Escoltar la imatge per a vore la música

Arnau Bataller no distingeix afició i ofici. Compon música per a cinema. Als 34 suma més de 30 bandes sonores per a la xicoteta i la gran pantalla. Acaba de guanyar el premi de l’Associació Internacional de Crítics de Música de Cine per la sèrie ‘Ermessenda’ i prepara per a ‘La Hermandad’ la banda sonora.

Arnau en la gravació a Brastislava de la banda sonora de 14 days with Victor, amb Román Parrado, el director. Foto: Nonada.es

La crítica diu obertament d’ell que és el compositor de més projecció del país. És el resultat de molt d’esforç i una gran tenacitat. Els principis mai no són fàcils, tampoc per a Arnau, tot i que al seu currículum llueixen un flamant Magna Cum Laude obtés a la University of South Califòrnia, el millor centre del món de l’especialitat, i gravacions als Estudis de la Paramount. Ara sembla que a este músic alzireny no hi ha qui el pare. El seu repertori musical ho inclou tot: terror, cine fantàstic, comèdia, thriller, sèries històriques… La millor targeta de presentació, però, és la seua música. Si vos abelleix podeu fer una visita per la seua web i escoltar alguna peça mentre continueu llegint.

«El primer día, l’únic que faig és agobiar-me». Clar i ras per a començar l’entrevista telefònica. Atén des de Barcelona, on imparteix classes a l’ESMUC, Escola Superior de Música de Catalunya. Encara que això de composar sembla genètic en ell (de menut ja composava de forma autodidacta) no pot evitar sentir la pressió del calendari: «Tinc molt poc de temps i el primer dia no tinc ni idea de què fer». Té un mes per a gravar, barrejar i produir la banda sonora de ‘La Hermandad’, la primera pel·lícula de Julio Martí, una cinta protagonitzada per Lídia Bosch.

«Per desgràcia la pressa és el més normal. La música es deixa per a la fase de post-producció i acabes menjant-te tots els retards patits durant la producció«. La pel·lícula sol arribar a les seues mans totalment muntada. Ho prefereix. «Només que canvie la duració d’un plànol, m’obliga a canviar tota la resta». Comença observant la imatge insistentment, fins que li parla. «Mirant-la sé si vol una música gran o una xicoteta, una més fosca, amb un punt de dramatisme o d’acció. El primer és determinar la sonoritat, decidir els instruments adients. Cal tindre sensibilitat, observar la interpretació dels actors, detectar els elements a resaltar. La meua forma de treballar és escoltar la imatge per a vore la música«.

Escoltant-lo saps que no li pesen les hores i hores que li dedica al treball. «És un privilegi fer el que t’agrada. Això acaba notant-se en el resultat i si ho tens, com que es nota, la gent acaba buscant-te per a treballar». La música és un personatge més de la pel·lícula, «només cal imaginar una escena d’acció o de terror sense que hi estiga present», però està a anys llum de ser valorada com li pertoca. «Els productors no tenen noció del que costa composar. Tú li dius que la música és un 30, 40 o fins i tot un 50% del film, però acaba destinant tan sols un 2% del pressupost global». Una cosa té clara, per barata que siga la producció, per molt novell que siga el director, no renuncia a gravar sense músics, «és el mínim de condicions, els músics fan que la música estiga viva». Sembla que hi ha un punt de no retorn, si una vegada accedeixes a treballar amb samplers, t’ho demanaràn sempre.

Viure de la música

Arribats a este punt, resulta impossible esquivar el tema de la crisi, l’econòmica i l’eterna del cinema espanyol. Empitjoren les condicions de treball. “No és que el sector no avance- es lamenta- és que anem cap enrere. Els pressupostos i els sous són de fa molts anys”. I apunta responsables. «S’han donat subvencions on no feien falta. A més, un productor no pot fer dependre una producció exclussivament de les subvencions. Així no anem enlloc». Hi hagut abussos per excés i per defecte. «A França el 40% de les pel·lícules que es veuen són franceses, ací només el 15% són espanyoles. Allà els mitjans no poden parlar d’estrenes nordamericanes, ja parteixen d’una promoció extraordinària. Ací les que menys diners tenen, menys atenció reben. En altres països això està molt protegit». La societat també té part de culpa, encara hi ha prejudicis vigents com que «sembla que si veus cine espanyol eres un rojo-progre».

«A Espanya la música ha estat molt menyspreada de sempre. Quan estava al conservatori em deien: ‘Ahh no estudies res més? I podràs viure d’això?’. No ho consideraven una feina, sinò una afició». I es pot viure de la música? «Si tens una seguida i en un any fas tres o quatre bandes sonores, sí. El problema és que ací tot funciona per contacte directe. Quan vaig arribar dels Estats Units, pensava que el meu currículum m’ajudaria a fer-me un lloc, però va ser tota una decepció. Vaig enviar curriculums, demos… però no em va servir de res, ni per a aconseguir una entrevista». La primera oportunitat cinematogràfica li la va donar José Luis Alemán, director de ‘La Herencia Valdemar’, una producció sense trascendència a la taquilla però què al compositor li ha valgut crítiques immillorables.

‘El barco pirata’ curtmetratje premiat amb el Goya 2012, amb banda sonora signada per Arnau Bataller.

En estos moments en pantalla podem vore i escoltar ‘Lo mejor de Eva’, un thriller de Mariano Barroso protagonitzat per Leonor Watling. Seua és també la música de ‘El barco pirata’, premiat amb el Goya al Millor Curt de Ficció 2012, obra de Fernando Trullols. Arnau no es decanta per un director o un altre, «allò important és el missatge a transmetre i buscar ser el més original possible. Tindre davant una bona història i que estiga ben contada». Ell ja li tirarà hores a la música fins que funcione. Avís a navegants, el seu és un ofici allunyat de glamour a què ens té acostumats el cine, un treball molt solitari que requereix de preparació i sensibilitat. A ell no li’n falten. Dels premis, admet que donen reconeixement, són una injecció de moral, però «el millor premi és continuar treballant i fer el que t’agrada».