“És molt difícil ser valencià”



Toni Mollà transgredeix els límits entre el periodisme i la literatura. “Valga la redundància”, afegeix en el seu últim llibre, ‘Un adéu a la tribu’, el dietari amb el que conta la seua experiència com a professor convidat a la Universitat de Brown, a Providence (Estats Units), on va passar…

“És molt difícil ser valencià”

Toni Mollà transgredeix els límits entre el periodisme i la literatura. “Valga la redundància”, afegeix en el seu últim llibre, ‘Un adéu a la tribu’, el dietari amb el que conta la seua experiència com a professor convidat a la Universitat de Brown, a Providence (Estats Units), on va passar un hivern dur que va desembocar en una primavera incerta.

Toni Mollà va passar quatre mesos com a professor convidat a la Universitat de Brown (Providence, Rhode Island). Foto: Toni Mollà.

Toni Mollà va passar quatre mesos com a professor convidat a la Universitat de Brown (Providence, Rhode Island. Estats Units.). Foto: Toni Mollà.

Mollà (Meliana, 1957) aprofita el xoc cultural per reflexionar sobre l’essència de dues societats, l’americana, que el va acollir amb la coneguda hospitalitat i bona educació anglosaxones, i la del sud d’Europa, tan distants i alhora tan pròximes. Les dues cares del primer món, ara en moments de forma molt diferents. El periodista i doctor en Sociologia articula una veu crítica i independent. Va eixir de València “fet un drap” per la recent mort de son pare, i es va enfrontar al fred del nord-est americà per tornar quatre mesos més tard i trobar el seu país “igual o pitjor”. Citant a Gramsci, diu que “s’ha de ser pessimista en la intel·ligència i optimista en la voluntat, per tant, no tenim més collons que ser optimistes”.

El xoc cultural Europa-Estats Units és complicat quan passen coses com la massacre de Newtown, sobre tot, per la reacció americana.
És una bestiesa. M’afecta molt perquè això és just al costat de Providence, on jo estava. És l’Amèrica blanca, culta, rica, de cultura més occidental, amb grans centres educatius. I no t’ho esperes que passen allí estes coses. Però és on passen. No a Atlanta, Geòrgia o el Bronx. El dret a portar armes està molt clavat en l’ADN de la cultura americana. Si no fan alguna cosa molt seriosa, es repetirà. Hi ha qui diu que el problema no és que l’assassí tinguera armes a casa, i que sa mare estiguera com una cabra, sinó que els mestres no estigueren armats.

No penses que fets com eixos i la posterior reacció augmenten la miopia d’Europa al mirar als Estats Units?
Sí, però a mi em passa igual. He viatjat pel país, el conec un poc, i la mentalitat americana de la responsabilitat individual, el treball, tot eixe rotllo calvinista m’agrada molt, i pense que ací ens falta això. Hi ha molta gent que no es responsabilitza i espera a que li facen les coses. Això té una part positiva, però té la seua perversió, i és aquesta. Portat a l’última expressió, és la cultura del ‘loser’, del que no arriba, que es queda exclòs. Però caldria limitar el dret a tindre armes. I si Obama no ho fa ara, que acaba de ser elegit i no s’ha de tornar a presentar, no ho farà ningú.

No arribaria un president republicà i refaria les lleis?
És que no és cosa dels republicans. He parlat amb gent demòcrata, i en el tema de les armes, i de la mentalitat americana, defensen exactament el mateix que un republicà. Per això dic que és més una mentalitat que una ideologia, és una manera d’interpretar el món al marge de les ideologies col·lectives. Per damunt de tot tenen un valor, de vegades nefast, que és la llibertat individual, la llibertat de defensar-se. Des d’una mentalitat mediterrània és incomprensible. Ells arriben a creure que la gent és culpable de tenir certes malalties, o de ser drogoaddictes.

“El dret a portar armes està molt clavat en l’ADN de la cultura americana. Si no fan alguna cosa molt seriosa, una massacre com la de Newtown es repetirà”

Hem d’adoptar algun valor dels que tenen?
Sí. Pense que els models socials o culturals no són exportables, perquè responen a contextos concrets. Nosaltres l’hem heretat de la Segona Guerra Mundial, un model pactat entre conservadors i progressistes que ha donat molt bon resultat. Eixe model, el de l’educació, la sanitat, les pensions i fins i tot els mitjans de comunicació públics s’està desmuntant amb l’excusa de la crisi. Però eixa és la nostra part bona. I la part bona d’ells és la responsabilitat que implica la llibertat individual, fruit de les cultures protestants i calvinistes dels primers europeus que arribaren allà. Una mescla d’ambdues coses seria el més paregut a un ideal social.

Parlant de crisi, eixirem, o mai tornarem on estàvem?
No tinc ni idea, però estem en un canvi de model, en un procés de desmuntatge d’un model social. Llegia l’altre dia a Josep Fontana que deia: “preguntàveu si hi havia lluita de classes? clar que n’hi ha, i estem perdent-la”. Hi ha una oligarquia cada vegada més menuda que controla els poders, l’econòmic, el polític, el cultural i el comunicatiu, i la resta de gent estem a la defensiva. En alguns casos vivim un autèntic colp d’estat, on la gent no pot confiar ni tan sols en l’ordenament jurídic, que era el mecanisme de defensa, perquè se’l boten. Hi ha un conveni col·lectiu en una empresa, i un divendres, el Consell de Ministres, el tomba. Estan matant el pacte social, i això és molt greu.

Com ens ha pogut passar açò, amb la quantitat d’exemples que hi ha en la història? No creus que ens estem ‘argentinitzant’?
Sí, però com a mínim en eixos països ha hagut un populisme d’esquerres que intenta trencar el discurs dominant. Manuel Castells deia que “l’esquerra ha desaparegut”. Eixe és el problema. Estem sense referents. No tenim ni el diagnòstic, no sabem què passa. O millor dit, tota l’esquerra no està d’acord en el mateix diagnòstic. En l’única cosa en què confie és en els moviments socials. Desgraciadament, en qüestions polítiques estic anòmic, és a dir, sense referències, sense normes. I això és lamentable, perquè els que no tenim poder econòmic i no creguem en Déu, l’única manera que tenim d’intervindre en la societat és la política. El que té poder econòmic intervé en l’economia. I el que creu en Déu, des de la mesquita, la sinagoga, la catedral… Des de la trona. Però jo, que no crec en Déu, i no tinc un duro… La meua manera és la política, i si em falla, molt mal. M’esforçe en creure en la política, però els polítics m’ho posen molt difícil.

"Estem en un canvi de model, en un procés de desmuntatge d’un model social", explica Toni Mollà. Foto: T. M.

“Estem en un canvi de model, en un procés de desmuntatge d’un model social”, explica Toni Mollà. Foto: T. M.

Es pot anar més avall al País Valencià?
És difícil, és difícil. Crec que Fuster es va equivocar quan va escriure ‘Nosaltres els valencians’. Deuria haver escrit ‘Nosaltres els sicilians’. Crec que estem convertint-nos en una província siciliana en la que funcionen una sèrie de màfies. És molt difícil ser valencià en este moment.

Si mires a les Corts, no veus ninguna esperança?
En Les Corts jo només crec en Mónica Oltra, en ningú més. No t’he dit en Compromís ni en el Bloc, eh? I en Ignacio Blanco, que és un xic fresquet. N’hi ha determinades persones amb les que u s’identifica, i que fan bona feina. O la xica que ha portat tot el tema de Blasco [la diputada del PSPV Clara Tirado]. O la Mollà. Esta gent està fent molt bona feina. Seria injust dir que tot és igual. Hi ha gent, però és a nivell individual més que al col·lectiu. I cal donar-los suport, i el meu, el tenen. Però m’agradaria que tot cristalitzara en alguna cosa més que un moviment polític, també en mobilització social, sociocultural, i pareix que tenen tants fronts oberts i denuncien tantes coses que entenc que de vegades els supera.

El llibre acaba un poc pessimista, amb una tornada a casa decebedora… Has perdut l’esperança?
Gimferrer deia que un dietari ha de mostrar l’evolució moral del dietarista. En el llibre, jo comence molt malament, fet un drap per la mort de mon pare, i acabe molt bé, evolucione a millor. Ho dic de veritat, ho vaig passar molt bé allà, i m’agradaria tornar. Als Estats Units el que és complicat és ser pobre, estar extrasistema. Però si vas a ser profe d’una universitat com Brown, eres un privilegiat. I quan tornes ací i veus que les coses no és que hagen canviat, és que van a pitjor, t’entra una mica de ‘homesick’ d’allà.

Al llibre tardes unes 20 pàgines en nomenar la teua estimada pilota valenciana, quan descrius el bèisbol i parles d’un feridor (el ‘pitcher’) i d’un rest (el batejador). La vas trobar a faltar, o ja no estàs tan apegat a ella?
T’ho dic de veritat, des que se’n va anar Paco Genovés, l’he seguit menys. He vist al seu fill, Jose, a Pucholet, al Soro… però no estic tan enganxat com quan anava a vore a Paco. Si puc, vaig a algunes partides. I des d’Estats Units en vaig vore alguna per internet. Jo anava sempre al trinquet amb Manolo Fuster, però va morir fa uns mesos i encara vaig menys, de fet, no he tornat des que va faltar. Ell em va portar per primera vegada a veure a Genovés, i sempre havíem fet pinya.

Però tornaràs?
Sí, i tant, a més, estic molt il·lusionat amb Puchol II, que és de Vinalesa!

Podrà sobreviure la pilota?
No ho sé. La meua travessa és que això s’havia de canviar prou, i no s’ha fet, Tampoc han ajudat els mitjans de comunicació. La pilota viu en un món que està acabant-se i s’hauria de modernitzar, com tantes altres coses que no s’han fet en la cultura popular d’ací, que queda com una cosa estrictament tradicional. I l’única manera de fer que perdure és modernitzant-ho.

“En Les Corts jo només crec en Mónica Oltra, en ningú més. No t’he dit en Compromís ni en el Bloc, eh?”

Treballes a Canal 9 des de la seua creació. Com s’està vivint la situació a la casa?
Tinc la sensació d’estar en un soterrar. Dec ser un dels treballadors més antics, vaig entrar des del primer moment. Crec que està en perill no només la meua vida professional a l’ens, i la de molts companys, sinó també un projecte sociocultural que era el més important que tenia l’autonomia valenciana. Sense una radiotelevisió pública, en valencià, perd el sentit fins i tot l’autonomia. I no sé si en són conscients a la Generalitat. Sense televisió, no passaran de ser el governador civil.

També arriba en un moment delicat per al periodisme…
Clar, assistim també al final de la nostra professió. Done classes d’estructura de la comunicació, i no sé què dir-los als meus alumnes, perquè el que m’ix del cos és que canvien de professió i se’n vagen a Finlàndia. Però clar, no els ho pots dir. Vivim una crisi estructural de la nostra professió i de la nostra indústria cultural, editorials, tot, tota l’estructura de la comunicació i de la cultura està en crisi. Qualsevol país desenvolupat dedica entre un 3% i un 6% del PIB en indústria cultural, i ací no arribem ni a l,1%.