“Hem d’explorar noves vies de desobediència”

Amb 50 anys acabats de complir, Fermín Muguruza afronta una gira mundial que el porta dissabte a Burjassot. Manté un discurs contundent i convençut, el que li pertoca a un referent musical i polític que ha portat l’euskera a tots els racons de la Terra. Malgrat la censura que el…

“Hem d’explorar noves vies de desobediència”

Amb 50 anys acabats de complir, Fermín Muguruza afronta una gira mundial que el porta dissabte a Burjassot. Manté un discurs contundent i convençut, el que li pertoca a un referent musical i polític que ha portat l’euskera a tots els racons de la Terra. Malgrat la censura que el castiga, especialment a València i Madrid.

"A València hi ha gent d’una sensibilitat interessant, i es pot construir molt. El que falta és una plataforma d’unitat i poder fer front, entre altres coses, a un sistema electoral injust". Foto: Libertinus.

«A València hi ha gent d’una sensibilitat interessant, i es pot construir molt. El que falta és una plataforma d’unitat i poder fer front, entre altres coses, a un sistema electoral injust». Foto: Libertinus.

El ‘No More Tour’ portarà la música de Fermín Muguruza arreu del món fins a finals d’agost. Sis anys després de la seua última gira, 20 discos després de fundar Kortatu, 30 anys més tard de la primera cançó composada, Muguruza no sols no es cansa, sinó que vol més. A més de la gira, treu a la venda un disc recopilatori de cançons, ‘Radar FM 1999-2013’.

Té un punt de vista crític i optimista. Veu “il·lusionant” el 15M, però li retreu la manca d’un “front institucional”. No li molesta que el consideren cronista de la realitat i, de fet, si li ha costat tant tornar als escenaris ha estat per la seua vena de documentalista, en la qual ha intentat crear ponts de comunicació musical amb el món àrab. Assegura que està “ansiós” per tocar a Burjassot, especialment després de la reacció hostil de la dreta davant la seua actuació. Dissabte l’acompanyaran Orxata Sound System i At-versaris en la celebració del 25 d’abril organitzada per Acció Cultural del País Valencià.

Esperaves la ‘benvinguda’ que t’ha donat la dreta valenciana?
M’imaginava que podria haver soroll i bé, l’estratègia, de totes formes, és la clàssica de la censura, consistent en agitar l’opinió pública a través dels mitjans de comunicació afins a eixa dreta rància. En segon lloc, empènyer a les institucions perquè facen allò que vol eixa dreta. Al remat, és una forma de desviar l’atenció en un país amb tants problemes i tanta corrupció atacant esdeveniments culturals com el concert del dissabte. Desgraciadament, la incultura i la ignorància de determinada gent es manté i fa créixer aquest tipus d’actuacions pròpies de la censura. M’agradaria agrair des d’ací a Acció Cultural, i també a l’Ajuntament de Burjassot, per la valentia. He de dir que és una de les actuacions que espere amb més ansietat i amb més ganes.

València té una relació d’amor-odi amb Fermín Muguruza que es reprodueix a altres llocs; hi ha qui vol contractar-te i veure’t actuar, i també qui no vol ni que actues…
No volen deixar l’opció que la gent vinga a veure’m. Per a Burjassot ja m’han dit que hi ha més de 1.500 entrades venudes, però ells no volen ni donar lloc a eixa alternativa. És sorprenent perquè des del meu primer concert a València, l’any 1985, sempre he actuat, fins l’any 2004. A partir d’aleshores es converteix en una arma política, una cortina de fum per despistar l’atenció d’altres problemes més urgents i importants. Tots els artistes tenen seguidors i detractors, però en el meu cas no se’m vol ni permetre actuar.

«Volen desviar l’atenció en un país amb tants problemes i tanta corrupció atacant esdeveniments culturals com el concert del dissabte»

Com se’ns veu des de fora als valencians, amb estima, amb preocupació?
Us he vist com un dels públics més calents i festius. Heu tingut un equilibri entre la festa i el compromís. I sempre he tingut un públic molt nombrós. He anat a València no només a tocar, també he presentat el documental ‘Checkpoint Rock’, he participat en conferències sobre el documental musical, i fins i tot em van convidar al festival València Escena Oberta (VEO). A València hi ha gent d’una sensibilitat interessant, i es pot construir molt. El que falta és una plataforma d’unitat i poder fer front, entre altres coses, a un sistema electoral injust. Hem de recordar també que les coses no canvien en tres anys. S’ha de mirar a la història. A València passa un poc com a Navarra, on va haver una generació massacrada en la Guerra Civil i la postguerra. Foren terres paradisíaques per als nazis i els feixistes, que les agafaren con feus del seu poder i reprimiren salvatgement qualsevol tipus de resistència. En els últims anys es comenta molt: Madrid i València donen terror. Pareix que s’aplique aquella tècnica de Goebbles, que quan escoltava la paraula cultura, es tirava la mà a la pistola. Es té por a la cultura.

Per què tornes ara? No té res a veure amb els 50 anys i els 30 de carrera?
No, simplement es donaven les condicions òptimes per a tornar a girar. Últimament cada vegada distanciava més les gires, en els anys passats, perquè m’he dedicat a altres coses, com els documentals o la ràdio. Ara es donaven les condicions per a fer una gira mundial de cinc mesos. El que és lamentable és que no tinga cap problema a ciutats de tot el món, a tots els continents, i a València s’intente que no arribe, i a Madrid s’aconseguisca. El tema de Madrid està molt malament, perquè als organitzadors del festival els van dir que o em treien del cartell o no es feia. Marquen una línia roja per a la resta d’artistes, perquè sàpiguen fins on poden arribar abans que els prohibisquen actuar.

"He alternat la música amb el periodisme. Contar històries m’apassiona, és el que he intentat amb les cançons o els documentals". Foto: Muguruzafm.com.

«He alternat la música amb el periodisme. Contar històries m’apassiona, és el que he intentat amb les cançons o els documentals». Foto: Muguruzafm.com.

Com és el camí que et porta a ser documentalista? Hi ha paral·lelisme entre la tasca del compositor o cantant i el periodista documentalista?
En alguna ocasió han dit de mi que sóc un cronista del meu temps, i jo mateix considere a molts així. Artistes com The Clash, John Lennon, Bob Dylan i altres són això, cronistes. Jo sempre he alternat ser músic amb el periodisme. Vaig treballar tres anys a Ràdio Egin. Crec que contar històries m’apassiona, és el que sempre he intentat, amb les meves cançons o amb els documentals. He estat fa poc al Festival de Cine i Drets Humans de Donosti amb el documentalista xilè Patricio Guzmán i subscric les seues paraules: un país sense documentalistes és un país sense àlbum familiar.

Precisament el periodisme no travessa un bon moment.
El moment del periodisme és conseqüència del funcionament del sistema capitalista neoliberal. Hi ha menys control que mai sobre les grans multinacionals, que són les propietàries dels mitjans. Si els polítics ja no poden governar ni els seus propis països, com van a controlar l’acció de les grans empreses? Tot i això, pense que la crisi informativa ha de ser positiva, ens ha de servir per a replantejar-nos el paper del periodista. El periodisme independent ha de trobar el seu espai. Ha d’esclatar una revolta de desobediència civil, com jo reivindique des de fa anys, i com ha quedat registrat en pel·lícules com ‘La pelota vasca’, on queda clara la meua postura respecte de la lluita armada. Se m’acusa de coses que no he dit ni he fet. Hem d’explorar noves vies de desobediència civil. No entenc per què no es fan més vagues generals, o una vaga general de més d’un dia. Sé que molta gent dirà que no és possible, i això és per l’efectivitat de la maquinària de la censura i la por provocada. Clar que es pot! Com diria Sartre, ens queda resistir i sobreviure.

«La crisi informativa ha de ser positiva, ens ha de servir per a replantejar-nos el paper del periodista. El periodisme independent ha de trobar el seu espai»

Tens algun futur documental en ment?
Sí, precisament estem fent una cosa interessant en aquesta gira, estem documentant-la sencera. Portem a una persona que va pujant xicotetes dosis informatives de l’avanç del ‘No More Tour’ per a Naiz. Gravem proves de so, assajos, els camerinos, i la idea és reunir-ho tot i fer un documental. Intentarem arribar al festival Inèdit de Barcelona i presentar-lo.

Respecte al conflicte basc, com valores les últimes detencions dels membres de Segi i la resistència plantejada pels veïns de Donosti?
Al País Basc tenim una llarga tradició de desobediència civil que ja es va manifestar amb els insubmisos en el seu moment. A Euskal Herria i Navarra fou on més processos contra insubmisos hi hagué. Cal buscar noves formes de protesta i de suport mutu. S’ha sabut hui –per ahir- que dos xavals que han estat un any a la presó han sigut declarats finalment innocents. Els han furtat un any de vida a dos joves de 20 anys. Al País Basc tothom té clar que l’Audiència Nacional es va crear únicament per reprimir ideològicament, fins i tot el Govern basc ho té clar. De la detenció d’aquestes persones de Segi podem extreure una conseqüència il·lusionant, una nova forma de resistència en la que s’ha de participar.

"Palestina ha d’estar en l’agenda de qualsevol persona per la situació que hi ha". Foto: Fermín Muguruza.

«Palestina ha d’estar en l’agenda de qualsevol persona per la situació que hi ha». Foto: Fermín Muguruza.

Prompte es compliran dos anys del 15M, és un moviment que t’ha decebut?
No. Ha servit perquè molta gent desperte. A més em va emocionar que a Madrid utilitzaren algunes cançons antigues com ‘Mañana sol’ o la que vaig gravar amb Albert Pla i Rober d’Extremoduro, ‘Tomando el sol’. Des del meu punt de vista, el que li ha faltat al 15M ha estat crear un front institucional. Cal anar a per ell. Al País Basc ens ha portat per un llarg procés fins arribar a alternatives com Sortu, Bildu, Amaiur o Eusko Alkartasuna (EA), i tot cristal·litza en experiències com les de l’ajuntament de Donosti. S’han de crear plataformes d’esquerra que sacsegen el bipartidisme, i es poden fer. Considere el 15M com un moviment il·lusionant, una lluita que, com totes, tindrà les seves conseqüències. Una d’elles, per exemple, pot ser el creixement de la influència de les diferents Plataformes d’Afectats per la Hipoteca o la proliferació dels ‘escraches’.

La situació econòmica i social és molt compromesa, i ara ni tan sols podem mirar a Europa, s’ha perdut un poc l’esperit de l’Europa dels pobles?
Podem seguir mirant a Europa perquè hi ha experiències interessants com la d’Islàndia. Jo mai he sentit eixe complex d’estar per baix dels Pirineus, que si érem Àfrica, i això que visc a Irun, molt a prop de la frontera. Però és veritat que hem mirat a Europa i no ens hem fixat en Amèrica Llatina, i ara mateix s’estan fent avanços socials importants a països com Brasil. Podríem mirar tot el que està fent Dilma Roussef. Europa apesta, però mai he tingut especial il·lusió amb ella. Mai ha sigut l’Europa dels pobles. Ha guanyat l’Europa dels estats i el capitalisme salvatge. Estem governats pels mercats.

A Nonada vam publicar un article on analitzàvem com els grups punks dels 80 i els 90 van ser visionaris amb la situació actual. Grups com La Polla Records o tu mateix amb Kortatu vau encertar de ple. Estàs d’acord?
Pot ser, i és trist. Cal pensar el context en què naixen aquelles cançons, finals dels 70 o principis del 80, moments de crisi, tal volta pareguts als de l’actualitat, encara que ara la situació és més descarnada. Evaristo sempre llençava dards molt ben dirigits, però no crec que fóra un visionari. De totes formes, pareix que no hi ha alternatives, però sí les hi ha.

«Europa apesta, però mai he tingut especial il·lusió amb ella. Mai ha sigut l’Europa dels pobles. Ha guanyat l’Europa dels estats i el capitalisme salvatge»

El cartell de la gira és un pilotari amb mocador palestí. És una metàfora o un recurs estètic?
És un poc de tot. Ens agrada estèticament la figura del pilotari. Ens agrada la idea d’un ballarí, una persona que persegueix una pilota. La pilota és un element clavat fins al fons en la gent del País Basc. És estrany el poble que no té un frontó. El pilotari juga i balla, i intenta fer el ‘tanto’. També ens agrada que el colpeig de la pilota implique una resposta, que de vegades pot ser incòmoda. Ens atreu eixa idea de diàleg.

I el nom de la nova banda, ‘Kontrakantxa’, també és un element de la pilota, una part del terreny de joc…
Sí, és el lloc on el jugador pot contestar, però on la pilota no pot botar. La pot contestar i potser la contestarà. Probablement l’enganxe i, si no ho fa, almenys ho ha intentat. També porta un mocador palestí que li tapa la cara perquè és un codi que teníem des del principi, des dels temps de Kortatu, que tots érem sospitosos, i sempre tapàvem els ulls en les fotos de les portades dels discos. Al mateix temps, pense que Palestina ha d’estar en l’agenda de qualsevol persona per la situació que hi ha.

El fet de batejar la gira amb el nom ‘No More Tour’ avança una retirada?
No, és un acudit intern, podríem dir. L’any 2007 ja vaig dir que seria l’última gira, i després no ho va ser. Ens va passar com a Sean Connery, que va dir que es retirava de fer a James Bond, va tornar, i li van posar a la pel·lícula ‘Never say never again’ (Mai digues mai més). També ens agrada per la visió mig apocalíptica del nom, i la imatge d’un pilotari amb mocador palestí tapant-se de la pol·lució. Podria ser mig apocalíptic, però hi ha un nou món latent que vol eixir a la llum.