«En les addiccions no hi ha que passar factura»

El seu president, Alfonso López, i la psicòloga del centre, Rebeca Borredà, ens obrin les portes d’esta institució. Artic, que compta amb més de 30 anys de recorregut, te com a objectiu ajudar a la gent a viure la seua pròpia vida després del malson.

Quan naix Artic?

Alfonso: Als anys 80 i naix amb la necessitat de juntar-se gent amb la mateixa problemàtica, gent amb una addicció. I qui compren millor a un altre que qui pateix també la mateixa addicció? Al principi vam estar recolzats per un metge i una treballadora social que ens van animar a dur a terme el projecte associatiu.

En el moment d’apertura, front a quins primers problemes havieu d’afrontar-se com a associació i com a individu?

Alfonso: Estava molt mal vist que una persona no fora capaç de controlar el tema de beure. En aquell moment era catalogat com a un vici fins que al 1994 ja es va reconéixer com a malaltia per la Organització Mundial de la Salut. Una addicció és una malaltia.

«És una malaltia però on u mateix ha de voler sanar, o sempre es tindrà una excusa per a no voler recuperar-se»

Hi han corrents que diuen que si ens basem en el concepte de malaltia cronifica un poc la vulnerabilitat cap a les addiccions i serveix en certa mesura per excudar-se. Què els respondries?

Alfonso: És una malaltia però on u mateix ha de voler sanar, si uno no vol sanar pot escudar-se en que és una malaltia, sempre es té una excusa per a no voler recuperar-se. Que siga una malaltia jo no crec que dificulte el desenvolupament de la rehabilitació.
Rebeca: Quan una persona no accepta eixe concepte sempre pot dir que és una falta de control, d’un impuls.

Rebeca, com a psicóloga, quin mode d’actuació dueu a terme per ajudar a la gent amb esta problemàtica?

Rebeca: Quan una persona acudeix a l’associació allò primer que fem es cerciorar-nos que quan venen han deixat la substància perque normalment es necessita ajuda mèdica. La primera part es centra en les adiccions i en eixe procés més físic. I després la part psicològica d’allò que volen encarar. Treballem les emocions que els duen a consumir, el record… El tema de creixement personal, on reforcem l’autoestima, l’assertivitat és més cap al final, quan porten temps sense consumir.

De quina manera s’acosteu a la societat per tal de donar-vos a conéixer?

Rebeca: Participem molt activament en la societat, des d’un programa de ràdio que gravem setmanalment a Ràdio L’om de Picassent, en mercadets solidaris, en carreres contra la droga fem tallers de begudes saludables en cavalcades, o concursos de teatre on hi han participants de tota índole. Ens donem a la societat. Ens fem visibles.

Taller de ‘Begudes Saludables’ organitzat pels voluntaris d’Artic. Foto: Artic.

A nivell intern de l’associació també organitzeu tallers de teatre, partits de futbol… conteu-me una mica les dinàmiques?

Alfonso: Tenim activitats terapéutiques que consisteixen en reordenar la vida de la persona que està començant a deixar qualsevol addicció: fer cumplir la puntualitat, complir unes normes, etcétera.
Rebeca: Fem tallers de pintura, de cuina, de teatre, de ràdio, exercicis de memòria. Però també és molt important fer la programació de l’oci per al cap de setmana.

Darrere del comportaments o actituts desestructurades, n’hi ha alguna emoció forta bloquejada, depressió, ansietat?

Rebeca: L’ansietat i la depressió són bàsiques. I ansietat moltes vegades va associada a l’ansietat del consum, o arriben perque algo han perdut a la seua vida que els era imporant, ja siga perdre la parella, el treball, o s’han arruinat econòmicament o tot al mateix temps. Molta desorganització els crea ansietat.

A partir de les activitats que feu, quin es el percentatge de gent que acaben tornant a experimentar l’emoció de viure?

Rebeca: El percentatge és molt alt, quasi el 100%. I la majoria de persones continuen en l’associació.
Alfonso: És molt estrany que algú que ja està integrat en l’associació tinga una recaiguda. És més normal que qui acaba la primera etapa i desapareix de l’assocació acabe recaiguent i sol aparéixer al temps en esta associació o en altra que el puguen ajudar. En el meu cas quan portes 15 dies sense beure, et trobes molt bé i pareix que ho tingues tot controlat en la teua vida, pero has d’aprendre realment que hi han situacions difícils que has de superar i si no ho fas, recaus. Pero algunes etapes dures, sigam realistes, refugiar-se en l’alcohol t’ajuda a superar-es, que no són bones, però ixes del trance.

Embuir-se en l’alcohol per oblidar, té el seu perill per a la gent amb una personalitat més addictiva que altres?

Alfonso: Quan utilitzes qualsevol substància per a fugir d’alguna cosa, depens d’això per a continuar fugint.
Rebeca: La probabilitat d’una addicció quan utilitzes l’alcohol d’eixa forma és molt alta.

Cartell d’una de les campanyes de prevenció de l’alcoholisme juvenil.

Tenim por a enfrentar-se a la vida?

Rebeca: Quan estàs començant el tractament sí, te dóna por, penses, què passarà d’ací un any, quan torne un record? Perdre a la família per la teua addicció i te planteges si te van a perdonar i has d’estar tota la vida pagant una factura. Quan controles l’addicció, eixe problema desapareix.

És l’addicció un problema de maduresa emocional?

Rebeca: Evidentment ho és, per això quan acaben necessiten ferramentes per al creixement emocional. Els ensenyem habilitats socials, quan abans ho amagaven en substàncies per tal relacionar-se, en el moment en que la substància deixa d’estar present se’ls fa difícil afrontar-se a qualsevol event social.
Alfonso: Es tracta de reestructurar la teua vida, però ho has d’enfrontar, no te pots amagar de la societat. Quan vaig deixar de beure, vaig anar de deixar d’anar al futbol perque allí bebiem.
Rebeca: Durant un temps allò primer que s’ha de controlar és evitar a persones que puguen ser un risc, situacions, llocs i emocions.

«És fonamental que els familiars entenguen el punt de vista de la persona que és addicta, i també el motiu pel qual no ho deixa»

Quan ve una persona a l’associació, assistiu també als familiars? Fins a quin punt doneu les ferramentes necessàries quan la persona amb l’adicció no vol anar?

Rebeca: Nosaltres des de l’associació com des de la part terapèutica recolzem al familiar al 100%. Els escoltem. Dins tenim malalts, familiars i persones amigues de l’associació. També hi ha ajuda terapèutica als familiars.

Quines ferramentes doneu als familiars?

Rebeca: El primer és que entenguen que és una addicció i que es complicat. A sovint escoltes, «ja veus, ja ho podria deixar». Han d’entendre el punt de vista de la persona que és addicta, i també el motiu pel qual no ho deixa. També els donem informació sobre allò que consumeix. I altra cosa important és que quan consumeixen, i tornen a casa i els reganyen, tampoc és positiu i no els ajuda. Si el meu familiar diu que m’ajuda però arribe a casa i em renega, no li ho tornarem a dir. S’ha de parlar en un altre moment, amb calma, al dia següent. No hi ha que maxacar, no hi ha que passar factura.