¿Com es fa un graffitti?

Els graffiters i graffiteres són artistes sense museu. La seva galeria és el formigó, l’asfalt, la ciutat. Els seus llenços són les parets, i l’art que fan no està tancat per murs ni protegit per institucions en estrambòtics edificis. Amb pràctica i esprais regalen l’art al vianant. Però com s’extreu…

¿Com es fa un graffitti?

Els graffiters i graffiteres són artistes sense museu. La seva galeria és el formigó, l’asfalt, la ciutat. Els seus llenços són les parets, i l’art que fan no està tancat per murs ni protegit per institucions en estrambòtics edificis. Amb pràctica i esprais regalen l’art al vianant. Però com s’extreu el color del gris del ciment? Com es fa un graffitti?

Només hi ha un secret: pràctica. Trencar el gel, atrevir-se el primer dia, i anar progressant. Hi ha tants estils com persones, tants gustos com signatures. Hi ha qui innova més i qui es dedica a imitar els altres. La ciutat n’està plena d’ells. «Hi ha moltíssima més gent que pinta de la que pareix a València i els pobles», explica Zhie, un dels participants en la trobada ‘Mislatas representan 3 veces’, l’última reunió de graffiters celebrada el passat mes de juny a l’àrea metropolitana de València.

Què ha passat amb el graffitti? S’ha domesticat? Els ajuntaments organitzen cursos per a que els seus joves n’aprenguen, cedeixen espais, doten dels materials necessaris als grups o ‘crews’ per a que organitzen esdeveniments amb música, menjar, exhibicions d’skate, cervesa fresca i menjar. El graffitti ha passat d’art clandestí a promogut. Però es manté la seva vessant al marge de la llei: «jo no ho faig, però encara hi ha gent que pinta en llocs prohibits, en trens…», explica Zhie.

[slide]

Zhie ens explica quins són, aproximadament, els passos a seguir per a crear un bon graffitti, un que no deixe indiferent l’urbanita amb ulls acomodats al gris.

L’esbós, la idea

No és obligatori, però és recomanable tenir un esbós del que es vol plasmar. Una bona plantilla sobre un A4 no garanteix un bon graffitti, perquè del paper a la paret hi ha canvis de proporcions que cal dominar. «Hi ha qui es llença i deixa córrer la imaginació davant de la paret, o qui sempre fa el mateix, i no li calen plantilles».

Aclarir i marcar

Una vegada es té la idea, s’ha de construir el llenç. Alguns opten per donar-li una capa de blanc o gris al mur. Se sol fer amb corró. Quan ja es té el paper en blanc, s’ha de marcar el contorn de les lletres (en cas de ser una firma) o del dibuix (si es tracta d’un mural). «És com quan marques a llapis i després passes a tinta. Ací passa el mateix». Es pot fer amb el color que es desitge, però manen el gris, el blanc i el negre. Ací entren en joc per primera vegada els esprais. Cada pot ronda els tres euros, i la marca preferida és Montana Colors: «té un preu ajustat perquè ve de Barcelona, i és bona, perquè està pensada per a graffitti», diu Zhie.

Reomplir i traçar

Ja estem arribant al final, i aquesta és una de les parts més delicades. Reomplir no té, aparentment, cap secret. Els problema és traçar. Si s’observa un graffitti es veurà que l’autor juga, en molts casos, a que no es puga llegir clarament el que hi ha escrit. Però cada lletra està ahí; cal saber veure-la. És un procés misteriós el que desemboca en la paraula. Un graffitti, en aquest pas, és un autèntic desastre. Però l’autor sap per on va, sap que amb una fina ratlla de negre treurà les tres dimensions a esta part de la zeta per a que quede per damunt d’altra lletra. I eixe punt, i molts altres, seran essencials per entendre el conjunt. És com si s’anara extraient poc a poc un dibuix que està amagat baix del formigó. Quasi màgia!

Repàs i fons

El remat del graffitti és on l’artista s’adorna i deixa tancada l’obra. Ací arriben els efectes, les espurnes amb blanc, els núvols i tants recursos com tinga el graffitter o la graffittera. Es rematen i remarquen els degradats i es dóna color al fons, que és important, perquè ha d’arrodonir l’obra i realçar les lletres o el dibuix. Si un no ha mort abans per inhalació d’esprai, podrà observar el graffitti acabat.

Aquest art no té dogmes ni principis generals. No es poden fer només lletres i només amb esprai. Dóna la impressió que els murs de ciutats i pobles s’omplin de propostes cada vegada més diverses. Una simple passejada per Ciutat Vella n’és un bon exemple. Al Mislatas Representan (organitzat per XLF, un col·lectiu procedent, precisament, del casc antic de València) hi havia infinitat d’estils i tècniques. Algú pintava un gran elefant amb una bombeta de llum al final de la trompa i, seu al costat, altra graffitera tirava mà de pinzells finíssims per rematar un cèrvol decapitat. Ambdós compartien mur amb altra proposta que consistia en pintar el gran cap d’un Michael Jackson de menut… però pixelat, plasmat en la paret, quadret per quadret.

Fa alguns anys es va produir el documental ‘R.E.A. Una història del graffitti a València’, on es pot veure com va aterrar aquest moviment a la ciutat i com va anar evolucionant fins als nostres dies.