L’agonia del periodisme de proximitat

Amb l’excusa de la crisi, un bon grapat d’ajuntaments aprofiten per tancar amb pany i clau les emissores municipals. No se n’adonen què, quan haja desaparegut el mitjà que narra la realitat més propera, ningú contarà als ciutadans el que fan les persones, entitats i institucions de la porta del costat. O sí que ho saben, i pretenen callar veus?

Grup de periodistes y col·laboradores de la actual temporada de Ràdio l’Om Picassent, una de les emissores municipals que formen part de la Xarxa valenciana.

Aquesta és la història de tres periodistes amb tres il·lusions. Tres persones treballadores que creuen en la informació de proximitat, la que pot oferir una ràdio municipal, que ha de contar la realitat del que ocorre en l’entorn més immediat del ciutadà. Les tres han treballat en ràdios menudes, que es nodreixen de col·laboradors voluntaris, de becaris i becàries, i de la bona voluntat de molta gent. Els fons per pagar-les sorgeixen dels pressupostos municipals. Durant anys, les administracions locals no han tingut problemes de finançament. Ara han arribat les retallades i es comença a prescindir de serveis tan bàsics com el que garanteix el dret a la informació dels veïns.

«Les ràdios locals o municipals (que no és el mateix, les primeres poden ser privades, i les segones són públiques) van viure un gran creixement en els 80, van estar menys a la vista en els 90, i jo crec que en el segle XXI s’ha produït una renaixença», explica Julio Gómez, tècnic de ràdio de l’Ajuntament de Picassent, i director de Ràdio l’Om, l’emissora municipal de la localitat de l’Horta Sud.

Colze a colze amb col·laboradors, treballadors i regidors de diferents colors polítics (uns remant en contra, altres a favor), Gómez ha edificat un mitjà de comunicació potent i, a més, amb els directors i directores d’altres emissores municipals, va promoure la creació de la Xarxa d’Emissores Municipals Valencianes (XEMV), una entitat que tracta d’aglutinar totes aquestes ràdios entorn a uns interessos comuns.

Ara, com el psicòpata que va acabant amb la vida dels protagonistes d’una foto, els polítics van marcant amb una creu les diferents ràdios locals que van assassinant i derivant en música enllaunada les 24 hores del dia. Ni plens, ni espai per a les associacions, ni per a l’esport local, ni per a les falles. Periodistes acomiadats, antenes que ja no emeten i cançonetes de Bisbal de banda sonora de l’extrema unció són les últimes passes de moltes ràdios locals.

La XEMV va arribar a tindre 13 emissores adscrites (Albal, Almàssera, Aldaia, Burjassot, l’Eliana, Altea, Picassent, Pego, Benicarló, Alaquàs, Castelló de la Ribera i Godella) i era, en un primer moment, un acord entre els responsables de les diferents emissores. Més endavant, però, es va convertir en un conveni entre ajuntaments (promogut precisament, pel consistori de Picassent). Cada emissora tenia la seua pròpia graella de programació, i podia accedir als programes de la resta. A més, a proposta d’Aldaia Ràdio, s’emetia l’informatiu ‘7 dies’, que fou premiat amb 10.000 euros per la Diputació de Barcelona en uns guardons en que concorrien emissores de tot l’Estat. La XEMV també formava part d’una coordinadora estatal d’emissores municipals promoguda per COM Ràdio de Catalunya i representada per Pilar Moreno. La cosa rutllava.

Els micros d’Aldaia Radio estan en silenci des de fa uns mesos. Albal ha convertit Ràdio Sol en una emissora musical enlatada.

Aldaia i Albal, els paradigmes

La segona protagonista de la nostra història d’agonia és la pròpia Pilar Moreno, ex directora d’una de les ràdios locals més fortes de l’àrea metropolitana de València, Aldaia Ràdio. L’altra protagonista és Mireia Capsir, coordinadora d’altra històrica que estava en un punt anterior de l’evolució, Ràdio Sol d’Albal. Ambdues han estat acomiadades dels seus càrrecs. És greu que mitja dotzena de persones en total hagen perdut la feina en aquestos processos. Però tal volta ho és més que la ràdio de proximitat s’ha acabat per a milers de persones perquè, com diu Capsir, «està en joc un dret bàsic com és el dret a la informació».

Dels dos casos, el més sagnant, per la forma d’actuar i per la veterania del mitjà, és el d’Aldaia Ràdio. L’emissora haguera complit 11 anys aquest mes de juliol. Pilar Moreno ha estat al capdavant del mitjà, però no ha sigut l’única que se n’ha anat al carrer. Amb ella han perdut la feina dos periodistes més i un tècnic. Als estudis no queda ni tan sols l’enganxina promocional de la ràdio. En un mesos, un mitjà amb un gran èxit de públic, i fins i tot comercial, ha desaparegut del mapa.

Per què? Moreno dóna algunes claus dels que, per a ella, han sigut els motius: «volien controlar el mitjà, no es fiaven, tenien por i no estaven capacitats per a fer-ho». I amb l’excusa de la crisi, el van enviar a tots al carrer. L’opinió de Moreno no és una creència gratuïta perquè ha viscut la deriva manipuladora de l’equip del Govern del Partit Popular en les seues pròpies carns. «No volien que informàrem de res que fera l’oposició, ni dins de l’Ajuntament, ni fora. No podíem ni dir res d’entitats en les que sospitaren lleugerament que hi havia gent contrària al PP».

«No tenien motius per témer la ràdio, perquè Aldaia Ràdio era un mitjà ciutadà i no polític. Es podria haver negociat un reajustament del pressupost, però mai tancar-la», explica Pilar Moreno, que encara es troba en estat de shock pel tancament d’un espai comunicatiu que s’ha treballat durant molts anys i que ara els habitants d’Aldaia li reclamen pel carrer.

Ràdio ‘patxanga’

Els somni de la tercera protagonista de la nostra història, Mireia Capsir, era crear una ràdio municipal basada en la vocació de «servei públic, la professionalitat i la independència» amb els mínims mitjans que li proporcionava l’Aajuntament d’Albal. I això va aconseguir, encara que va ser només per uns mesos. El passat 27 d’abril, un equip humà de 39 persones va veure com l’alcalde de la localitat revertia una emissora multicolor, amb informació, amb publicitat i que havia emés en directe des de la Fira de Sant Blai tota la seua programació d’un cap de setmana, en una ràdio de música enllaunada i ‘patxanga’. L’excusa, com sempre, era la crisi.

Mireia Capsir (ex coordinadora de Ràdio Sol, Albal): «Els ciutadans tenen dret a la informació, a la més propera, i no només als grans temes. És trist que la informació local es considere de segona o de tercera categoria»

Per a Mireia Capsir, els motius reals de tots estos fenòmens, que ara també planegen sobre Ràdio Rabosa d’Almàssera, i de moltes altres, són que «els que decideixen no entenen què és una ràdio municipal, i pensen que tindre una periodista contractada és tot un luxe». Els ciutadans «tenen dret a la informació, a la més propera, i no només als grans temes; és trist que la informació local es considere de segona o de tercera categoria». Per a Capsir, «com en tot servei públic, la rendibilitat no es pot mesurar en euros».

Julio Gómez va més enllà i veu motius d’arrel més profunda: «les ràdios locals es nodreixen de molta gent voluntària, que no està subjecta a una nòmina i a la que no es pot controlar. Són, en aquest sentit, més lliures, i tal volta els polítics tenen por a no poder controlar-les», explica el director de Ràdio l’Om, que defineix l’estat actual de la XEMV com «d’stand-by, a l’espera de com avance la crisi». De fet, de les 13 ràdios inicials s’ha passat a les cinc de l’actualitat (Burjassot, Godella, Almàssera, l’Eliana i Picassent). Gómez conclou que han d’intentar «aguantar com siga, perdre el menor nombre d’emissores possible, estar alerta del que puga succeir, i esperar a que vinguen millors temps».