A la recerca d’altra València, la republicana



Vora 250 refugis, escoles, la plaça d’Emili Castelar, el carrer dels Metal·lúrgics, la Llei de l’Avortament, manifestacions festives espontànies, Federica Montseny (la primera dona ministra d’Espanya) i art, educació i cultura a qualsevol cantó. Així va ser la València de la Segona República, un somni esborrat per 40 anys de…

A la recerca d’altra València, la republicana

Vora 250 refugis, escoles, la plaça d’Emili Castelar, el carrer dels Metal·lúrgics, la Llei de l’Avortament, manifestacions festives espontànies, Federica Montseny (la primera dona ministra d’Espanya) i art, educació i cultura a qualsevol cantó. Així va ser la València de la Segona República, un somni esborrat per 40 anys de franquisme i soterrat pel govern del PP des de fa dues dècades.

Manifestació espontània a la seu del Govern Civil a València el dia que es proclamà la República.

Manifestació espontània a la seu del Govern Civil a València el dia que es proclamà la República.

Mai ho vaig estudiar a l’escola. Sí anys més tard a la Universitat, però amb una intranscendència que evidència l’efectivitat de la metodologia franquista per convertir-nos en un país amnèsic. La pèrdua de la memòria es va transmetre de pares a fills i hui és prou habitual trobar-se amb gent de qualsevol edat que no sap que València va ser una vegada capital de la República, quan l’altre bàndol assetjava Madrid i el Govern legítim havia perdut part de l’oest de la península.

La ruta per la València republicana

Arribem a les 9 hores a les Torres de Serrans, les mateixes que l’any 1937 protegiren una part important del patrimoni més valuós del Museu del Prado. Allí ens rep José María Azkárraga, biòleg i professor de l’Institut Lluís Vives i de la Facultat de Magisteri de la Universitat de València. Som vora 40 persones disposades a caminar la ciutat a la recerca d’un tresor molt particular, el nostre passat.

Malgrat haver contactat amb el nostre guia mitjançant la pàgina de la Universitat de València, no tinc clar si la ruta s’organitza des de la institució o mitjançant alguna associació de recuperació de la memòria. Li pregunte i em sorprén esbrinar que no hi ha ningú darrere del projecte, només Azkárraga, qui amb una periodicitat indeterminada s’ofereix debades a contar la història. Li pregunte per què ho fa: “Per amor a la República”, somriu. Ens adverteix que “anem a fer una ruta arqueològica, perquè les restes de la València republicana estan ben amagades sota els nostres peus”.

A la Casa de la Cultura del carrer la Pau es podia escoltar a Antonio Machado, mentre al cantó del carrer de les Comèdies, el café Ideal Room servia a Robert Capa o Ernest Hemingway

Encara que l’itinerari no segueix l’ordre dels fets que José María va contant, ens permetrem fer i desfer la ruta per contar els passatges més importants. I cal començar per la plaça del Temple, l’edifici que fins fa poc albergava la Delegació del Govern i que al 1931 era la seu del Govern Civil. Allí es va produir una de les celebracions massives i espontànies de la República el 14 d’abril, amb el canvi de bandera inclós. Un dia després, el 15, tindria lloc l’acte de proclamació oficial a la plaça d’Emili Castelar, actualment plaça de l’Ajuntament i durant molts anys ‘plaza del Caudillo’.

Entre un lloc històric i altre hem passat pel cantó del carrer de la Mar, on a l’edifici de la Fundació Bancaixa estigué el Ministeri de Propaganda, encarregat de les nombroses campanyes de publicitat de la República. Des d’ací continuem pel carrer la Pau fins a l’edifici que un dia va ser Casa de la Cultura i pel que passaren moltes personalitats, Antonio Machado entre altres. Un poc més avant, en el cantó del carrer de les Comèdies, estava el café Ideal Room, on Robert Capa i Ernest Hemingway alternaren amb espies i bohemis locals.

A la plaça de Manises ens trobem amb la torre de l’església de Sant Bertomeu, campanar d’una seu que ja no hi és. Va ser cremada pel poble quan les autoritats eclesiàstiques mostraren el seu desacord amb la Llei de l’Avortament, aprovada en Catalunya en 1936 i a la resta d’Espanya un any més tard. Malgrat tot, l’edifici continuà en peu i fou el govern franquista qui el va derruir al 1942 per especular amb el terreny.

Plaça d'Emilio Castelar, hui plaça de l'Ajuntament, plena de gom a gom.

Plaça d’Emilio Castelar, hui plaça de l’Ajuntament, plena de gom a gom.

A cada pas anem descobrint els secrets i les falses veritats que mai no ens ensenyaren. Les llums d’una ciutat que es va transformar arquitectònicament durant la República, amb grans edificis capaços de superar les normes de l’època. Construccions que creixien i semblaven arribar al cel.

Els refugis de la guerra

València va continuar sent republicana durant tota la Guerra Civil. Per això, una part important del nostre recorregut és una tornada als anys més durs de la història.

Quan el setge de Madrid és imminent, el Govern trasllada la capital de la República a València. Azaña treballarà des de l’actual Capitania on, com a la majoria d’edificis institucionals, caldrà construir un refugi. Aquest concretament s’utilitza en l’actualitat com a bodegueta per als militars i està tancat al públic.

Només uns pocs búnquers es poden visitar. Capitania utilitza el seu com a bodegueta i no està obert al públic

Encara que a priori puga semblar una barbaritat, la circumstància és l’habitual. En situacions molt paregudes es troben el refugi del Col·legi Balmes a Russafa o el de l’Ajuntament de València. Uns altres romanen oblidats sota els nostres peus com el de plaça del Patriarca i els dels carrers Serrans i Espadà… Fragments de la nostra història que, com diu José María Azkárraga, “seran un tresor per als arqueòlegs del futur”. Construccions que tenien com a objecte salvar la vida del poble, estan hui soterrades i oblidades. L’únic que encara es pot visitar és el refugi de l’IES Lluís Vives, l’última parada de la ruta. Baixem i recorreguem les galeries, amb capacitat per a aproximadament mil estudiants, la humitat del lloc contribueix a que el cos s’òmpliga d’una sensació estranya, contagi de la por i la incertesa que es viuria sota les quatre voltes que la formen.

Hi ha molts més punts i anècdotes a la ruta: la Universitat i el discurs que Azaña va pronunciar al 1937 al seu paranimf, l’església del Patriarca que també va guardar una part dels quadres que arribaren des de Madrid, la plaça Roja… Però el més recomanable és fer-la, com José María Azkárraga ens recorda. Benedetti digué que “la ciutat és un llibre que es llig amb els peus” i, en el cas de la València Republicana, cal caminar-la amb les ungles, arrapant les engrunes que queden amagades, l’espurna d’una història que no és altra que la nostra.

La ruta es pot consultar a la pàgina web de l’Institut Lluís Vives, a la pàgina de la Universitat de València i al Facebook de la iniciativa.