Melilla invisible



Melilla és un territori d’ultramar on viuen uns 80.000 habitants. Farcida de banderes espanyoles, policies locals, guàrdies civils, exèrcit i d’altres forces de seguretat, qualsevol diria que és l’enclavament menys idoni per a jugar-se-la. Tot i això, són molts els que arrisquen les seues vides en un intent d’entrar en…

Melilla invisible

Melilla és un territori d’ultramar on viuen uns 80.000 habitants. Farcida de banderes espanyoles, policies locals, guàrdies civils, exèrcit i d’altres forces de seguretat, qualsevol diria que és l’enclavament menys idoni per a jugar-se-la. Tot i això, són molts els que arrisquen les seues vides en un intent d’entrar en aquesta ciutat autònoma situada al nord d’Àfrica. Alguns moren.

La tanca separa Marroc d'Espanya, és l’oportunitat d’aconseguir una vida millor en el continent Europeu. Foto: José Palazón.

La tanca separa Marroc d’Espanya, és l’oportunitat d’aconseguir una vida millor en el continent Europeu. Foto: José Palazón.

Un filat de 12 kilòmetres envolta la metròpolis fins la mar. És la frontera entre Marroc i Espanya, i per tant l’oportunitat d’aconseguir una vida millor en el continent Europeu per a molta gent. Però la xarxa i un aparell burocràtic ferri ho impedeixen pel què s’ha convertit en la frontera d’un somni, el somni europeu.

Entre els dies 1 i 5 de juliol es va dur a terme la primera Trobada en la Frontera Sud d’Europa. Unes jornades, organitzades per Prodein i altres organitzacions polítiques i socials, que s’han celebrat en un enclavament on és de domini públic que es practica la repressió a essers humans. Des de la península arribarem desenes d’activistes de diferents ciutats amb l’objectiu de crear xarxes de denúncia i visibilització al voltant dels emigrants. L’impacte que va provocar en tots nosaltres veure aquella immensa gàbia va marcar el transcurs de les jornades.

El salt al filat

La triple sirga és un entramat de cables d’acer. José Palazon

La triple sirga és un entramat de cables d’acer. Foto: José Palazon.

Amb sis metres d’alçada, el filat consta de tres àrees diferenciades. La part marroquina de la tanca està tutelada per les forces de seguretat auxiliars conegudes com ‘alís’. Enmig la ‘triple sirga’, que és un entramat de cables d’acer, té com a objectiu fer més dolorosa la caiguda als qui han passat el primer tram del mur. I la darrera barrera n’és un altre filat de sis metres protegit per la Guàdia Civil espanyola.

A les patrulles 24 hores se li sumen multitud de càmeres de seguretat, alarmes, torres de vigilància i sensors de moviments. Són pocs els qui aconsegueixen passar-ho sense ferides greus. Però els pocs que passen l’última tanca, ja són a territori espanyol.

Aquells que tenen èxit

Una vegada allà alguns són interceptats. Aleshores se’ls identifica a comissaria i se’ls obri un expedient d’expulsió. A partir d’aquest moment, no poden ser repatriats i molts d’ells són enviats al CETI (Centre d’Estància Temporal d’Immigrants) on passaran mesos i fins i tot anys, fins que es regularitze la seua situació.

Les diverses organitzacions humanitàries que hi treballen, denuncien constantment com les devolucions il·legals, tant per via terrestre com per la via marítima, es porten a terme sense cap tipus de filtre.

Segons la legislació, una vegada han sigut interceptats en la mateixa frontera, és el delegat del govern qui ha d’acordar la seua devolució i deuen ser identificats per un lletrat. Alguns no arriben a veure ni la comissaria ni el CETI i directament són retornats al seu país d’origen després d’haver-se enfrontant a les forces de seguretat que rodegen el filat.

“Tots tenen mocadors com aquest perquè tots tenen els braços trencats. És horrible”, rememora Juliana.

Fer fotos a la tanca està terminantment prohibit. Segons les forces de seguretat fer fotos a la frontera és perillós perquè pot vulnerar la seguretat nacional. Maya, una periodista finlandesa va experimentar la censura informativa que allà es pateix. No només li esborraren les poques fotografies que va fer a la frontera sinó que també la van retenir en comissaria quan intentava continuar endavant amb el seu reportatge. “Estava pujant a la muntanya. En aquell moment ni tan sols estava fent fotografies. M’agafaren la càmera i em conduïren a comissaria on començaren a preguntar”.

Els mocadors del Gurugú

La gendarmeria marroquina no es queda en la frontera. A la muntanya Gurugú a Nador, un dels terrenys més propers a la tanca, hi conviuen diferents campaments d’immigrants amagats disposats a votar la frontera d’un moment a un altre. La major part d’ells són homes. Per a les dones, el procés migratori és molt més dur.

Per tal d’evitar-ho, els alís fan continues batudes, els colpegen, els persegueixen i els cremen els campaments. Quan hi ha batudes, l’hospital de Nador es converteix en un flux incessant de ferits i malalts; molts dels quals han de ser intervinguts d’urgència. Als campaments viuen amb la por en els ossos i poden passar així setmanes, mesos o fins i tot anys.

Diverses ONG realitzen tasques humanitàries en la zona per tal de proporcionar-los roba, menjar i medicines. Juliana, que treballa a la delegació d’immigrants del Marroc, em mostra el mocador que subjecta en la mà mentre assegura que la pitjor part es viu en la muntanya: “Tots tenen mocadors com aquest perquè tots tenen els braços trencats. És horrible”.

El complot hispano-marroquí

Respectes a un company mort a conseqüencia dels colps. JP

Respectes a un company mort a conseqüencia dels colps. JP

Les notícies que arriben a la península deixen clar que les forces auxiliars marroquines empren la força bruta per trencar braços, cames i articulacions als qui intenten seguir endavant en el seu somni. Es criminalitza ràpidament a la gendarmeria, tot i que cal anar més enllà.

La por a l’entrada d’immigrants prové d’Europa i hi ha ordres clares per part de la Unió Europea de paralitzar tot moviment migratori cap al continent.

Jesús Blasco, periodista freelance a Melilla especialitzat en temes migratoris, feia aquestes declaracions a Voces Meridianas sobre la col·laboració armamentística entre Espanya i Marroc: “A Marroc no li interessa retenir als emigrants en el seu país. Actuen perquè nosaltres els estem donant diners. La major part de l’armament que tenen és espanyol”.

Durant les jornades molts foren testimonis de la presència en l’espai aeri d’un helicòpter pirata sense cap tipus d’identificació, ni bandera. L’helicòpter sobrevolava l’espai hispano-marroquí sense problemes, un exemple més de l’estreta col·laboració entre els dos països.

Hi ha solució?

La migració és vista com un problema. “En cas contrari tots vindrien ací, i ací no tenim treball per a tots” s’escolta cada dia a les cafeteries. “Hi ha dues formes d’evitar la immigració il·legal, una és tractar d’ajudar a millorar la situació dels països d’origen i dotar als països de transició de serveis socials i centres d’ajudes, i l’altra és esperar a què els subsaharians arriben a la frontera de Melilla i rebre’ls a pals. Nosaltres hem escollit la segona, la via fàcil”, afirma Blasco.

De les múltiples vies per a arribar a Europa saltar la tanca és la més barata. Les circumstàncies i les raons per les quals una persona decideix migrar són molt diverses. Alguns fugen de situacions dolentes al seu país d’origen: guerres, fam, sistemes polítics opressors, falta d’oportunitats… A Espanya, la gent es planteja viure fora per millorar la seua qualitat de vida sense cap tipus de problema. En canvi per a altres el viatge pot significar perdre la vida.

Els testimonis recollits en les primeres jornades sobre la Frontera Sud d’Europa i els Drets Humans fan palés les injustícies que dia a dia es cometen a la ciutat: devolucions il·legals, violència cap als migrants, atacs continus, inassistència sanitària, desatenció, deshumanització… I mentre, els somnis es desfan contra la tanca del complot internacional del negoci migratori. Però avui, encara, a ulls de molts no passa res.


El documental de Sergi Càmara: ‘La última frontera’ juntament amb l’organització Prodein, va guanyar el premi José Couso 12 Meses 12 Causas de Telecinco