A 30 metres de profunditat, lluny del bullici de París, hi ha 300 quilòmetres de corredors i galeries on la gent es relaciona d’una manera diferent de com ho fa a la superfície. Regna el silenci, la humitat és del 100% i el gran perill és perdre’s. El valencià Víctor Serna ultima un web documental sobres les catacumbes de París.
Les catacumbes són en realitat galeries de les antigues mines de roca calcària amb les que els romans van construir París. Foto: Víctor Serna.
Víctor recorda com si fóra ahir la sensació que va tindre quan va baixar per primera vegada a la catacumba. S’obri una tapa del clavegueram a la Place d’Italy que ha estat marcada prèviament en un fòrum d’Internet al que només tenen accés 200 persones, descendeixes 30 metres d’escala, i ja estàs baix. “El primer que em va sorprendre fou el silenci”, rememora.
La gent del carrer ni s’immutava, comenta Víctor, que es trobava a París amb una beca Erasmus l’any 2010. Un amic d’un amic el va convidar a una festa baix terra, i ell va acceptar encantat. L’experiència el va marcar, i va començar a tractar de posar-se en contacte de nou amb aquella persona. “No va ser fàcil, però finalment van començar a comptar amb mi per a baixar, i sense adonar-me’n em vaig convertir en un més”, en un ‘cataphil’, que és com s’anomenen les persones que baixen habitualment i coneixen tots els secrets d’aquest laberint de la zona baixa de París.
Quan descendeixes a les catacumbes per primera vegada, t’has de fiar de la persona que et fa de guia. “No et queda altra”, conta Víctor, i somriu. L’atracció que exerceixen les coves laberíntiques sobre la gent que queda seduïda té un component fort d’adrenalina, una part d’aventura, i altra d’escapada de la vida ensordidora de la ciutat.
Romans, nazis i punks
Les catacumbes són en realitat les antigues galeries de les mines de roca calcària que utilitzaren els romans per construir París. Amb el pas del temps, les diferents estàncies van perdre interés per als parisencs fins al Segle XVIII, quan foren utilitzades per emmagatzemar la gran quantitat de cadàvers que provocaren les plagues de pesta, primer, i les revoltes populars, després. D’aquest ús agafaren el nom de catacumbes, encara que les zones on hi ha esquelets no són les més transitades ni populars actualment.
Els corredors i galeries han servit a diferents finalitats al llarg dels segles. Durant la Segona Guerra Mundial foren utilitzades pels nazis, però també per la resistència, per crear búnkers i moure’s per la ciutat sense ser vistos. Hi ha refugis antinuclears dels invasors alemanys que avui són escenaris perfectes per a concerts, projeccions de cine o festes ‘rave’, encara que el més habitual, com conta Víctor, és quedar simplement per a sopar, escoltar música, i beure alguna cosa.
Quan descendeixes a les catacumbes per primera vegada, t’has de fiar de la persona que et fa de guia. “No et queda altra”
La fascinació per les catacumbes de París es va reactivar als anys 80, amb l’eclosió del moviment punk. “Aleshores, totes les entrades a les galeries estaven obertes, i allò era, pel que conten, una festa contínua, cada dia”, explica Serna. Després, les autoritats van posar fre al fenomen segellant bona part dels accessos, i les catacumbes es van convertir en un fenomen a xicoteta escala.
Viuen ara un moment d’esplendor, de moda? “En realitat, crec que no, açò ni passa ni es posa de moda. En part, perquè és una pràctica en la què t’han d’iniciar, a la que no es senzill accedir”. Hi ha divisió d’opinions entre els mateixos ‘cataphils’, entre els que es poden trobar els clàssics, que no volen que les catacumbes es coneguen i es modifiquen o s’utilitzen, i els que estan més a favor de la seua popularització i ús amb finalitats lúdiques i d’expressió cultural.
Els túnels i galeries han servit a diferents finalitats al llarg dels segles, des de dipòsit de cadàvers durant la pesta o les revoltes a instrument de comunicació per a la resistència contra els nazis en la Segona Guerra Mundial. Foto: Víctor Serna.
La llum és allò més important
Les catacumbes es troben, per norma general, a uns 30 de metres de profunditat baix de les llambordes de París. Si es poguera fer un tall a la ciutat trobaríem, en primer terme, galeries tècniques per les què passen, per exemple, els cables de la llum. Uns metres més avall, el metro de la ciutat. Per baix del metro està el clavegueram i, a continuació, les catacumbes.
Quan una persona és iniciada com a ‘cataphil’, se li donen algunes directrius bàsiques de seguretat, i un plànol que s’actualitza cada dos anys aproximadament. El més important és la llum. Per això, el ‘cataphil’ sempre s’ajudarà d’una llum frontal o una llanterna. Es recomana, així mateix, portar bateries de sobra, pel que puga passar. “Hi ha vegades que quedes a un lloc amb els teus amics, i et pot costar tres o quatre hores arribar-hi des de les entrades que estan obertes”, explica Víctor.
Però tal volta un dels elements més importants que cal portar de la superfície a les catacumbes no és precisament material; es tracta de la calma. És evident que una persona amb claustrofòbia ni tan sols podrà baixar. Però si no es pateix aquesta malaltia i es pot suportar l’aclaparament dels espais tancats, s’ha de mantenir la sang freda, perquè és molt habitual perdre’s, fins i tot amb un mapa a les mans i un guia expert al costat.
El ‘cataphil’ sempre s’ajudarà d’una llum frontal o una llanterna. Es recomana portar bateries de sobra, pel que puga passar
Quan això passa, els ‘cataphils’ més veterans recomanen aturar-se, tranquil·litzar-se, fins i tot aprofitar per sopar, i relaxar-se. “Sempre s’acaba trobant el camí, algun lloc conegut”. Tal volta coste més temps eixir, però ningú s’ha quedat per a sempre a les catacumbes. Ara bé, “quan li dius que t’has perdut a algú que baixa per primera vegada, de seguida pensa que va a morir”. I no.
A la recerca de l’aïllament
Perquè cal pensar en la sensació que es té a 30 metres de la superfície. Per a començar, no hi ha telèfons, ni GPS, ni ens escoltaran si cridem, ni sabrem amb total exactitud a quin carrer o plaça de la ciutat s’està. A més, les entrades i eixides poden haver estat segellades per la policia que, no obstant això, acostuma a «fer la vista grossa» amb els ‘cataphils’. Les sancions per baixar a les catacumbes són d’entre 30 i 40 euros, molt baixes per al nivell de vida de la ciutat.
Si es poguera fer un tall del subsòl de París, primer trobaríem galeries tècniques, després, el metro, a continuació, el clavegueram i, a 30 metres de profunditat, les catacumbes. Foto: V. S.
Per què baixar a les catacumbes? “En primer lloc jo anomenaria el morbo de veure què pot haver-hi baix. Després, és il·legal, i només per això ja resulta atractiu. En un primer moment pensava que em sentia atret pel rotllo de la cultura alternativa, l’underground, el graffitti… però molt prompte vaig veure que hi havia alguna cosa més, que era com un segon món, amb les seues pròpies normes de comportament. Gent que dalt és una cosa, advocats, policies, el que siga, baix són un més. A les catacumbes estàs igual de fotut que tots, la gent s’iguala, no tens res”, conta Víctor.
Hi ha qui veu en les catacumbes una via per escapar de la vida quotidiana, i qui només baixa puntualment, a les festes que s’organitzen cada tres o quatre mesos. Víctor va quedar enganxat aquella tardor de 2010, i des d’aleshores ha baixat sempre que ha pogut. Quan va explicar la història a la gent de Barret Films, van decidir ajudar-lo. Ara, pensa, ja té tot gravat i es troba en l’últim tram del procés de muntatge del documental ‘Catacombes, històries del subsòl de París’, per al que compta amb el vist i plau dels seus amics ‘cataphils’.
Amb la peça, que realitzarà amb el format de web documental, reflectirà la seua fascinació per la vida paral·lela a 30 metres de profunditat. No ho podrà mostrar tot, en alguns casos, per motius legals, en altres, perquè no portava la càmera a mà. Com aquella vegada que 50 persones es van reunir a un búnker de la Primera Guerra Mundial per a veure ‘Underground’ d’Emir Kusturica, i estaven tots “en una espècie de bucle infinit de l’underground”, recorda entre somriures. O totes les festes ‘rave’ a les que ha anat, quan ‘punxen’ la llum d’una farola del carrer, tiren centenars de metres de cable, i ballen tota la nit a sales decorades amb llums, amb DJs, i on saps que has d’anar a respirar quan ja no funciona l’encenedor per la manca d’oxigen. Aleshores és el moment de canviar de galeria. O d’anar-se’n a casa, perquè tal volta són les 10 del matí. Però qui pot saber-ho a 30 metres de distància dels rajos del sol?
Comentarios