Àlex Seguí, braços lliures i boques i mans

Fins el 5 de gener Àlex Seguí instal·la en el Centre d’Exposicions Museu d’Art de Pego les seues ‘Campanades i Trajectes’. Una proposta artística del vocalista i músic de la Gossa Sorda que en juny s’exhibirà a València. Era l’any 1910 quan l’escriptor Roland Dorgelès i una colla d’amics decidiren…

Àlex Seguí, braços lliures i boques i mans

Fins el 5 de gener Àlex Seguí instal·la en el Centre d’Exposicions Museu d’Art de Pego les seues ‘Campanades i Trajectes’. Una proposta artística del vocalista i músic de la Gossa Sorda que en juny s’exhibirà a València.

Àlex Seguí és l'autor d'Intrínsec-Reversible. Obra instal·la en el Centre d'Exposicions Museu d'Art de Pego Foto: Elena Cívico

Àlex Seguí és l’autor d’Intrínsec-Reversible. Obra instal·lada en el Centre d’Exposicions Museu d’Art de Pego. Foto: Elena Cívico.

Era l’any 1910 quan l’escriptor Roland Dorgelès i una colla d’amics decidiren deixar al món de l’art i les avantguardes en ridícul. Per tal de fer-ho s’inventaren l’existència d’un jove i prometedor artista, Joachim-Raphaël Boronali, i li adjudicaren un moviment, l’Excesivisme. Els conspiradors es reuniren en un mític local de Montmartre on demanaren a dos artistes que pintaren el fons d’un llenç amb colors vius. Tot seguit nugaren un pinzell a la cua de Lolo, l’ase del propietari del ‘Lapin Agile’, i feren que l’animal rematara l’obra amb dos cops de cua al davant d’un Notari.

Pocs dies després Dorgelès aconseguia tirar endavant amb l’engany, el quadre de l’ase s’instal·lava al ‘Saló dels Independents de París’ entre elogis per part de la crítica. Per a, immediatament, comunicar a la premsa que tot havia estat una mentida. La intenció de l’escriptor francès i dels seus companys havia estat satiritzar l’art modern, burlar-se del Cubisme, especialment. Un moviment artístic encetat al 1907 per Pablo Picasso amb el qual aquesta colla no simpatitzava.

Hui la història demostra que de poc o res va servir. O sí, la conjura de Dorgelès ens permet entendre cent anys després per què totes les obres de Braque, Juan Gris o Munch no han estat suficient motiu per a silenciar comentaris tan típics com “eixe quadre també el sabria pintar jo…”. Rafa Ruiz, director del Museu d’Art Contemporani de Pego, dona fe. Ell sap de primera mà com de complicat és que el públic valore les obres dels artistes contemporanis, especialment si estan començant.

“Ser espontani no és fàcil, plasmar sobre el llenç el gest, la vibració… Improvisar és una tasca difícil. Saber-ho fer suposa tenir un bagatge important darrere. Una obra d’art es pot concebre d’una forma metòdica, és a dir, a partir de l’elecció dels colors, del material però és l’espontaneïtat el que fa una pintura fresca. La desitjada llibertat creadora”, apunta Rafa mentre parla de l’obra d’Alex Seguí.

Les campanades i els trajectes d’Àlex Seguí

Àlex encara hui és més conegut com a músic-vocalista de la Gossa Sorda que com a pintor o il·lustrador. L’espontaneïtat de la que parla el director del Museu d’Art Contemporani de Pego i la reflexió són els elements motors de ‘Campanades i Trajectes’. Una proposta expositiva oberta al públic fins el 5 de gener que ocupa les tres plantes de l’edifici municipal situat al carrer Hospital número 3 d’aquest poble de la Marina Alta.

Homenatge a Ovidi Montllor d'Àlex Seguí. Braços lliures i boques i mans. Foto: Elena Cívico

Homenatge a Ovidi Montllor d’Àlex Seguí. Braços lliures i boques i mans. Foto: Elena Cívico.

La mostra consta de dues parts. La primera, en llenguatge pictòric, correspon a ‘Trajectes’ i la segona, desenvolupada en llenguatge verbal, a ‘Campanades’. A l’hora de pintar Àlex parteix de l’abstracció i partir d’ací treballa, resol sobre el llenç i el paper l’enigma. Utilitza olis, acrílics, fa servir colors primaris. No hi ha materials experimentals en la seua paleta, no de moment.

Tampoc costa veure com la il·lustració ha marcat els seus quadres, s’evidencia en els traços nets, en les línees (quasi pictogrames) i els trajectes mentals que deixa entreveure. Aquesta primera part de l’exposició és la continuació d’un sèrie iniciada ara fa dos anys i que respón a un joc pictòric.

Les línies i les taques apareixen i desapareixen, es superposen i formen zones caòtiques deixant veure tècniques associades amb l’automatisme Surrealista-abstracte, l’Expressionisme i el Cubisme de les que l’artista beu.

Durant les ‘Campanades’, en canvi, Àlex anuncia la voluntat d’expressar idees o impulsos que en la pintura no és capaç de plasmar. Paraules que guarden una estreta relació amb el seu entorn, una forma tímida d’acostar-se a la poesia verbal que parla del plaer del joc pel joc. La necessitat personal d’explotar les lletres en clau d’aforisme i també d’aportar reflexions o pensaments fora de la pintura. Tal com deia l’Ovidi (un creador) “de braços lliures i boques i mans”.