El videoclub Teles abaixa la persiana per sempre. Aquest establiment amb vora tres dècades d’història posseïa, possiblement, la col·lecció privada de pel·lícules més gran del País Valencià. No tanca per fallida tècnica, tampoc per mancança de clients. El seu propietari no sabia com enfrontar-se a veure’l morir.
Juan Antonio Pardo és el propietari del videoclub Teles, un establiment amb vora 30 anys d’història. Foto: E.C
Sempre hi ha una història darrere de la cortina que separa el vell videoclub de la secció porno, de vegades em quedava mirant a la gent que sortia d’allà carregada amb pelis i intentava llegir, sense èxit, el títol del DVD seleccionat amb la intenció d’imaginar quina seria la seua.
A la meua esquerra estava Santi, com sempre, desgranant la biografia del director d’aquella pel·lícula o intentant esbrinar quina tenies al cap amb les poques dades que li estaves facilitant. Els xiquets corrien pels passadissos mentre els pares buscaven la via ràpida per aparcar a les feres al sofà i Juan Antonio Pardo, darrere de l’aparador, cobrava el lloguer, endreçava els DVD i de tant en tant eixia a fumar a l’entrada del videoclub Teles.
Juan Antonio, el propietari, no s’aventura a donar xifres exactes: “desenes de milers de cintes, desenes de milers de clients de València i l’extraradi i vora 30 anys de cara al públic” són importants per a ell, però més ho són els números dels llibres de comptes.
El videoclub Teles no tanca per fallida tècnica. El negoci encara funciona, puntualitza, però els números no quadren i “no he volgut veure morir el meu negoci”. Per tal de poder fer front al pagament de les factures i continuar comprant pel·lícules al ritme que ho feia mensualment havia de doblar el preu del lloguer de les cintes, és a dir, d’ 1’20 euros les novetats i només 1 euro la resta a 2’40 euros i 2 euros respectivament. I no estava disposat a fer-ho.
Un final digne
Tampoc volia endeutar-se o deixar en l’estacada als seus treballadors, així que va decantar-se per l’eutanàsia del negoci. La decisió de tancar les portes del videoclub Teles no ha estat fàcil, admet. Ha estat la suma de molts factors: “les descàrregues d’internet, la crisi, els impostos, el cansament, la massificació de títols, la pujada de l’IVA”. Un degoteig constant que ha anat minvant l’empenta d’un empresari autònom que va començar venent electrodomèstics i que va arribar a tenir 4 locals a València.
Que el videoclub Teles plegue veles és qüestió de setmanes. Des de juliol està venent les pel·lícules que, fins ara, formaven part d’una de les col·leccions privades més gran d’Espanya, i possiblement la més nombrosa del País Valencià. Juan Antonio conta que “hi ha clients que han eixit plorant en assabentar-se que abaixava la persiana. Molts habituals del Teles havien entrat a l’establiment per primer cop de la mà dels seus pares i ara portaven als fills”.
El videoclub Teles és un punt de trobada per a cinèfils i gent vinculada al món del cine. Foto: E.C
Però aquest no era només un videoclub familiar, era i encara és un punt de trobada per a cinèfils, per a actrius i actors i per a gent vinculada al món del cine, en definitiva. Si tenies temps i paraves l’orella no era difícil escoltar una discussió apassionada entre els seus corredors.
Per als clients, com diu Juan Antonio, “les pel·lícules del Teles conformaven la seua col·lecció particular, només que no la tenien en casa, venien, triaven i s’emportaven la cinta”.
En aquest establiment situat al carrer San Francesc de Borja de València, prop de Plaça Espanya, trobaves de tot perquè mai retiraven una pel·lícula. Hi havia una secció, al fons del local, dedicada al cinema de terror amb títols més vells que el videoclub, les típiques pelis que tots han vist i tú no, també hi eren. Prestatgeries plenes dedicades al cinema d’autor i independent, pel·lícules argentines, franceses, polaques. Kurosawa, Lynch, Kubrick, Pasolini, Tarantino, Buñuel. Les darreres novetats, comèdia, ciència ficció i fins i tot sèries de televisió per temporades. Només faltaven les mongetes.
Juan Antonio sols té ara mateix una cosa al cap, vol canviar de treball. Tancar, desintoxicar-se, descansar un poc i dedicar-se a alguna cosa que no puga descarregar-se d’internet. “Ens ha passat als videoclubs, a les tendes de discos i a poc a poc arriba el torn de les llibreries”, és complicat lluitar contra Goliat si la gent no pren consciència de les conseqüències dels seus actes.
Comentarios