“No volíem eixir a l’escenari amb gaiato”



Al Tall plega veles. Després de 40 anys, el grup s’acomiada el divendres amb un concert al Palau de Congressos de València, on s’envoltaran d’amics de viatge i companys de la música. L’epitafi de la banda s’escriu amb les paraules de sempre: llengua, cultura, país i consciència social. Parlem amb…

“No volíem eixir a l’escenari amb gaiato”

Al Tall plega veles. Després de 40 anys, el grup s’acomiada el divendres amb un concert al Palau de Congressos de València, on s’envoltaran d’amics de viatge i companys de la música. L’epitafi de la banda s’escriu amb les paraules de sempre: llengua, cultura, país i consciència social. Parlem amb un dels seus fundadors, Vicent Torrent.

"Pensàvem que acabaríem el comiat en tres o quatre mesos, però s’ha allargat a un any, perquè han hagut moltes peticions, homentages, actuacions de comiat… ens ha oxigenat molt, balsàmic. Se n’anem contents perquè hem notat l’estima de la gent". Foto: Guillem Sanchis.

“Pensàvem que acabaríem el comiat en tres o quatre mesos, però s’ha allargat a un any, perquè han hagut moltes peticions, homentages, actuacions de comiat… ens ha oxigenat molt, balsàmic. Se n’anem contents perquè hem notat l’estima de la gent”. Foto: Guillem Sanchis.

Les entrades s’han exhaurit en sis dies. És producte del comiat, de l’estima que vos tenen, o també d’un ressorgiment de la música tradicional?
De tot un poc. Amb la música tradicional està passant com amb la llengua. En el primer esclat d’aconseguir la presència de la llengua en la societat, ens al·lucinava, perquè fins aleshores el valencià no existia públicament. Al pas dels anys no hem arribat on havíem d’arribar, però s’ha ampliat molt la gent que no passa vergonya per la llengua, sinó que li pareix normal portar als xiquets a l’escola en valencià. I de vegades no és gent militant de res. És la població en general, que li agrada. En la música tradicional ha passat un poc el mateix. Nosaltres eixíem acollonats en els primers concerts de cantar com cantava la gent major, treure una bandúrria, una dolçaina, un guitarró, amb baix elèctric i bateria, i pensàvem: ‘la gent ens tirarà a patades d’ací’. Però no, la gent ho va entendre immediatament. Després han eixit més grups, s’han diversificat els estils, i és una qüestió tal volta no normalitzada, però es veu com una opció més. El fenomen Botifarra, per exemple, és la punta més alta de la pèrdua de vergonya respecte de la manera de parlar i de cantar tradicional. Nosaltres diguem que al Tio Canya no només se’l discriminava per parlar com parlava, sinó per cantar com cantava.

Tot i això, encara hi ha gent a la qual li esmussa sentir cantar en valencià.
Són els efectes de la colonització que hem patit i continuem patint: sentir vergonya de ser com eres, de parlar com parles, de cantar com cantes. Es considera que fer això és una cosa de casa, que no és digna d’anar més enllà. Eixos processos de superar la substitució lingüística, en la llengua i en la música, són llargs. No és de hui per a demà. Costa de digerir que la llengua i la música en valencià serveixen per a moltes coses.

Parlant del Botifarra, la Generalitat li ha donat un premi el 9 d’Octubre. Com ho valoreu, és un gest o marca una tendència?
Ho vegem bé, perquè la Generalitat és de tots. Li ho poden donar en el sentit de què ells no estan incòmodes perquè Botifarra no té uns continguts reivindicatius com té Al Tall o altres cantants, que posen en guàrdia a la dreta i als ‘espanyoleros’, que es posen nerviosos. Botifarra fa coses més blanques, és una cosa superpositiva, però més blanca. Ells poden donar-li premis còmodament.

Amb vosaltres no han sigut tan generosos…
Amables no ho han sigut mai, ni amb els mitjans ni les institucions. A Catalunya ens van donar la Creu de Sant Jordi. Després les distincions i homenatges han sigut de la societat civil. Bé, l’últim any sí que ens donaren la Medalla de Plata del Consell Valencià de Cultura, a més, per unanimitat. Però Grisolia estava molt enfadat perquè no estava Canal 9 en l’entrega!

“El fenomen Botifarra és la punta més alta de la pèrdua de vergonya respecte de la manera de parlar i de cantar tradicional”

Quines sensacions teniu aquestos dies previs?
Estem nerviosets. D’una banda, perquè serà una mica complex. Farem un repertori amb les cançons més populars, però hi haurà un fum de convidats. Serà un entrar i eixir d’amics. I d’altra banda, clar, abaixes la persiana, i et dóna un poc de ‘canguelo’, de vertigen.

Quan vau prendre la decisió, s’imaginàveu així l’adéu?
Ens ha sorprés. Pensàvem que acabaríem en tres o quatre mesos, però s’ha allargat a un any, perquè han hagut moltes peticions, homenatges, actuacions de comiat… ha sigut un any que ens ha oxigenat molt, balsàmic. Se n’anem contents perquè hem notat l’estima i que molta gent ens aprecia.

Com es gesta l’adéu d’Al Tall?
La cosa és senzilla: arriba un moment que la gent es jubila… si pot. Ens fem majors, no tots som igual de majors, però ja comença a pesar el tema. Jo ho tinc clar des de sempre, no volíem eixir a l’escenari amb un gaiato. És un moment que està bé perquè encara podem fer les actuacions, costa molt de cansament, però queden de puta mare, i quedem contents. I és millor tancar en un moment així, tancar el cicle, i està tota la producció que hem fet, i està tot molt clar. I cadascú que s’escudelle, com se sol dir.

I el dia després, què fareu? Continuareu vinculats a la música?
Sí, tots. Jo mateix, que sóc el més major, pense continuar fent música, però sense pressions ni data fixa. Anar jugant. Això que no he pogut fer mai, jugar amb ella, sense presses, pegar-li la volta, anar pastant les coses i realitzant les fórmules que tens al cap. Tinc ganes també d’escriure moltes coses que estan embrollades, i no s’han formulat. Com hem arribat a certes conclusions, contar com ens ha anat. Manolo Miralles vol formar un grup amb altre nom.

"Mirar cap al Sud, on hi ha una barbaritat de recursos musicals vius, t’alimenta". Foto: Al Tall.

“Mirar cap al Sud, on hi ha una barbaritat de recursos musicals vius, t’alimenta”. Foto: Al Tall.

En la mateixa línia que Al Tall?
Sí. Bé, mai serà la mateixa, però sí que vol continuar en el món de la música tradicional, als escenaris. Jo, als escenaris, ja no, i altres, tampoc.

Quantes de les coses a les quals heu cantat s’han aconseguit? Com se sent ú quan una cançó escrita fa 30 anys continua tenint vigència?
Tot pega moltes voltes però, segons quines coses, han canviat més o menys. En el tema de la llengua, dels drets com a poble, s’ha avançat. Està molt mal tot, però hem avançat. Ara, amb el tema de l’organització de la societat, de la política, de la globalització, açò està cada vegada més fotut. No sé com rodaran les coses. En la Transició teníem clar que s’havia de fer la revolució, que l’anàvem a fer, i canviaríem el sistema. I el sistema no ha canviat ni de conya. Al contrari, s’ha anat endurint. Al pas dels anys, de la lluita en la Transició, molta gent progressista i revolucionària es féu postmoderna, que deien. No calia posar-se tan agressiu. Es reien d’allò que dèiem de què la culpa la tenia el sistema, i la solució era la revolució. Nosaltres no hem deixat de creure-ho mai. Estem on estàvem. ‘Obriu, obriu, cabretes’, la nostra primera cançó, ‘Quan el Moreno dóna la força’… Tot està encara molt viu.

“En la Transició teníem clar que s’havia de fer la revolució i que canviaríem el sistema. I el sistema no ha canviat ni de conya”

Per què tots els que gireu cap a la música tradicional valenciana heu acabat mirant al Sud, a la música àrab, i a la Mediterrània?
Perquè al Sud està molt viva la substància musical. No hi ha hagut una substitució lingüística i musical, com ací, i també perquè hi ha molts recursos. La tradició musical ací ha anat arruïnant-se, perquè s’ha substituït. És un paisatge en runes ple de perles i pedres precioses, però en runes. Mirar cap al Sud, on hi ha una barbaritat de recursos musicals vius, que ja no es gasten ací, t’alimenta. No tant per fer música àrab o grega, sinó per xuclar recursos i vitalitat per a fer música que també és d’ací.

Són territoris hui molt convulsos. On podem acabar els d’esta regió del món?
No ho sé, perquè no sóc politòleg ni profeta. Però pense que el que passa al Sud d’Europa i més encara el que passa en el món àrab és un poc el límit al qual està arribant la contradicció del sistema capitalista. S’està arribant a uns extrems en què es radicalitzen les zones pobres a conseqüència de l’explotació a mans de les zones riques.

I al País Valencià? Ho vegeu amb preocupació, o els que heu viscut tantes èpoques ja no vos produeix esglai?
Ací, tants anys votant a la dreta és una cosa dura d’entendre. Pense que són restes de la colonització. És terrible que continuem votant als que ens estan arruïnant. Malgrat tot, jo sóc optimista, no sóc gens catastrofista. Pense que la dreta ha treballat molt bé el seu mur de contenció. Però l’aigua va pujant sense parar, i cada vegada hi ha més gent. Està tot molt soterrat. Però en el moment que hi haja una escletxa, això s’anirà obrint del tot. Les últimes enquestes que s’han publicat són un bon auguri. Crec també que la situació a Catalunya, on estan farts i van a per la independència, serà un factor que beneficiarà. Quan eixe tipus de tabús es posen damunt de la taula, ajuda. Ací al País Valencià, el caràcter de la gent és molt elàstic. De seguida cremen la falla i en planten altra. Canviem les coses de seguida, i això també és una virtut. Té parts positives i negatives. No compartisc la idea de què el país s’està acabant. Açò girarà en un moment determinat, i tinc bons pressentiments.

Què vos agradaria que la gent recordara d’Al Tall?
Que es donaren compte de què les coses, en un cert moment, van canviar un poc positivament, que estes cançons i el nostre posicionament fou un moment de molta il·lusió.

Amb quina cançó acabareu l’últim concert?
Serà el Tio Canya. No passa de moda, i és la que la gent més ha agafat. El Tio Canya és més famós que Al Tall, i això és fantàstic.

“Gràcies, Al Tall!”

al tall biano mini baixa

Biano (Orxata): “Tots els projectes han de tindre un principi i un final, i em pareix genial que diguen adéu quan encara tenen forces, és envejable. Perdem els seus directes, però queda tota la seua obra, que els farà immortals. Estilísticament, Orxata i Al Tall estan molt lluny, però ens han fet estimar la nostra tradició sonora i adaptar-la als nostres temps i, en eixe sentit, eixa forma d’entendre la música està impregnada en Orxata de principi a fi. L’aprenentatge que ens han oferit va més enllà de la música, es tracta de valorar la tradició i la seua potencialitat present”.

al tall miquel girones mini baixa

Miquel Gironés (Obrint Pas): “Ens han deixat una empremta important, tan personalment com a tota una generació, i també a Obrint Pas. Formen part de la banda sonora de la meua infància. Han aconseguit que música tradicional sone moderna, i que música que ells han creat sone tradicional. A més, han dignificat instruments tradicionals, i han mantingut sempre el seu compromís amb el país, la llengua i la cultura. Els diria que gràcies, per la música i per haver-nos deixat compartir tants moments amb ells. El vostre record perdurarà sempre”.

al tall pau alabajos mini xepo ws baixa

Pau Alabajos: “En l’estil no m’han influenciat massa, perquè ells han tirat mà d’una sonoritat mediterrània marcada per la tradició, i jo vinc més de la Nova Cançó. Però ells, dins del seu camp, també han tractat temes d’urgència social i política des d’un punt de vista valencià i, en eixe sentit, sí que ens han influït als cantautors valencians. Han provocat que el límit entre el folk o la cançó d’arrel i els cantautors siga difús i ens han marcat a tots. No vaig escoltar un disc d’Al Tall fins als 20 anys, però obres com ‘Som de la Pelitrúmpeli’ són importantíssimes per a la cultura valenciana”.