El vocabulari artístic de Vicent Todolí

Vicent Todolí és un dels valencians més universals pel que fa al món de l’art. I no és artista. És programador, si bé fins ara el que ha fet ha estat gestionar, dirigir i programar museus de la rellevància de la Tate Modern Gallery de Londres (2003-2010), la Fundaçao Serralves d’Oporto (1996-2003) i l’IVAM de València (1986-1996).

Vicent Todolí, en la presentació d'una exposició a Alacant el passat mes de novembre. Foto: Grupo CAM.

Unes cadires de vímet de color blancós amb un cartell commemoratiu d’un Cristo a la dreta, i fotos d’alcaldes morts o retirats a un dels costats. Així és l’escenari –el saló de plenaris de l’Ajuntament de Gata de Gorgos- en què Vicent Todolí ha de parlar al públic.

Todolí (Palmera, La Safor, 1958) ha estat convidat recentment a Gata pel Grup De Reüll, que cada any organitza un cicle de conferències sobre art que recorre la comarca de la Marina Alta. D’assistència de públic millor no parlar-ne; les convocatòries culturals són cada vegada més clandestines: nous cristians amagats a les catacumbes de la creació i la reflexió. Todolí respon a les preguntes que li llancen des del públic; no hi ha conferència pel mig sinó una conversa. I del que explica podem construir el seu glossari sobre el món de l’art, el vocabulari artístic de Vicent Todolí.

Assessors i comissaris: Cadascú s’ha de construir la seua pròpia Història de l’Art a través de l’experiència. Si influencien assessors i comissaris? Abans un artista adquiria valor per ser exposat a un museu; ara és el mercat qui el valora.

Bombolla: Tot i que es en el seu moment es va pensar, el mercat de l’art no depenia de la bombolla immobiliària. La realitat és que té dependència del nombre de rics al món. Per això ara on més es compra és a Xina, Rússia, Índia…

Comprar: No mai he comprat art. He adquirit obres per a museus. El món del col·leccionisme no és art.

Crítics: Jo no seguisc la crítica. Però el poc que s’escriu, ni s’entén. Val a dir que és difícil perquè l’art és un llenguatge no verbal. Amb tot, hi ha alguns crítics que se senten publicistes.

Descobrir: Quan veig una obra que m’agrada em pose a investigar què ha fet abans i què més està fent eixe artista. Perquè no mai amb una obra hi ha prou.

Edificis monumentals: ‘L’efecte Guggenheim’ va contagiar a molts alcaldes, que volgueren un edifici de referència per a la seua ciutat. Però un museu no és un edifici, és una activitat. No és desitjable que un projecte cultural depenga d’un edifici emblemàtic.

Informació: A hores d’ara les úniques notícies són sobre vendes multimilionàries que haurien d’estar a la part d’economia dels mitjans de comunicació.

Instagram: El vehicle és irrellevant. La tècnica no mai és un objectiu; és el mitjà. L’art és immaterial. Que siga vídeo, escultura… no té importància. Sí que hi ha, però, un cert fetitxisme amb els nous mitjans. Ara bé, aquests, d’ací un temps, també seran vells.

Futur: Programaré, no dirigiré perquè no vull res vinculat amb la gestió, per a la Fundació Pirelli un espai de nova creació a Milà a una antiga fàbrica de turbines. A partir de la tardor de 2013.

L’IVAM: No comment.

Mercat: Jo odie el mercat. No treballe en res vinculat al comerç d’art. El mercat artístic no està regulat legalment i, per tant, és manipulable.

Valoració: Amb només una obra d’un artista no es va enlloc. No hi ha discurs. Cal una exposició. Això és el que fan els museus.

Visitar: Als edificis emblemàtics el continent és més important que el contingut. S’ha passat de l’adoració clàssica de l’obra amb parada davant d’ella al laïcisme de passejar per l’edifici.