“La pilota valenciana deuria ser per decret”



És una estrela mediàtica d’un esport amb pocs mitjans, la pilota, que José Cabanes ‘Genovés II’ considera “una droga”. Fa 19 anys va decidir lluitar fins a l’extrem per convertir-se en professional. Glòries i lesions han conformat la seua personalitat

“La pilota valenciana deuria ser per decret”

La carrera de José Cabanes Corcera, Genovés II, (1981) ha sigut una cursa d’obstacles, cadascun d’ells, més alt que l’anterior. Primer va lluitar contra el cognom Cabanes i la seua condició de fill del mític Genovés. I va vèncer. Després d’un gloriós palmarès en què només li falta l’Individual, van arribar les lesions, que quasi l’han retirat. Però ell és cabut. “La fe mou muntanyes, i tant!”, dirà aquest escaleter de colze deforme, a qui li van prohibir jugar a pilota als 13 anys. Amb 32, es mostra madur i apassionat per la Fisioteràpia, uns estudis que està a punt de finalitzar amb grans notes.

Et fa la impressió de que t’has perdut moltes oportunitats per les lesions?

Moltíssimes. I crec, bé, estic segur que en el moment més dolç de la meua carrera esportiva va vindre el bac en bicicleta.

Com va ser? Què recordes?

Recorde que a finals de juliol de 2011 un diumenge de matí havia quedat amb el preparador per a esmorzar, i em va dir que, abans, anara a fer bici per a soltar. Vaig eixir amb la bicicleta i, a uns 10 o 12 quilòmetres del poble, per un barranc per on passava l’aigua que pot cabre en una botella menuda, la roda davantera se’n va anar, i només em va donar temps a obrir un poc el colze, i vaig caure. Vaig estirar el braç per a agafar la bici i em va pegar una correntada el colze. I vaig veure que m’havia fet molt de mal. Amb un tirant del maillot de ciclista em vaig posar el braç en cabestrell per a tornar al poble. El preparador estava a ma casa esperant-me. Em va preguntar, i li vaig dir que havia caigut. Recorde que li preguntava si no estaria trencat. Ell em deia que tindria molta agonia. I se’n vàrem anar a esmorzar. Anava fent-me cada vegada més mal, tenia el colze molt inflamat. Al final de la vesprada veia que el dolor no era normal. Vaig telefonar al meu fisioterapeuta, va passar per casa i em va fer una ecografia. Em va dir que l’os no es llegia, però que es veia una escletxa. Em va apretar el colze, i vaig esclatar a plorar perquè el dolor era insuportable. A l’hospital de Xàtiva em van dir que tenia una fractura. A més, en un colze que ja tenia fracturat des dels tres anys.

Paraula de cavaller

El primer diumenge de juliol del 1992, al trinquet de Sagunt, ple de vores a vores, es disputava la final de l’Individual d’Escala i Corda. Per quart any consecutiu, s’enfrontaven Paco Cabanes i Enric Sarasol. Paco havia guanyat les tres anteriors, però aquell matí surava en l’aire un mal presagi. Els Amics del Genovés teníem el cor en un puny perquè cada quinze era un abisme emocional. Consumada la successió, entre suor i llàgrimes, Sarasol abraçava l’amic derrotat i demanava un perdó freudià: “perdona’m, Paco”. A la galeria del dau, Josep Cabanes i Corcera, fill de Paco i Maria Lluïsa, plorava desconsolat.

A la nit, mentre els pares sopaven en silenci, aquell xiquet es va emprovar la faixa roja i es va alçar una pilota de vaqueta entre els somnis infantils. L’endemà, tossudament, va començar a moure-la sobre la corda i a defensar-la a l’aire. En pocs anys va dibuixar un manró heterodox buscant l’encaix. Després d’aquell colp, va informar son pare que volia ser jugador de pilota. Paco va contindre l’alè, va respondre amb un gest i va continuar castigant el frontis. El xiquet tenia una mà dreta prodigiosa però Paco el va obligar a jugar amb l’esquerra i a fer el dau per davant. El xiquet encara va veure son pare perdre dues finals més contra Sarasol, imposar-se a Àlvaro en una partida de llegenda i retirar-se amb aquella faixa roja que un dia es va emprovar.

Als 16 anys ja s’anunciava de pantaló blanc i ara, malgrat les ingrates lesions, aquell xiquet és un professional de pedra picada que no ha dit la darrera paraula: la que em va prometre davant d’un sagrat arròs al forn de la tia Carme. Ell i jo ja ens entenem. Només de pensar-ho, m’aborrone d’emoció i em trac 20 anys de damunt.

La fractura era pel mateix lloc?

No, però sí la mateixa estructura, era en l’húmer. I eixe colze ja me’l vaig trencar als tres anys i el tinc deforme. Els metges ja em van prohibir jugar a pilota des de sempre. Sempre m’havia donat molts problemes. Però t’habitues a jugar així. Però un colze que el tens tocat de per vida i te’l tornes a trencar… imagina’t.

Et van prohibir jugar a pilota?

Sí, des dels 13 anys. Fins als 20, cada dos o tres mesos anava a metges que em prohibien jugar a pilota. Fins que als 20 anys vaig pensar: ‘no puc jugar a pilota i jugue, doncs, la solució és deixar-me els metges’ (somriu). I vaig deixar d’anar als metges. Al dia següent de l’accident vaig parlar amb el Doctor Gastaldi, era un dimarts, i el dijous ja m’operaven. I la història ja se sap. Després de l’operació, les coses no anaven bé. Recorde que aquells 10 dies van ser els pitjors de la meua vida, no li’ls done a passar a ningú. Tenia un dolor enorme.

Abans de l’operació?

No, després. La mà se’m feia negra. Tenia un dolor sort. A la mínima carícia em feia molt de mal. Unes correntades molt fortes. Pensàvem que era normal. Passen els mesos, i la mà se’m queda en els ossos. La pell de la zona se’m queda com el cartró, m’eixien escames… Gastaldi va veure que alguna cosa no anava bé quan havien passat quatre mesos. Intentava pegar-li a la pilota, però era com si colpejara un ganivet. És el dolor més lleig que he tingut en ma vida. Horrible. Recorde que li deia a ma mare que me n’anava a València a estudiar i, en realitat, no agafava el tren i me n’anava a un pis que tinc a Genovés a plorar tot el dia. De fet, s’assabentarà ara, d’això. No ho sabia ningú. Va ser molt dur, perquè veia que era impossible tornar a jugar a pilota. Impossible. Gastaldi em va proposar operar-me, i jo li vaig dir que, si volia, m’obrira ja. Que m’obrira tot el braç i fera el que poguera. Que jo volia tornar a jugar a pilota. Recorde que estava el meu fisio, i li ho vaig dir plorant. A la setmana següent m’estaven operant. Abans d’operar-me els vaig dir als metges que, si veien que no podria tornar a jugar, que em posaren un ‘xute’ d’alguna cosa i s’ha acabat (riu).

I per fi va arribar la solució.

Quan em van despertar, em contaren que vaig dir: ‘Fills de puta, puc jugar a pilota ja o no?’. Això demostra l’obsessió que tinc. Només despertar de l’anestèsia, la sensació va ser diferent. El dolor sort, per segons, anava minvant. Era com si m’hagueren llevat un pes molt gran. I als dies ja vaig notar molta millora. 11 mesos i mig després vaig tornar a jugar ací, a la Universitat. Tinc el colze molt castigat. Fa poc em vaig fer una placa, i tinc una artrosi d’un home de 70 anys per culpa de la deformitat que tinc. Com que no puc estirar el braç com una persona normal, la musculatura del bíceps no creix, per molt que entrenes. Se’t fa un muscle molt gran i tendeix a eixir-se’n per davant. Després d’un any parat, centrat en el colze, quan vaig tornar, simplement de jugar, em vaig arrencar el tendó del bíceps. Tot això per la biomecànica que té el meu braç.

Altre, tal volta, haguera abandonat.

No ho sé. Cadascú es mou per les seues motivacions. Jo sempre ho he dit. En la foto de perfil del meu Facebook estic jugant a pilota de molt menut, i jo ni ho recorde. La pilota la porte dins. El que he heretat de mon pare, el millor, és l’amor per este esport. En això sí que em puc comparar a ell. A ma casa, quan arribe, parlem de pilota. Els divendres torne al poble, i jo no vaig a casa, vaig al trinquet. I sé que ell estarà allí. A mi em motiva la pilota. No m’agradaria estar en altre lloc que no fora la pilota. I veure jugar a pilota. Haguera sigut fàcil abandonar. Però no hi ha res en este món que m’haja omplit com la pilota. No la canviaria per res. El que disfrute i l’amor que li tinc, si val la pena, s’ha de passar per on he passat. Altre no ho haguera passat? La limitació està en la gent que no ha pogut fer alguna cosa, i que diu que tu no pots. Hi ha coses bones en la lesió. M’he adonat que la fe mou muntanyes. Ja ho crec! El metge, el fisio, tots m’ho han dit, que ho parlaven quan jo no estava, que no podria tornar a jugar. Bé, estic ací.

Com es passa de ser ‘top’ de la pilota a fer pràctiques de fisioterapeuta?

Jo sempre li dic a la gent que vaig a la recerca del que m’agrada, i açò m’agrada molt. M’ha apassionat. Després, sempre s’ha dit que els ex esportistes són bons fisios. Perquè tenen un punt de vista molt diferent, ho han patit, i coneixen les lesions sense saber-ho. Estic treient les millors notes de la meua vida, molt a gust. I és una manera de buscar una cosa que no té la pilota. També és una eixida per a quan em deixe la pilota. Eixe dia serà molt trist per a mi, però ho seria més si no tinguera alguna cosa que m’apassionara igual. I a sobre busque alguna cosa que estiga relacionada. És més, el treball de final de grau vaig a començar-lo ara, i la meua idea és fer-lo sobre el muscle del pilotari. Des del punt de vista mèdic, no n’hi ha res sobre pilota. Vaig a intentar aportar alguna cosa diferent. De vegades s’han de buscar les coses bones a les roïnes que et passen. Arran de la lesió em vaig enganxar a la carrera, i això que he tret.

També seria un punt d’evasió en aquell moment.

Sí, em va ajudar molt, de veritat. Sobretot, els dos primers cursos. El dia que m’operaven del muscle, el que era aleshores el meu cunyat va vindre a matricular-me. Eixos dos anys de colze i el muscle, la carrera em va salvar. Vaig investigar, sempre he sigut molt curiós, i ho estic fent amb tant de gust que la meua idea és, l’any que ve, matricular-me en Medicina. Per ara és la idea que tinc. Igual que m’agradaria ser fisio de pilotaris, i el treball vaig a fer-lo sobre ells, si el dia de demà fóra metge, m’agradaria ser el metge dels pilotaris.

Les mans del pilotari valen també per a curar?

Em diuen que tinc les mans molt pesades. Que aprete molt. Però això és perquè als pilotaris ens agrada que ens apreten. Quan estem en una pràctica, a l’únic que sents cridar és al que està amb mi.

Creus que el teu amor a la pilota és innat o és per influència familiar? Et fas pilotari per inèrcia o per voluntat?

Tots portem coses innates i coses adquirides. La teua genètica, la teua manera de ser, les malalties, les manies… Tot va en un patró, i està clar que pots canviar alguns factors genètics. Hi ha una frase que m’agrada molt de mon pare. Ell diu que li han guanyat jugant, però a voler la pilota, ningú l’ha guanyat. Està clar que alguna cosa he heretat d’això, eixa passió per este esport. Però bé, jo, per exemple, no recorde a mon pare que em portara a un trinquet, o em diguera fes açò o fes allò. Recorde amb sis anys, al costat de la llar, al saló de casa, jugat amb la pilota. Mon pare no m’havia donat una pilota mai. Mon tio Pepe ha jugat a pilota. Els meus cosins han sigut grans jugadors de pilota. El meu germà la practica a nivell amateur. El meu cosí Cristian també juga a raspall. És una família a la que ens encanta la pilota.

No vull imaginar com són les reunions familiars…

Són pilota, pilota i pilota.

Hi ha algú de la família Cabanes a la que no li agrade la pilota?

No… Ma mare de vegades diu en taula que deixem ja la pilota. Però molt poques vegades.

Ella entén de pilota?

Bo, ella intenta, però moltes voltes li diguem: “Xe, mare, què dius?”. Entén, però va poc, a finals i coses per l’estil, primer amb el seu home i ara amb el seu fill. Però li agrada. I els meus pares estan ben orgullosos de que jugue a pilota malgrat com ho he passat de mal jo amb les lesions, per exemple. Però ella m’ha vist feliç quan he jugat, i una mare vol sempre la màxima felicitat per al seu fill, dóna igual el que haja de fer per a sentir-se així. Ella em veu feliç, i és més feliç encara. A mi sempre m’ha agradat la pilota. Sí que és veritat que de jove vaig estar dos anys jugant a futbol, i no ho feia mal. Però als 13 anys vaig decidir que m’agradava més la pilota. Vaig fer proves per a anar a un equip millor, però vaig dir que no.

Per què?

Entre altres coses, perquè amb 13 anys va ser la final de mon pare contra Álvaro, la de l’Individual de 1995.

L’any que ve farà 20 anys.

Sí, el 9 de juliol del 95. Jo tenia 13 anys. Mon pare tenia 40 anys, en faria 41, i sabia que es retiraria prompte. Ja sabia que portaria la primera escola de tecnificació, i jo, per agost, li vaig dir que voldria provar a escala i corda, perquè Genovés és territori de raspall. Li vaig dir que voldria provar. I va ser la final contra Álvaro, no la partida en si, perquè molts recorden la partida contra Álvaro, però qui estiguera en la semifinal contra Pigat… per a mi, ha sigut la millor partida que he vist. Bé, en la final contra Álvaro, em va impactar el respecte que li tenien a mon pare. L’efecte que tenia sobre la gent. És una cosa que va més enllà de l’esport. En eixe moment jo dic: ‘vull ser pilotari’.

‘Vull ser pilotari’ o ‘vull ser campió individual’?

No, no. Jo vull ser pilotari. Eixir al trinquet vestit de blanc és una benedicció. Vull ser pilotari. No vull ser mon pare, no vull ser campió del mà a mà. Mai he pensat així. I tant que vull guanyar-ho. Però quan et fas major i perds eixa innocència… Vull ser pilotari. Em pareix un honor ser-ho. Algun esportista que se sent orgullós de practicar el seu esport seria mon pare i Álvaro el 9 de juliol de 1995. Això és al que em referisc jo per ser pilotari.

Com és la relació amb ton pare? Com és ser fill de Genovés?

‘De portes cap a dins’? O ‘de portes cap a fora’?

En general…

De portes ‘cap a dins’, mon pare és el meu millor amic. Jo li conte coses que segur que tu no li contes al teu, i que segur que no li contes al teu millor amic. Les coses més banals no les comentem. No ens val parlar per parlar. Li conte coses que no sap ningú. Ho sap ell. Jo amb ell no tinc cap secret. I de portes ‘cap a fora’? Per a mi és un orgull, però no pel que ha jugat, jo ja L’he vist anant-se’n, però em crec el que m’han dit. I em fie molt d’ell. Eixa humilitat amb què les conta… Me les crec. No he tingut mai cap dubte. Però eixe efecte que té en la gent, eixe carisma, també el té amb mi. Tinc la sort de que és el meu millor amic. Em sent super orgullós de ser fill seu. Però ja et dic, ser fill de Genovés, d’entrada, val, però després ja em molesta un poc. Quan veus que et fas el teu lloc… Jo recorde que quan vaig debutar, vaig eixir en el sumari de les notícies de Canal 9 amb el titular: ‘Debuta el fill del mite’. Em vaig veure en la tele i, ‘hòstia, he eixit en la tele!’ Però no li dones importància a ‘el fill de mite’. Comences a fer-te el teu lloc, a jugar amb professionals de molt jove, contra Sarasol, Álvaro, primeres figures, i ben prompte ja jugava molt. Però mai he sigut prou bo. No vull que s’interprete com un retret, però és la veritat. Jo sempre he pensat que, si haguera sigut de Xàtiva, o haguera tingut altre cognom, se m’haguera tingut més respecte. No en el sentit de dir si sóc molt bo o molt dolent. Més respecte com a persona. Perquè de vegades, fins i tot la premsa no us adoneu quan ho escriviu. I em falta un Individual per a tindre un currículum redó. Crec que és suficient credencial.

Ton pare pateix?

No, perquè jo mai li ho he dit a ell. Ni mai m’he cabrejat. Però a ell li senta mal que diguen ‘el fill de Genovés’. Perquè ell m’ho ha dit, que el seu ídol és el seu fill. Perquè jo he passat per coses mil vegades més dures que ell. Primera, perquè ell no ha sigut fill del Genovés. I segona, perquè no ha tingut la mala pata que he tingut jo amb les lesions. I tot això al final cau en mi. Fins fa poc, he pensat en retirar-me, fins i tot quan han passat les lesions. Perquè veig que no sóc el que la gent paga per veure. No Paco, sinó el Jose d’abans de trencar-se el colze. Vull tant a la pilota que sent que moleste, que sent que estic enganyant a la gent. He sentit vergonya de vegades d’eixir al trinquet este any. I he jugat contra tots, contra Soro III, contra Puchol, i els he guanyat i m’han guanyat. Em torture a mi mateix. I ja et dic, fins i tot a mon pare li molesta, que diguen el fill de Paco. Però no canviaria ser fill de Paco Genovés per res del món. I de vegades, quan ens coneixen pel carrer, diuen. ‘Xe, tu eres el Genovés, i tu també!’. I jo dic: ‘Sí, jo sóc el roín’. I ens riguem.

Si tingueres un fill, t’agradaria que fóra el fill del fill de Genovés?

Ell ho tindrà més fàcil, perquè com son pare no va ser tan bo com el iaio… (somriu). Si tinguera un fill, ell farà el que vulga. Si fóra pilotari, estaria amb el somriure a la boca 24 hores al dia. Perquè ja et dic, si he estudiat la carrera que he estudiat, és perquè considere que és una manera de seguir en la pilota. Busque això. És una malaltia. Seguir al trinquet d’una manera o altra. Però clar que m’encantaria que jugara a pilota el meu fill. El que no m’agradaria és que passara pel que he passat jo. Mirant enrere, m’agradaria que ho tinguera més fàcil. Està clar que, en este món, si vals, vas endavant, i si no, no.

S’acaba de retirar Álvaro, un dels teus grans rivals. Com ho veus?

Et quedes un poc gelat, perquè està clar que no és el de fa uns anys. Però per a mi estava rendint a un nivell més que òptim per a seguir. En part ho comprenc. Em sap mal, perquè tinc més coses compartides amb ell que amb molta altra gent. No ha esperat que ningú el tire. Quan està gaudint, s’ho deixa. I és una forma d’honrar tota la seua carrera. La manera d’anar-se’n és afegir un títol més per a ell.

Què ha significat Álvaro per a tu?

Crec que els dos hem marcat una època, i em sent molt orgullós d’haver-ho compartit amb ell. Al principi les coses es veien diferents, jo era molt jovenet. Després vam fer una certa relació un poc especial i estranya. Perquè som persones totalment diferents, jugadors totalment diferents, però que s’hem trencat la cara totes les vesprades. Arribes a tindre una relació especial. Li tinc estima i trobaré a faltar els grans dies de pilota que hem compartit.

Teniu una creu els jugadors: vos mateu a entrenar, a treballar, i després hi ha poca gent al trinquet. Com ho veieu des de dins?

Estos dies jugava contra Puchol II a Guadassuar, i amb ell tinc molt bona relació. Acabàrem de jugar i li comentava: ‘Javi, què et pareixeria si s’haguera de dutxar ací Cristiano?’ I ens rèiem. Hi havia poca gent, poca propina… la crisi ha afectat molt. Mon pare m’ho deia, que el que està passant ara no ho havia vist mai. Que quan ells anaven a un trinquet fluix, sempre hi havia almenys 10.000 o 12.000 duros de propina, amb mitja entrada. Des de fora, la situació actual dóna un poc de ‘malícia’. Perquè veig que ens falten idees i suport. Però estic convençut de que arribarà un dia en què la pilota estarà on toca. Jo ja no ho veuré des de dins, però estic convençut. Veig en les xarxes socials on la gent es mou, que hi ha pobles on tradicionalment no s’ha jugat i ara es juga. La pilota, d’ací a 10 anys, estarà en altre lloc infinitament millor.

Parlant de Puchol II, serà el futur número u?

Sí, jo crec que ho té tot. Sobretot, té una cosa innata. Per a mi s’ha de tindre això, i un xicotet percentatge que pots adquirir i que depèn del treball. I Javi té això també, té eixa disciplina. Després, el seu caràcter també acompanya. És un xaval sensat per a la seua edat. Ha de tindre sort. Però ell ja està ahí. A banda de Soro III, per a mi, és el millor jugador que hi ha.

Número u indiscutible Soro III?

Per a mi, sí. I a més, és un número u que ho està sent al llarg de tot l’any. Dia a dia juga partides dures, sempre fa el que pot. Si li ix una mala partida, és perquè està mort de veritat, i té motius per a estar-ho. És un tio respectuós, un tio fort. Respecta al company i als contraris… Té tot el que ha de tindre un número u. A Puchol II sí que li veig un puntet més en una cosa que indiscutiblement ha de tenir el número u: el carisma. Tal volta en eixe aspecte sí que el supera, per a mi. No és sols jugar. Perquè a la pilota li fa falta això. Un Waldo, per exemple, que en té. Una persona que, per exemple, en la final del Savipecho, que hi havia dos bones partides, la gent anava a veure’l a ell.

Parlant de Waldo, com veus tot el conflicte del raspall des de dins?

De primeres, em molesta molt la situació de la pilota, la diferència que hi ha entre el raspall i l’escala i corda. Està creant-se una divisió que a algú beneficia. No sé a qui, però a algú està beneficiant. I és molt lleig. No entre en el món empresarial del raspall, o en Val Net. Però com a jugador de pilota, jo m’he criat jugant al raspall. M’encanta el raspall. Crec que està creant-se una enemistat entre el raspall i l’escala i corda que està promoguent, o que no s’està regulant, algú que no són els jugadors ni els trinqueters, perquè sempre hem sigut companys.

Tal volta Val Net haria d’ haver-se expandit al raspall?

No, no vull dir això. Però pense que, quan la pilota estava en l’època bona, l’època de mon pare, els anys 80, quan hi havia tants jugadors de Genovés, de la zona de l’Horta, quan hi havia molts bons jugadors de raspall, crec que ahí no es va fer el que va tocar per la pilota. En aquell temps, una persona que tenia quatre fanecades de terra podia anar a Borriana a veure a Genovés i jugar-se 2.000 duros. Hui en dia, si no treballes tu i la dona, no pots anar d’ací al cantó. A banda, pots anar a qualsevol lloc. Qualsevol diversió, la tens. La pilota està igual que en aquella època. En el seu dia no es va dir: ‘ací es mouen diners, invertim-los, aprofitem, fem que açò estiga en el lloc que li correspon’. No es va fer. I ens han guanyat terreny tots els altres esports i busquem una salvació, però açò es degué salvar en el seu dia. I el poc que s’ha fet, ha sigut d’una manera molt tímida de banda dels polítics.

Pareix com si la pilota navegara i tot foren tempestes i bones paraules.

El que fa falta és més pilota. Jo no estava d’acord amb que es fera una partida en Punt 2 els diumenges. S’havia de fer una partida el divendres, altra el dissabte, i altra el diumenge. En directe. Una de raspall, altra de l’alt, altra d’aficionats… Fes tota la pilota, i com toca, quan toca. La pilota genera tots els dies notícies de sobra per a que en les notícies es parlara de pilota. Teníem audiències de Champions League. A mi m’han ensenyat xifres d’audiència. I ells ho han amagat per a justificar decisions polítiques. I no pagaven res per fer-la. Hi ha alguna cosa més econòmica que això? Si el western de cada dia val de 4.000 a 8.000 euros! I una partida en directe val 5.000. Què costa fer les partides? Què costa treure notícies si teniu a la gent? Què costava?

Però ara tot això està perdut.

I per això, des que s’ha perdut, això beneficia a algú. Com no se sap res, ara puc fer la maldat que vulga perquè no se sap. Crec que no està perdut. Pot tornar.

L’edifici està, les càmeres estan…

Sí, però pareix que s’haja fet pels seus collons, i eixa no és forma de fer les coses. Governa el partit que té majoria, però ha de tindre en compte el respecte a la minoria. Pareix que tinguen majoria, però moltes voltes la majoria és silenciosa. Ara pareix que la gent està un poc més encabronada. Sé que la Diputació està moguent-se per a fer pilota, però en les televisions comarcals. Bo, és un començament. Però s’ha de fer acordant amb totes les parts, fent tota la pilota. El món professional s’ha de fer en directe, a bones hores. Tu habitua a la gent, i la resposta serà increïble. I després tot això retroalimenta. Jo hui en dia no tinc ni patrocinador. Però no estic ni buscant-ne. Sí Savipecho, però ho fa quasi més per amistat. Però no són els contractes que tenia abans. Clar, si ixes en la televisió i tens més audiència que el bàsquet, i per damunt de Segona B, li podies demanar diners a una empresa. Entrarien més diners. En el moment que feia falta l’ajuda, no se’ns va donar. I quan ho podíem fer pel nostre peu, fa 30 anys, no es va fer. La pilota ha de canviar perquè va igual que fa 60 anys. No morirà mai, però es perdrà molt de temps, la feina de molts anys en què s’han fet les coses bé. Però s’han fet per quatre enamorats de la pilota, no ens enganyem. I això no pot ser. La pilota deuria ser per decret.

Què et fa avorrir la pilota? Quan et donen ganes d’abandonar?

Hi ha moltes coses males, però m’agrada molt. És com una novia de la que estàs enamorat, que no li veus cosa mala.

Però sempre té defectes, eixa novia.

Sí, bo, discuteixes i au. Abans de trencar-me el colze, ma mare m’ho deia. Jugava tots els dies contra trio, partides molt pesades. Arribava a casa i refilava la bossa. ‘No vull jugar ja més!’. Els dies que perds, t’afluixes un poquet. Jo tots els dies a les sis i mitja m’alce per a anar a entrenar a les set. Després tinc classes, pràctiques… i al voltant de les set de la vesprada ja faig un entrenament un poc diferent, toque pilota, vaig a córrer… I és així. I els dissabtes no pots anar amb els amics a sopar. Veus tot això, l’esforç que fas, que es fa per afició, i tinc un sou i em sent privilegiat, encara que és un sou un poc més alt que el d’un treballador normal (en el seu dia era més), però clar, veus l’esforç que fas per a després anar a jugar i veure poca gent, o comentaris. Et veus poc recolzat per allò que fas. Després veig que el pilotari està molt avorrit. Sent molt el comentari de: ‘tu acaba la carrera i envia açò a fer la mà!’. I el sent en companys i en gent de l’escala. I jo vendria 30 anys de la meua vida per a tornar a començar. Els vendria. Perquè m’ha donat coses bones i coses males, i sobre tot, una experiència vital. I això em dol molt. Perquè veuen ells mateixos que la pilota es va morint.

Hi ha alguna fórmula màgica per a reflotar-la?

No ho sé, però hi ha coses que s’han perdut, com les fires, per exemple. Abans, quan un trinquet feia fira, tancaven tots els dels voltants i feien una setmana de partides. Els bascos ho fan. I els va bé.

Sí, a més, cada capital fa un torneig important en festes, cosa que, ací, ni de lluny.

Clar, la pilota s’hauria de vendre com un espectacle. Són Falles? La primera mascletà el dia 1 fins al 19? Jo tindria molt clar el que faria. Tots els trinquets tancats i, de l’1 al 19, pilota. Raspall i alt. Tu concentra a València als millors. Amb tot el que té. Ven-la. Busca patrocinis. Diners que t’asseguren una gran cita. I la gent anirà. Perquè Pelayo està a 100 metres de l’estació del Nord i pot vindre gent de qualsevol lloc. I el mateix quan hi haja festes a Gandia, o a Vila-real. És una cosa que es feia abans, i que s’ha perdut. Anem al revés del món.