“L’humor és bon animal de companyia”



Fani Grande és un fenomen a internet nascut des de zero i forjat a base d’insistència i astúcia. I originalitat. El seu blog, ‘El Fémur de Eva’, ha donat el salt del món virtual al paper

“L’humor és bon animal de companyia”

La Fani Grande ‘bloguera’ és una veu crítica que no pontifica, que té les dosis justes de rigor i originalitat per a presentar els problemes comuns extrets de l’actualitat diària d’una forma amena i digerible. Entre 2012 i 2014, l’ex presentadora i ex treballadora de ‘Canal 9’ ha oferit setmanalment les seues dèries d’una forma única, relacionant conceptes, anant d’una banda a l’altra del món i del cervell per a provocar el curtcircuit i enganxar al lector per a sempre. I inventant-se conceptes. Si saps què és grapar-se el fetge o coneixes la ubicació exacta de Sant Olaf, no hi ha dubte, formes part de l’extensa comunitat virtual d’El Fèmur de Eva, que ara ha donat el salt al paper de la mà de l’editorial Cientocuarenta.

Per què eixe impuls per escriure, per opinar?

Jo sóc guionista. Però quan vaig començar a escriure encara no ho era. Jo era presentadora. El que passa és que sempre he escrit. Tinc diaris de quan tenia 12, 13, 14 anys. Escrivia coses com ‘hui m’han suspès’, o ‘fulanito m’ha mirat’, o no sé què.

Al Lisboa amb la filla del llaurador

Fani Grande presumeix de família de llauradors, de l’Horta Nord, de Massamagrell. D’una família “humil en recursos econòmics però generosa en recursos afectius”, dirà emocionada mentre respon a les preguntes al Cafè Lisboa de Ciutat Vella un dissabte de matí, al dia següent d’haver presentat al MUVIM ‘Les músiques del Fèmur’, una volta més a l’obra que va començar en 2012 i que ha tornat a posar la seua cara al domini públic.

Una vegada, a principis dels 90, Fani Grande va ser el rostre de Canal 9 per a tota una generació de xiquets i xiquetes valencianes amb el programa A la babalà. Eren altres temps a la televisió pública. La fama li va arribar de manera sobtada, i així també se’n va anar. La filla del llaurador baixava del núvol i hui es mostra orgullosa de tot el que ha fet, del que fa, i d’on ve. Escriu perquè ha llegit, i ha llegit perquè de menuda també ho feia, animada pels seus pares. Es mostra propera i afectiva, i pareix que és una qualitat que li van ensenyar a casa, una casa de poble, una família immigrada d’Andalusia i valencianitzada a posteriori, com tantes altres, on els dies de pluja la mare es preocupava perquè el jornal no arribaria, però el pare convertia en festa perquè, fóra dilluns, dijous o divendres, eixe dia tocava paella. “Encara que l’haguera de fer amb una endívia”.

S’emociona en dos moments de la conversa: al recordar la seua infància i explicar com és ella i per què. I quan estan sobre la taula alguns episodis a RTVV. Aleshores se li endureix el rostre, encara que, quan se n’adona, suavitza el gest i el discurs, i tracta d’endolcir les paraules i els conceptes per una qüestió de pura higiene sentimental.

Encara els lliges?

Home, no els tinc a mà, però quan m’he canviat de casa i això, els he trobat, els he llegit, i els tinc. I són unes llibretetes xicotetes, amb línies de guia… Apunts de l’estil de ‘me he fumado un cigarro, me he bebido un San Francisco y me he mareado’. Sempre he escrit. Després vaig entrar a ‘Canal 9′ amb una oposició i uns mesos després va arribar la sorpresa de que em van fer un càsting per a presentar l’’A la babalà’. I ahí ja vaig entrar en contacte amb Carles Cano i Carles Gàmez de guionistes, que són una canya. I vaig descobrir que hi havia gent que es guanyava la vida escrivint, i això em va copsar. Com que vaig estar poc de presentadora, després em vaig començar a formar com a guionista. M’ho agafava més seriosament i escrivia molt. Cap a l’any 1996, quan ja tenia molts textos, em vaig dedicar a repartir-los pels diaris, per ‘Las Provincias’, ‘Levante’, i demés. La gran sorpresa va ser que el director del ‘Levante’, Ferran Belda, em va telefonar i em va dir que estaven interessats. Al final vam arribar a un acord i va publicar la columna, no recorde si cada divendres o cada dissabte. Va ser fantàstic, perquè sempre que he escrit en premsa he fet el que he volgut, mai m’han dit res. També entrava dins de les condicions: cobrar i escriure el que volguera. I ahí em vaig adonar que tindre una finestra per a donar el teu punt de vista de la realitat és una gran oportunitat i has de ser molt respectuosa amb el lector, i molt prudent amb el que dius.

I no caure en llocs comuns ni en les quatre coordenades ràpides.

No, no. Això mai.

‘El Fémur de Eva’ és un poc això, no? Temes comuns contats de forma original i única.

És el que busque. Però és que jo sóc molt així. Jo sempre gire la realitat. Veig una escultura i sempre mire al darrere. Quan tinc un quadre davant, intente mirar darrere per si hi ha alguna inscripció. Sóc així des de sempre.

El que dius de tindre ‘el cerebro arado’.

Sí, totalment. Sóc una persona molt molt curiosa. Tal volta siga una xuleria, però em costa molt imaginar-me en una depressió perquè la curiositat em pot. Per molt fotuda que estiga, sempre pense: ‘I si demà estic millor?’ I em gite i m’adorc amb eixa idea. O amb ‘Canal 9’, quan la situació era tan roïna. Sempre pensava: ‘I si demà canvia? I si dimiteix Fabra?’ Eixa curiositat fa que em trenque les banyes per oferir-la als lectors. Puc parlar de Bankia, però m’he inventat el ‘Principi de Bankímedes’. I tu, ara, pensa el que vulgues, treu les teues conclusions. I crec que la gent ho agraeix, perquè hi ha un esforç per una escriptura ben feta i per contar les coses d’altra manera. I això està bé, perquè per a mi és un repte. El lector ho espera, perquè m’ho diu: ‘A veure què ens contes demà!’ I de vegades ho dic, que és una ‘melonada’. Que en realitat sempre acaba en alguna cosa de substància. Però per exemple, si comences contant que t’has donat una crema anticel·lulítica, t’ha donat molt de fred, i has hagut de parar en mig de l’Horta Nord per a escalfar-te amb el sol… això és un poc ‘melonada’. Però si després acabes parlant de la Troika, ja no ho és tant. A això m’ajuda el fet de ser guionista, que treballes molt la ficció, i busques la complicitat del telespectador. Tens una volteta més.

Així evites el risc de caure en les rutines productives, de ser avorrida i mecànica.

Sí. Jo crec que al lector l’has de captar en les tres primeres línies. Sóc de les que, quan no li agrada un llibre, no el llig. Perquè hi ha molts llibres per a llegir. Pense que he de treballar per a eixa gent, per als que, si no els agrada, s’ho deixen.

Et costa molt escriure els textos del ‘Fémur’?

Sí, moltes hores. Intente ser sempre molt rigorosa, contrastar les dades en profunditat. Si no ho tinc clar, no ho pose. Li pegue una volta, ho deixe o conte altra història. Em costa molt documentar-me, però també m’agrada molt eixa part.

Com arribes a les paraules inventades?

Me les invente molt fàcilment. Jugue amb elles. Sóc nefasta per als números. De fet, sóc incapaç de fer una divisió. Però tinc molta facilitat per a les paraules. Tinc informes de psicòlegs que dius: ‘Pobreta, on anirà?’ Doncs mira, a inventar-me paraules. De fet, tinc exàmens de BUP amb un 0,5. I em posaven el mig punt perquè em sabia totes les fórmules. Però era incapaç d’aplicar-les i resoldre res.

Recordes el primer dia que vas ser trending topic a Twitter? Com et vas sentir?

Sí. És molt divertit. Molt. A més, com no ho busques, igual que no he buscat el que està passant amb el llibre… Bé, tu estàs concentrada fent uns textos, i no escrius per a que siguen trending topic, per a que tinguen tanta repercussió. Tal volta en altre moment de la meua vida sí que he treballat per a tindre eixe èxit, i no m’ha eixit mai. I ara que no ho busques, et passa. Darrere del trending topic hi havia una dona en xandall a casa, molt sorpresa. No sabia massa bé com funcionava això. Crec que huit o deu posts han sigut trending topic. ‘El Fémur de Eva’ i ‘El principio de Bankímedes’ fou tendència un dia sencer. Jo flipava. Després ja vaig caure en la responsabilitat que suposava això.

Al final també és una càrrega.

Et llig més gent de la que tu penses. Després entres en el hashtag i et posen a caldo també. T’adones que ja no és teu el títol del post, que és de molta gent.

Però no ha sigut una cosa que necessitares per a alimentar el teu ego? Tal volta en altres moments sí que era així, per allò de la fama que dóna la televisió?

Jo no he sigut molt de buscar la fama. Sóc una xica de Massamagrell, de l’Horta Nord, d’una família molt humil però molt generosa en recursos afectius. No m’ha fet falta això. Sí que és cert que quan vaig començar a dir que no als programes que m’oferien en ‘Canal 9’, en l’època del PSOE encara, no era per ego, però sí que te fa mal. Veus que hi ha gent que sí que està en eixe èxit i tu no, però perquè tu has dit que no a certes coses. I has de triar entre arribar a la nit i mirar-te a l’espill i no avergonyir-te, fer certes coses que no et van, o no fer-ho. Això et curteix molt. Jo sempre he tingut moltes ganes de fer tele. Moltes. Crec molt en el mitjà i he sigut una defensora i una apassionada de la tele. Quan ja no feia pantalla, em recorria les productores ensenyant formats de programes que jo m’inventava. M’agafava un mes de permís i me n’anava a Madrid a mostrar els meus formats. Igual que havia fet amb les columnes. En ‘Via Digital’ va eixir un programa pilot que vaig fer jo, però no vam arribar a més. Després, en altra productora, no em van comprar cap idea, però em van contractar de guionista. I així vaig entrar en un magazine diari que va durar sis mesos. I està molt bé. Sempre he currat molt i m’he treballat molt no quedar-me parada. Quan per ahí no, doncs per allà, o per allà, o per allà. Quan vaig dir que no al rotllo de la tele, ja els esforços han anat tots en la direcció d’estar fora de la pantalla. De fet, no vull fer pantalla mai més. Em diuen: ‘I si et donaren un programa de llibres?’ Això m’ho pensaria. Però ni ho he trobat a faltar, ni res. I a més ha sigut molt bon aprenentatge no estar en pantalla. No podria escriure de molts temes si no haguera passat per eixa decepció i per la frustració de saber que pots ser una bona professional, però no tens l’oportunitat.

Com fou la teua història en ‘Canal 9’?

Vaig entrar en les primeres oposicions, en 1989, amb una figura que era hostessa, recepcionista, relacions públiques i demés. Jo parlava anglès, parlava valencià i complia tots els requisits. Abans tenia un contracte fixe en una editorial. Allà feia un poc de relacions públiques, i m’ajustava als requisits. I vaig entrar a la tele. Érem set persones. I ens vam quedar en hostesses de recepció. Aleshores s’anava a posar en marxa ‘l’A la babalà’. Jo feia de guia en les visites dels col•legis. Van veure com interactuava amb els nanos. I em van oferir fer un càsting perquè els agradava com em relacionava amb els xiquets. Em van agafar amb Diego Braguinsky, que era un gran actor, molt reconegut. Ell estava ahí dalt i jo ací baix. Vaig acceptar la proposta, l’equip era fantàstic. Era molt bona televisió. Treballàvem amb els nanos en directe.

És mític eixe programa.

Sí, sí. Aleshores jo ja era com sóc ara d’autoexigent. Va ser contractar-me per al ‘Babalà’ i, com que tenia un bon sou, vaig contactar amb l’actor i professor Juan Mandli, perquè ho necessitava. No podia arribar al nivell de Diego, però volia que no es notara que no tenia nivell com a actriu. Puc ser molt ‘maja’ o molt simpàtica, però necessitava més. Va ser una època meravellosa la que vaig treballar amb Juan Mandli, els dos a soles.

I com s’acaba això?

S’acaba perquè una persona va decidir que jo ja no servia per a fer el programa infantil.

S’acabà també el Babalà?

No, va continuar amb ‘Poti, Xoni i Tiriti’. Jo vaig tornar de vacances al setembre, i tothom sabia que jo no anava a continuar. M’agafaren en un despatx i m’ho van dir. Els vaig contestar que no passava res, però que m’ho podien haver dit d’altra manera, abans de començar a fer càstings. Però com jo tenia la meua plaça, vaig acabar de ser presentadora i al dia següent estava en recepció amb el meu uniforme demanant taxis, que és una cosa super honrada, i era la meua plaça. Amb les meues companyes, que són amigues meues, i la gent flipant: ‘Xe, tu com estàs ací?’ I jo els deia que era la meua plaça, que me l’havia guanyada, i que em pagaven per això. ‘Però és que tu vals per a la tele’, em deien. I jo els deia que ser presentadora és una cosa molt efímera, que no pots aferrar-te.

Seria dur, no?

Clar que és dur. Però jo sóc de l’Horta Nord. Porte molts anys treballant, des dels 14 anys. Per a anar-me’n a Anglaterra passava declaracions d’Hisenda a màquina, em van pagar 15.000 pessetes i vaig fer d’aupair per a aprendre a parlar anglès. La tele era algo ‘guai’, però no m’havia aferrat mai a això. Va servir perquè jo pensava que ho feia bé, i que podia fer les coses. I va ser dur des d’eixe punt de vista, però jo tenia una plaça en oposició i eixa era la meua feina. Em va servir per tindre una base econòmica, fer molts cursos de guionista, formar-me i convertir-me en el que he sigut després. Però jo mai he treballat de guionista a ‘RTVV’. Sempre he tingut places administratives.

I a Madrid?

Bé, allò va ser un magazine amb una finalitat molt lloable, que en principi fugia de tindre, per exemple, una taula amb informació del cor. Després la cadena s’ho va pensar, i sí que volien eixe tipus de continguts. Però el programa no era massa bo en això, i al final se’l van carregar. La veritat és que Madrid no em va fer feliç. Era una ciutat molt dura. M’haguera pogut quedar, però vaig decidir tornar a València, on era feliç. Vaig recuperar la meua plaça, però ja no estava en recepció, sinó en el Centre de Formació. I he estat allí molt contenta fins que m’han fet fora. Treballava d’administrativa, però treballar… del que siga. Jo portava molts anys treballant en l’empresa privada. Quan vaig treure la plaça i vaig tindre un sou fixe, vaig intentar no ‘afuncionariar-me’ i seguir formant-me i estudiant moltíssim.

Encara et reconeixen pel carrer?

Sí.

I què sents? Nostàlgia?

No, gens de nostàlgia. M’agrada, perquè donat com ha evolucionat tot, el que ha passat a la tele, els índex d’audiència tan pobres, és un orgull haver format part d’eixa primera televisió. Un orgull. I quan la gent em reconeix, note que hi ha estima. I a mi m’agrada. Dius: ‘Jo he sigut això’.

Sí, perquè a molta de gent de ‘Canal 9’ no se la recordarà amb eixa estima, segur.

Clar. A mi m’agrada no haver format part de moltes coses. I sí d’altres, com del llibre ‘Adéu RTVV’, on hi ha textos meus. Però a mi, quan em pregunten, sempre dic que mai he xafat informatius. Mai. He sigut administrativa. I des del meu lloc, he pogut parlar en contra del que es feia a Canal 9. No m’importa donar la cara per una empresa pública, i la done. Però s’ha de preguntar a alguns periodistes per què feien el que han fet.

Has vist l’últim documental, ‘12:19’?

No, no el vull vore (contesta ràpidament). Estic molt farta ja d’això. No vull vore’l.

És perquè et fa mal?

No. És que el meu cervell està ja predisposat a altre tipus d’informació. Quan puc, vaig a les concentracions de la Plaça Manises, i col·labore. I defensaré sempre ‘RTVV’. I em sembla una ‘cacicada’ que l’hagen tancat. Però hi ha moltes coses per a arreglar. Moltes. I també em pregunte què haguera passat si tot s’haguera quedat en el primer ERE. Si no s’haguera tancat, què haguera passat?

Des de fora tinc la sensació de que hi ha alguna cosa que no encaixa en com s’han desenvolupat les coses i el que està passant, en com alguns han canviat de bàndol.

Sí, mira, i una de les coses que m’agrada del llibre és que al sisè capítol, l’últim bloc, té textos de l’any 2000. Hi ha un, ‘Miatele’, on jo ja criticava el que s’estava fent en ‘Canal 9’. M’agrada que estiga, perquè quan diuen que estàvem tots rascant-se la panxa i no déiem res, jo dic que no. Que jo, que era una ‘mindundi’ de recepció, ja escrivia en ‘El Mundo’ coses de ‘Canal 9’. Ma mare em deia si no em posarien en la garita de seguretat. I jo li deia que em posaren, que no passava res. No he vist el documental perquè estic saturada d’eixe tipus d’informació. I perquè, com tu dius, no és complicat, és complexe com estan passant els moviments de reubicació. I perquè és un tema molt polititzat. No vull formar part de res. Però jo reivindicaré sempre els mitjans públics. Però per a mi, a nivell professional i personal, eixa etapa s’ha acabat. No és que haja passat pàgina, és que ells m’han posat un final i el meu futur ja no passa per que tornen a obrir la tele.

No t’agradaria tornar.

No. Si em preguntares, què em fa il·lusió? Et diria continuar escrivint. Muntar-me el que jo vull d’ajudar a la gent a parlar en públic, que és el màster que estic fent, guanyar-me 800 o 900 euros de manera honesta i legal, i no vull més. Sí que m’agradaria que el meu advocat m’ajudara a recuperar la meua plaça. Que em reubicaren a qualsevol altre lloc. Perquè jo sóc administrativa, tinc molt bon currículum, parle idiomes i sóc molt bona treballadora, a qualsevol lloc ho faria bé. I per l’edat que tinc, i per la situació familiar, m’agradaria recuperar la meua estabilitat econòmica. Però si pot ser. Si no… L’última reforma laboral ha donat permís per a que ens puguen acomiadar de la funció pública com si fórem treballadors temporals. I no està bé. Però sí que compartisc la il•lusió dels meus companys de tornar. És una il•lusió legítima, perquè hi ha molts bons professionals. I altres, no tant. Però això ja ho veuran en el seu moment. Jo vull que tornen a obrir ‘Ràdio Televisió Valenciana’. Perquè el sector està fet pols. I si ja no donava massa joc, ara encara en dóna menys. Fins i tot per a que els estudiants tinguen un lloc de referència. I vull també que la gent que l’ha tancada pague en les urnes el que ha fet. Que l’òbriguen, Però que siga de veritat pública i de tots.

Pagaran en les urnes?

Espere. Si no perderen les properes eleccions, seria molt sospitós de banda de la societat valenciana. Perquè ja no és que hagen tancat la tele. És que han furtat tot el que han pogut, i es pot veure tots els dies en premsa. Pense que fins i tot els votants del PP, que n’hi ha d’honestos, i jo els conec, també hauran dit ‘fins ací hem arribat’. Que voten a altres.

I si no, ens grapem el fetge… D’on ve eixa expressió?

Sí, d’un post. No recorde quin, eren dues opcions, o no sé què, o em grape el fetge de bon matí. Em va eixir així i era tan xulo i tan divertit que molta gent ho ha agafat.

S’ha de tirar mà del sentit de l’humor.

Clar, això ajuda molt. És un bon animal de companyia.

Què consideres que t’ha aportat ‘El Fémur de Eva’?

Moltes satisfaccions, perquè la repercussió que ha tingut no me l’esperava. Després, m’ha fet escriure millor.

Alguna reacció que t’haja sorprès?

Clar, de gent com Maruja Torres, Rosa Artal, Javier de Lucas, que et retuitegen i et recomanen sense conèixer-te. Dius: ‘Guau’. Al principi, al Twitter i al blog no posava imatges meues perquè no volia distreure de la lectura. I que no fora la de la tele que està en Twitter. Era com una obsessió.

I haver-lo fet en valencià?

Bé, al principi tenia ‘La filla del llaurador’ en valencià, amb un post al mes, i ‘El Fémur de Eva’ en castellà, i setmanal. El primer no tenia tanta repercussió com el segon, i vaig acabar concentrant els meus esforços en el Fémur tot i que l’acollida de l’altre també era bona.

Com passa el Fémur de blog a llibre?

Això és per culpa dels lectors. Tenia tantes lectures… Després he sabut que Bromera el seguia, i que s’havia fixat en ell. El dia que el vaig tancar, a les dues hores em varen telefonar. Jo no m’ho podia creure. Els vaig dir: ‘No vos gasteu diners, està gratis en internet!’ Al final em van dir que arribaria a lectors que no són habituals d’internet.

Quin és el següent pas?

Crec que la marca ’El Fémur de Eva’ té més possibilitats. No faria altre blog, reobriria este. Primer perquè costa molt fer una marca, col·locar-la en l’imaginari de la gent, que siga una cosa seua. I això s’ha aconseguit. Que hi haja complicitat i que ells mateixos s’hagen inventat la paraula ‘femuriano’, o que diguen que ‘això té un Fémur’. Això és que ha calat. Note que de vegades la gent espera a què dic jo sobre un tema.

Estàs satisfeta amb l’acollida del llibre?

Molt. A més, els que han llegit a internet, ara estan llegint-ho com si fóra un llibre. Damunt, per la meua feina anterior a la tele conec a tots els llibreters de València, Alacant, Castelló, Múrcia i Albacete. I ells em coneixen. I un llibre meu l’han acollit amb molta estima. Ells veuen que jo sóc molt pesada amb la lectura, que faig moltes fires per Twitter simplement perquè m’agrada, i m’ho agraeixen així. Si tu ho mires amb perspectiva, és com si haguera fet un pla maquiavèl•lic per a publicar un llibre. Però no, ha vingut així. Em posen el llibre en l’aparador, el recomanen… està molt bé. Els de l’aparador de Soriano han posat una foto, 13 o 14 llibres, i fins i tot ossets de plàstic, fèmurs. Estan celebrant un concurs amb el millor ‘selfie femuriano’ que s’hagen fet els lectors en l’aparador, i després donarem els premis en una trobada amb els lectors.