El llegat dels dolçainers

Hiroshi Fujii i Sou Suwa són dos japonesos que deixaren enrere el seu país captivats pel característic so de la dolçaina i la idiosincràsia d’un poble, el valencià, desconegut per a ells. L’un fa 20 anys que viu a Alcoi i l’altre només dos mesos. Ambdós trobaren en Hipòlit Agulló al mestre que els transmetria el llegat dels dolçainers.

Hipòlit Agulló amb una dolçaina.

Hiroshi Fujii no sabia parlar valencià quan va aterrar a Alcoi. Tampoc fer sonar la dolçaina, però de seguida va entendre que “per a fer-se amb l’essència d’aquest instrument tradicional calia aprendre a parlar la llengua dels dolçainers”. I així ho va fer.

Era l’any 1994 quan va conèixer a Hipòlit Agulló, un dolçainer de Cocentaina que havia iniciat dos anys abans la seua faceta com a professor de La Xafigà de Muro d’Alcoi, una de les colles més antigues del País Valencià. Hipòlit, il·lusionat per son pare, va començar a canviar canyes amb només 14 anys i cap al 1990 va accedir al conservatori José Iturbi de València, on el mestre Xavier Richart el va encaminar, definitivament, a fer de la seua afició un ofici.

Antigament, rememora Hipòlit, “tocar la dolçaina era com ser forner o llaurador, un ofici artesanal” i, per tant, la tradició oral jugava un paper essencial. Aprendre a tocar-la era difícil, no existien recursos pedagògics per instruir-se i es tenia molt em compte que “a qui ensenyares acabaria essent competència teua”, pel que hi havien certes reticències a l’hora de llegar els coneixements.

Per sort per a Hiroshi, aquesta realitat va canviar amb el pas del temps gràcies a la voluntat dels propis dolçainers. En la dècada dels 60, Joan Blasco va encetar les bases per a l’aprenentatge de l’instrument, i progressivament van anar recuperant-se moltes peces musicals i formant-se colles i agrupacions al volant de la xirimita.

En les últimes dècades, apunta Hipòlit, l’evolució que ha sofert el món que envolta la dolçaina ha sigut molt important “en quantitat i en qualitat”, i assegura que hui el seu estat de salut és molt bo. De fet, la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters (FVDT) compta amb més de 70 colles i grups federats, que suposen 2.000 músics en actiu. No obstant això, a hores d’ara, els dolçainers valencians encara han de desplaçar-se fins a l’ESMUC de Barcelona per tal d’estudiar el Grau Superior de dolçaina, ja que al País Valencià no poden fer-ho.

Sou Suwa i Miquel Gironés. Foto: Músics Sense Fotógraf.

“L’instint d’imitació, la memòria fotogràfica i la capacitat per a captar i reproduir sons d’Hiroshi” va permetre que aprenguera a tocar la dolçaina “com es feia abans”. Sou Suwa va ser més afortunat en eixe sentit. Ja hi havia traductors on line quan el mestre de Cocentaina va començar a impartir-li classes el passat mes de març.

«Els dolçainers valencians encara han de desplaçar-se fins a l’ESMUC, a Barcelona, per tal d’estudiar el Grau Superior de dolçaina, ja que al País Valencià no poden fer-ho»

Sou tenia al seu abast a Hiroshi, ambdós compartien una mateixa llengua, però ell volia aprendre a tocar la dolçaina de la mà de mestres autòctons, capbussar-se en la seua cultura. Va arribar a Alcoi des de Tòquio seguint l’estel d’Obrint Pas, impactat pel so característic de la dolçaina de Miquel Gironés. La barreja d’estils que ha aconseguit aquesta formació valenciana va fer que es llençara a aprendre a tocar l’instrument fins al punt que pretén quedar-se fins a juny per tal continuar perfeccionant la tècnica. Està entre els seus plans introduir la dolçaina en les seues pròpies cançons.

Hiroshi Fujii, amb una guitarra i una dolçaina. Foto: Hiroshi Fujii.

Hiroshi estava especialitzant-se en guitarra a Paris quan el seu professor li va suggerir, i d’això fa 20 anys, que continuara la seua formació en la capital de l’Alcoià amb José Luis González. Aquest deixeble del mestre Andrés Segovia i de Regino Sainz de la Maza li va ensenyar “tot allò que té de bo la música”, pel que encara li està agraït. Cap al 2000 va accedir també al conservatori José Iturbi com a alumne de Xavier Richart. Han passat 12 anys i aquest japonés de Kobe-Shi ha treballat en cos i ànima per poder dedicar-se professionalment, i ara és mestre de l’escola de dolçaina i tabal Barxell d’Alcoi.

Per altra banda Sou Suwa tracta de recopilar la major quantitat de coneixements per aplicar-los tant a la música com al teatre, ell forma part de la companyia Ryuzanji i procura no perdre’s cap manifestació cultural, sobre tot, perquè no deixen de sorprendre’l.

Hui per hui és difícil imaginar un poble o una festa del País Valencià sense presència de la dolçaina o el tabal, i la recent declaració de Patrimoni de la Humanitat de la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí no ha fet més que demostrar i constatar el caràcter universal dels elements musicals propis de la cultura valenciana: els sons i melodies dels nostres instruments més tradicionals.