Dis-me què escoltes i et diré qui eres



La música ‘indie’ de Columpio Asesino, el rap d’èxit de Porta, el jazz de Charlie Parker, les albaes i els temes comercials de Rihanna tenen més aspectes en comú dels que imaginem, són creadores d’identitat, configuren la nostra personalitat i es converteixen en l’estendard dels col·lectius. La música que escoltem…

Dis-me què escoltes i et diré qui eres

La música ‘indie’ de Columpio Asesino, el rap d’èxit de Porta, el jazz de Charlie Parker, les albaes i els temes comercials de Rihanna tenen més aspectes en comú dels que imaginem, són creadores d’identitat, configuren la nostra personalitat i es converteixen en l’estendard dels col·lectius. La música que escoltem ens defineix com a persones i com a grup.

Hi ha qui s'emociona escoltant la Muixeranga, en canvi d'altres ho fan amb els Black Keys.

Hi ha qui s’emociona escoltant la Muixeranga, en canvi d’altres ho fan amb els Black Keys. Foto: Black Keys.

És possible que el plaer que sentim en escoltar a Yann Tiersen tinga el mateix valor estètic que el plaer que sentim en escoltar a Aspencat? Per què escoltem el que escoltem? Com es manipulen els nostres gustos? Estudis d’etnomusicologia tracten d’analitzar la música com a fenomen identitari i ens donen algunes respostes. Experts com Stuart Hall analitzen el procés que hi segueix la música des que es concep fins que arriba a convertir-se en èxit: “Els músics escriuen melodies, els productors trien entre diferents mescles de so i les discogràfiques i els programadors de ràdio decideixen què deu tocar-se i què deu emetre’s. Els consumidors compren un disc i no un altre i concentren la seua atenció en gèneres particulars”. Com a resultat de tot açò apareixen uns determinats patrons d’èxit, gustos i estils que poden ser explicats sociològicament.

Així, cada mitjà de comunicació té les seues pròpies estratègies per a dirigir-se a l’audiència i per a crear moments de reconeixement o d’exclusió, per a dotar-nos de sentit a nosaltres mateixos. La música popular també ho fa d’una manera encara més cridanera: “les cançons o els ídols musicals del pop, per exemple, ens impliquen emocionalment molt més que qualsevol altre tipus d’esdeveniment. I açò ocorre només perquè el negoci del pop sap vendre’ns la música mitjançant opcions de mercat molt individualitzades”.

La música com a producte comercial

Consideracions similars es fan amb la música pop contemporània; però s’assumeix que la seua principal funció serà la de convertir-se en un producte comercial. En aquest cas, les investigacions van més adreçades a analitzar qui és el qui pren les decisions de marketing i com es construeixen els col·lectius al voltant de gustos determinats. “L’èxit rotund de Bruce Springsteen o Madonna en 1985, per exemple, es va explicar única i exclusivament en termes d’estratègies de venda, per l’ús que s’hi feia del vídeo i com a conseqüència, pel desenvolupament de noves audiències específiques”.

Altres exemples els trobem en la música folklòrica i tradicional, les quals s’expliquen a partir de balls i de rituals com a instruments de mobilització política “com a components que doten de solemnitat a les cerimònies o que aconsegueixen estimular desitjos”. Així, alguns s’eriçonaran quan escolten la muixaranga a Algemesí i altres experimentaran una sensació de furor en escoltar els Black Keys al festival de Bilbao BBK . I és que la música no deixa a ningú indiferent. “La música resulta particularment important com a element específic de l’experiència musical, de la seua directa intensitat emocional. Altres formes culturals poden articular i exhibir algun tipus de valor i orgull compartit, però només la música pot fer que els sentim”.

Els escrits de Willfrid Mellers sobre els Beatles o Bob Dylan, per exemple, pressuposen que el valor de la música és major com més independent siga de les forces socials que organitzen el seu procés.

Els escrits de Willfrid Mellers sobre els Beatles o Bob Dylan, per exemple, pressuposen que el valor de la música és major com més independent siga de les forces socials que organitzen el seu procés. Altres parlen en termes d’autenticitat i es refereixen a la capacitat dels intèrprets a subvertir la lògica comercial “de la mateixa manera que la qualitat d’un ídol com Elvis Presley, David Bowie, els Rolling Stones o fins i tot els Sex Pistols, es mesura per la seua capacitat de fer prevaldre la seua individualitat a través del sistema”.

Les funcions de la música popular

Una de les funcions de la música és la de construir identitat. Veiem els exemples en la música religiosa que serveix per a treballar en valors espirituals o la música folk que treballa per a delimitar les fronteres d’identitat ètnica. “Així, en els pubs irlandesos de Londres, les cançons tradicionals irlandeses són encara la manera més poderosa de fer que la gent se senta irlandesa. Per tot això, no és sorprenent que la música popular haja tingut sempre una important funció en el nacionalisme”.

Per què escoltem el que escoltem? Foto: Aspencat.

Per què escoltem el que escoltem? Foto: Aspencat.

Altra de les funcions socials de la música popular és proporcionar-nos una via per a administrar la relació entre la vida emocional privada i pública. Un exemple clar és la quantitat de cançons d’amor (generalment heterosexual) que es componen. “La gent necessita donar-li veu i forma a les emocions”.

La tercera funció de la música popular és la de donar forma a la memòria col·lectiva. “El que dota a la música de qualitat és la seua presència, la seua capacitat per a detindre el temps i per a fer-nos sentir que estem vivint el moment”. Així, la major part de les cançons ens recorden un moment, un gest, una època o fins i tot, una persona. D’ací prové el plaer que proporciona, per exemple, escoltar música dance o l’electrònica: “els clubs i les festes provenen d’un context que sembla definit únicament per la mesura del temps, per les pulsacions per minut, i ens fan sentir que se’ns escapa el temps real que transcorre fora”.

Són moltes les raons per les quals decidim escoltar un determinat grup o gènere o per què, en moltes ocasions, ens sentim més identificats amb un so determinat. Les estratègies de màrqueting, l’educació o els grups socials en els quals ens movem tenen molt a veure. El que queda clar és que la música acompleix un rol clau en la nostra societat i que, com bé afirma Alan Merriam, a la seua obra ‘L’Antropologia de la música’, “probablement no hi ha cap altra activitat cultural humana que siga tan omnipresent i que impregne, modele i sovint controle tant el comportament humà”.