos, per a disfrutar de cada bolo. Perquè siga com siga, cada concert és un món, i nosaltres, per sort, hem visitat ja més de 200 mons.

També el procés de gravació de cada disc ha estat molt xulo. L´últim en concret va ser la polla. Com a músic, treballar amb Jesús Rovira, un tio que ja admiràvem pel seu treball amb els Lax’n’busto, ha estat una de les millors experiències. A nivell de composició, veure com d’una melodia inicial has aconseguit posar-la en comú en el grup, donar-li forma, gravar-la, i després portar-la al directe, on la gent l’ha cantada amb tu… Eixa experiència inicial que has plasmat en un paper s’ha convertit en l’experiència d’algú que després ha escoltat el teu disc, això no té preu. El pitjor? Sens dubte, el robatori que vam patir el darrer desembre.

Si és que hi ha molt de lladre per ahí… Com heu eixit d’eixe colp?
A veure, en un principi vam pensar fins i tot en deixar-ho. En aquell local d’assaig hi havia moltes coses. El robatori no fot tant pel valor econòmic de tot, sino pel valor sentimental. En deu anys havíem arreplegat molts instruments a base de curro, i arribar al local i trobar-lo buit va ser un palo molt dur. Per sort havíem salvat un parell de guitarres, un baix i un capçal d’un ampli, perquè estàvem gravant la sintonia del Crono Bàsquet. Amb açò, i amb cosetes prestades, podíem seguir. I seguint amb l’optimisme del que parlàvem, el que no et mata et fa més fort, i este robatori ens ha servit per a adonar-nos-en de que no estem sols.
Com molts sabeu, arran del robatori es van posar en marxa una sèrie de gal·les benèfiques per a ajudar-nos. En un principi ens va semblar una cosa un poc extranya, perquè normalment una gal·la es fa per a qui realment ho necessita i, per sort, nosaltres tenim encara per a menjar. Però els amics ens van deixar ben clar que tot açò ho feien per nosaltres, per donar-nos forces per tirar endavant. I ho han aconseguit. Tant el ‘Mugrodia’, organitzat pels amics i coneguts del poble, com el ‘Mugrofest’, preparat pels amics d’Alacant Rock i diversos grups, ens va fer sentir molt grans i ens va donar un reforç anímic indescriptible.

'Volem més' és l'últim treball de Mugroman

És que els diners són importants, però m’imagine que no ho són tot. Des que tancaren Megaupload, estareu unflant-vos a vendre discs, no?
De fet jo ja he reservat el Ferrari, i la mansió en Beverly Hills! Bromes a banda, la concepció actual del mercat discogràfic ja va canviar amb l’arribada d’Internet. Crec que allò va ajudar a grups que, com nosaltres, el que volen és arribar al públic amb la seua música i fer concerts, i com no, va tocar els collons a la indústria discogràfica. És que deixar de guanyar diners estressa… Ara per ara, plataformes com Bandcamp son molt útils per a que qui vullga escolte la teua música, se la descarregue i, si li agrada, col·labore voluntàriament amb una aportació econòmica. Este tipus de webs son genials

Festivals, concerts, lip dubs, videoclips, la capçalera del crono-bàsquet… Li pegueu a tot i sembla que esteu encantats en embolicar-vos en projectes diferents. Què vos falta fer? Parir? Muntar en globus?
Parir és una cosa que ja hem fet. Cada disc que publiquem és com tindre un xiquet i, ara per ara, en tenim tres, nascuts en l’hospital, i un altre al carrer (tres d’estudi i un en directe). I com que és una cosa que ens agrada, esperem anar parint-ne més a poc a poc. Supose que eixe es el futur que li espera a Mugroman. Avançar en la nostra missió de fer arribar la nostra música a la gent i, de pas, normalitzar la nostra llengua.

I sembla que cada dia hi ha més grups que s’animen a cantar en valencià.
La música en valencià gaudeix de molt bona salut. Si peguem una ullada a quan vam començar, per exemple, tocar al nostre poble era una odissea. Teniem un regidor que no ens deixava tocar en cap lloc pel fet de ser un grup en valencià. Anàvem a pobles i la gent ens mirava estrany: “¿por qué en valenciano?”. Ens deien polacos, i no ens prenien seriosament. Ara per ara la gent ja no es sorprén pel fet de que utilitzem el valencià en les nostres lletres. La prova de tot és Alacant, una ciutat on no parem de tocar, i cada vegada tenim més seguidors. Dóna gust.

I per on para el futur?
El futur? Esperem que algun dia la normalització siga absoluta. Per a açò necessitem més suport dels mitjans de comunicació. Si Canal 9 i Radio 9 funcionaren com haurien de funcionar, molts grups com nosaltres estariem molt millor considerats del que estem. Potser una de les coses més positives de la música en valencià actual és que la gent s’ha llevat els complexes, i que cada vegada hi ha més grups amb més estils. Clàssics com 121 dB o El Corredor Polonés, o la nova fornada de grups com Inèrcia i Tardor, fan música de la bona. Sense pretensions polítiques ni ideològiques, i sense por a fugir del tradicional ska. Amb açò no vull criticar-lo (l’ska) perquè hi ha grups boníssims, i molt bons amics, però sí remarcar que ha estat un estil que ens ha encasellat la darrera década. Pareixia que parlar de música en valencià era parlar d’ska amb dolçaines i amb missatge politic. I no era exactament així.