Un passeig per la València ‘bakala’

Conduïm sobre l’asfalt del sud de València. Els 30 kilòmetres de carretera que separen la capital del Saler ens transporten més de 30 anys enrere, quan la CV500 era la via més ràpida per endinsar-se en la ‘moguda valenciana’ i la festa s’anomenava ‘Chocolate’, ‘Barraca’, ‘Spook’ o ‘Heaven’. Són els 80 i estem en la ruta del ‘bakalao’.

Foto de la exposició ‘La ruta del bakalao, Chimo Bayo’: MuVIM.

La ruta del ‘bakalao’, també coneguda com a ‘ruta destroy’, no es pot explicar sense tenir en compte el context històric a Espanya. Una període de transició no només política sinó també musical que va esclatar quan els sons belgues, alemanys i anglesos començaren a omplir les sales nocturnes de l’àrea metropolitana de València.

Entre les peces clau d’aquesta transició destaca el nom de Juan Santamaria; impulsor de ‘la moguda’ a través de tendes com ‘Radical Records’ o discoteques com ‘OGGI’ al 1977. Gràcies a ell començaren a importar música encetant l’alternativa al ‘ital-disco’ i a la ràdio formula comercial que s’escoltava a les discoteques. “La importació de nous sons, junt amb el pop-rock anglès, tots ells pujats de ‘pitch’ o ‘beat’ en companyia de l’speed, l’èxtasi i la coca tallada al màxim va culminar en un panorama nocturn nou a les sales valencianes”.

El paper de les drogues: éxta-si, éxta-no

Les drogues tingueren un paper crucial tant en l’auge com en el declivi de la ruta. “No tinc molt clar si fou la música la que portava al públic a fer-se droga o va ser la droga la que va fer que la música s’accelerés i la gent es deshinibira encara més”, dubta Santamaria. Encara que sí és sabut que fou a partir de l’increment en el consum d’èxtasi quan realment començà a popularitzar-se la ruta del ‘bakalao’.

Des d’aquell moment el consum es desbocà tot i que segons afirma Joan Manuel Oleaque, professor de la Valencia Internacional University (VIU) periodista i autor del llibre ‘En Èxtasi’, hui es consumeixen encara més drogues: “Al principi hi havia un consumisme d’experimentació però acabà convertint-se en el gran esclafit de l’èxtasi. De fet va ser la droga clau per a alçar la popularitat de la moguda”, explica.

Juan Santamaria impulsor de la moguda a través de tendes com ‘Radical Records’. Foto: Juan Santamaria.

El per què del ‘bakalao’

La paraula ‘bakalao’ té molt a veure en l’anomenada ‘Zic-Zac’, la tenda d’importació de Santamaria. Segons ens conta un dels propulsors de la moguda, un jove solia anar a escoltar les noves tendències musicals al seu comerç i amb els auriculars col·locats sempre exclamava “menut ‘bakalao’!” a tots els sons que l’atreien. “Des d’aleshores començaren a utilitzar la paraula per a tot el que ens agradava; tant en música com en drogues”, conta Santamaria. ‘Bakalao’ va començar a estendre’s i foren els mitjans de comunicació, finalment, els encarregats de batejar la nova moguda valenciana com la ruta del ‘bakalao’.

Quan s’inicia el fenomen, Santamaria començava a punxar discos nous en ‘OGGI’ passant per ‘Chocolate’, ‘Metròpolis’ o ‘Distrito 10’. I amb la intenció d’estar al dia va decidir passar-se cada tres mesos per Londres. A la capital anglesa comprava les últimes novetats de la música internacional fins que va decidir obrir la seua primera tenda d’importació que després evolucionaria cap a ‘Radical Records’. Per aquestes tendes passaven tots els grups de música, DJ’s i cantants que s’hi preaven i dels quals molts passarien també per la ‘moguda madrilenya’.

Happy Mondays, Stone Roses, Inspiral Carpets, Darling Buds, Corn Dollies, Man From Del Monte, Weather Prophets, Wedding Present, i un llarg etcètera d’artistes desfilaren per les sales valencianes gràcies a iniciatives com la de Santamaria. La música era realment el que importava en aquell moment. Fins i tot, Oleaque s’atreveix a afirmar que sense una música transgressora la ruta no haguera funcionat.

“Ara bé, el problema va ser quan la música deixà de donar cabuda a altres estils com el ‘house’ i la tendència començà a ser més comercial. Es quedà en un circuit de música molt blanca i molt lligada al pop i al rock, l’eurobeat o l’eurodance; que en definitiva són gèneres comercials que permeten guanyar diners de forma ràpida”. De fet, el declivi de la ruta no només s’ha d’atribuir als problemes ocasionats per les drogues, com s’ha afirmat fins ara, sinó que, com bé afirma l’autor d’‘En Èxtasi’, el fenomen acabà perquè deixà de ser interessant quan els gèneres musicals ja no apel·laven als gustos dels grups socials propulsors de la ruta.

La perspectiva social de la ruta

Joan Manuel Oleaque recalca que no hem de quedar-nos en eixa imatge de la València més ordinària, sinó amb la idea d’un moviment avantguardista tant cultural com social. El periodista defineix la ruta del ‘bakalao’ com un fenomen que va suposar un avanç molt seriós i transgressor pel fet d’eixir, divertir-se i estar connectat amb el que es feia quant a música a la resta del planeta. Un caràcter interclassista que sorgeix per la necessitat del proletariat de desinhibir-se.

“La imatge negativa del moviment prové de la degeneració del fenomen, i és ací on els mitjans jugaren un paper important, ja que la finalitat deixà de ser la música i es buscà incloure el que passava en la ruta en la secció de successos dels informatius”. Santamaria també posa èmfasi sobre les informacions que la televisió hi oferia fora de context perquè jugaren un paper molt important en el concepte que es té de ruta hui en dia. “Treien a gent que quan els posaven un micròfon i una càmera davant es transformaven i soltaven les bajanades més grans que podies somiar”.

Les drogues tingueren un paper crucial tant en l’auge com en el declivi de la ruta

Oleaque remarca el paper que ha jugat la ruta en el concepte de festa actual. Com afirma el periodista i professor, tant la importància de la figura del DJ com el concepte “d’eixir de nit com si fora l’últim que anares a fer” provenen essencialment del que passà a la ruta. Unes idees que hui en dia tracten encara d’emular algunes discoteques.

Tanmateix Oleaque i Santamaria coincideixen en què és vertaderament difícil que es torne a aconseguir desenvolupar una moguda com aquella en València. “Seria molt difícil retrobar-la. Es donaren una sèrie de circumstàncies que feien de la ruta del ‘bakalao’ una història realment avantguardista i transgressora que la feien única”. La música, la gent, la roba que portaven… Tot era singular i per a viure-ho t’havies de desplaçar fins aquelles sales plenes de colorit, música i personatges estranys que feien de la nit un fet exclusiu valencià.

Portada del disc Tecno Valencia. Foto: MuVIM:

“Dubte que les festes que es munten hui en dia siguen millors que aquelles. La gent es transformava cada cap de setmana en funció de la festa”. La globalització i la capacitat d’arribar i d’escoltar qualsevol nou so a l’instant fa què, avui, el fenomen ja no puga perdurar amb eixa exclusivitat que tenia. A més a més, la idea d’anar fora de la ciutat per a trobar la diversió és més complicat precisament pels controls -òbviament necessaris- i comença a buscar-se més la diversió en les sales d’intramurs.

Fa poc el MUVIM ha acollit la primera exposició sobre la ‘ruta del bakalao’ que Oleaque no ha dubtat a destacar: “ho veig com un fet necessari i positiu perquè és el que hauria de passar de forma normalitzada. En l’oficina de turisme de Manchester no tenen problema en vendre’t camisetes de ‘Hacienda‘ i es promociona com una vertadera llegenda, que és el que realment fou la ruta del ‘bakalao’ a València”. Una llegenda que va fer que la capital del Túria fóra, per uns anys, el centre neuràlgic de la transgressió espanyola.