“A València és més fàcil saber sobre la República Romana que sobre la II República”



José María Azkárraga és molt més que un professor de l’IES Lluís Vives. Per a ell donar a conéixer la memòria invisibilitzada de la ciutat és un primer pas per a protegir-la. Gràcies a ell hem accedit al refugi antiaeri ubicat al cor de València

“A València és més fàcil saber sobre la República Romana que sobre la II República”

El subsòl de l’IES Lluís Vives oculta un episodi de la història de València desconegut per una gran part dels seus habitants. Ara mateix només resten algunes deixalles, set o huit bancs on seure, i el testimoniatge d’una antiga instal·lació elèctrica feta amb cables de cotó i fusta. Azkárraga obre la porta del refugi antiaeri que hi ha sota les pistes esportives del centre. Encén la llum i, davallades les escales, la claror ens deixa veure quatre grans galeries abovedades unides per set passadissos transversals. “Ací caben 1.000 persones”, apunta. Excepte contades ocasions en estos espais no hi havia aigua corrent ni cap servei, només un fum de portes perquè la gent poguera moure’s, i un extractor d’aire per tal de renovar-lo. Foren dissenyats per a esperar.

Quan només era un xiquet aquest professor de Biologia i vice secretari del mateix institut va començar a interessar-se per la història de la II República. Els seus inicis acadèmics foren durant l’època franquista, així que de ben jove ja va embolicar-se en grups anarquistes enganxant pamflets, llençant algun còctel, recorda. Fins que, quasi sense adonar-se’n, tancava un cercle que va encetar son tio, José Luís Testor, l’arquitecte municipal que va dissenyar el refugi de l’institut Lluís Vives.

Amb quina finalitat es construïren els refugis antiaeris a València?

La Guerra Civil espanyola va donar el tret d’eixida al juliol del 1936 i els refugis antiaeris es van construir entre finals del 36 i principis del 37. Van començar a utilitzar-se aquest mateix any, tot i què en 1938 encara seguien aixecant-se. Estos espais van ser construïts per a protegir a la població civil perquè varem deixar de ser una ciutat ‘feliç’ de rereguarda. Entre novembre de 1936 i octubre de 1937 València va convertir-se en la capital de la II República a causa de l’assetjament que patia Madrid per part de les tropes franquistes. Al gener de 1937 caigueren les primeres bombes, l’atac inicial va ser per part d’un submarí italià que va emergir davant del Port. La gent va començar a demanar que es construïren refugis als barris, es va prendre molt d’interès en què s’ubicaren en centres escolars o prop d’aquestos, com és el cas del refugi de l’IES Lluís Vives. A l’arxiu històric es conserven documents de pagaments per obres en refugis corresponents a març de 1939.

La memòria visible

A l’abril de 2005 José María Azkárraga; l’arqueòleg Juan Salazar i la informàtica Lucila Aragó, llançàren la web www.uv.es/republica que posteriorment es convertiria en el llibre ‘València 1931-1939 Guía Urbana: La ciudad en la 2ª República.’ Pretenien donar a conéixer un periode, el de la Segona República, distorsionat per la memòria oficial de l’aparell franquista. Memòria en la qual els vençuts havien de ser oblidats i el colp d’estat militar es convertia en un conflicte inevitable, una croada per a salvar Espanya.

Promotor d’una ruta sobre la València republicana i defensor del seu patrimoni, aquest valencià opina que la República més que un tema polític s’hauria mirar des de la perspectiva de la racionalitat. La República en sí no és res, assegura, però suposa un avanç conceptual sobre allò què és la Monarquia, “que algú siga cap d’estat de forma heretada no té sentit. Sobra la ingerència de l’església, que tinguem classes de religió a les aules també sobra. A la parròquia em sembla bé, però en una aula?”

Per a Azkárraga la lectura l’ha fet coneixedor del projecte tan interessant que va quedar frustrat. “Espanya als anys 30 estava en l’Edat Mitjana, qui venia la terra ho feia amb la gent inclosa. Amb la República va arribar la reforma agrària, la cooeducació, varen treure els capellans de les escoles, va aprovar-se la llei de l’avortament, el vot femení, la llei de divorci … Totes aquestes reformes posaven a aquest país per davant dels europeus. En part em fa ràbia pensar com hauria pogut ser aquest país si no s’hagués produït aquell cop d’estat, si no haguera coincidit en el temps amb Hitler i amb Mussolini.”

Quants s’arribaren a comptabilitzar?

Paco Taberner, que va ser president del col·legi d’arquitectes de València, va comptabilitzar 258 refugis antiaeris. Però ací també es compten els xicotets refugis construïts en alguna finca, aprofitant el soterrani, per exemple. Grans i públics hi haurà uns 40.

Actualment queden menys a causa de les obres escomeses durant les últimes dècades. Si el refugi està en una plaça o en un jardí generalment es tomba la part aèria i es conserva l’espai soterrani. Aquest és el cas del que està a la Plaça de la Mare de Deu. Altres es van convertir en Casals Fallers, com els que hi ha al carrer Serrans i al carrer Ripalda. Tot i que la majoria estan segellats, com és el cas dels col·legis Jesús Maria, Lluís Vives i Cervantes. Estar estàn, però no són accessibles.

En el subsòl de Burger King hi ha un que està sent utilitzat com a magatzem?

Sí, però és un altre tipus de refugi. Es tracta d’un refugi antimetralla. A la part subterrània del Burger King, al costat de la plaça de l’Ajuntament; on està la botiga Cortefiel i al Centre Cultural Bancaixa hi ha tres refugis antimetralla. La diferència és que estos no estàn fortificats com els antiaeris, construït amb formigó, ferro, etc. Els antimetralla es van dissenyar per allunyar la població civil del nivell del sòl, és a dir, quan esclata una bomba trobem metralla en un radi de més de 50 metres, trossos de ferro retorçats llançats a tota velocitat que es dispersen i impacten. Estos refugis servien per protegir els civils, no de l’explosió de la bomba en sí, sinó dels seus efectes.

València va pagar car convertir-se en una de les últimes ciutats que va caure en mans de Franco.

València era una ciutat capital, durant un breu espai de temps aquí es van situar els ministeris, el Govern, es va celebrar el Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes del 4 de juliol del 36. València va ser especialment bombardejada, encara que no va ser l’única ciutat. Bombardejaren Sagunt, Xàtiva, Carcaixent, Castelló, Alacant … Tota urbs que no havia caigut en mans franquistes. A València es van comptabilitzar 440 incursions aèries. En molts casos no eren bombardejos amb objectius militars, bombardejaven el centre.

Aleshores no és una estratègia militar moderna bombardejar escoles i dipòsits d’aigua?

D’alguna manera es va inventar en aquesta guerra. A la I Guerra Mundial va haver-hi bombardejos a ciutats que eren al front, però bombardejos massius de ciutats a la rereguarda podem dir que és en aquesta guerra quan s’estrena el concepte. Per a la Legió Condor va ser un entrenament de cara a la II Guerra Mundial.

La temuda guerra psicològica.

Exacte. Quin sentit militar té bombardejar la plaça del Carme? Desmoralitzar la població. De vegades tiraven pa, ací es passava fam. Hi havia poca disponibilitat d’aliments. Ho feien per fer creure que a l’altra banda estaven bé. També llançaven cartellets, publicitat, pamflets on se’ls advertia que la guerra estava perduda.

Com era el mecanisme de funcionament d’un refugi antiaeri?

Hi havia un centre de coordinació al Micalet. Aquesta era una època anterior al radar, llavors per detectar els bombardejos s’utilitzaven una mena de fonoreceptors, que eren uns embuts de fusta que enfocaven cap al cel i a través dels quals una persona escoltava el so del motor dels avions apropant-se. També hi havia observadors en diferents llocs que si els veien, avisaven. Si passava, es traslladava la notícia a l’artilleria antiaèria, i als projectors, en cas que fos de nit, i aleshores es posaven en marxa les sirenes. Queda una encara en peu a un edifici ubicat a la plaça Doctor Segrelles.

Sonaven les sirenes, la gent acudia als refugis i en aquest punt es donaven diferents comportaments. Hi havia qui anava al refugi presa del pànic, gent que odiava ficar-se allà baix i altres que fins i tot arribaven a pujar al terrat a contemplar el bombardeig. Cal tenir en compte que no eren el tipus de bombardeig que solem veure en les pel·lícules de la II Guerra Mundial. Es tractava més bé d’un avió, fins a tres, que deixava anar la seua càrrega i se n’anava. Es van acarnissar especialment amb la zona del Port i els poblats marítims, amb l’estació, on estaven els trens de mercaderies, i també amb el centre de la ciutat. La intenció era desmoralitzar la població.

Es van comptabilitzar moltes morts a causa d’aquests bombardejos?

Directes al voltant de 1000 persones, però són temps anteriors a la penicil·lina així que podies no morir del mateix impacte però sí al cap de dues setmanes per les ferides i malalties derivades. Van morir moltes dones, molts xiquets, en aquestes circumstàncies la major part dels homes eren al front.

Qui s’encarrega actualment de la conservació dels diferents refugis?

Et responc ràpidament, ningú. Encara que en aquest cas tenim un avantatge, es van construir a prova de bomba. Amb este tipus d’edificis la qüestió no és conservar, és posar en valor, que es puguen visitar perquè narren una part de la història d’aquesta ciutat, que la gent puga assabentar-se de la seua història.

Per què penses que són tan poc visibles?

No són visibles aquí, a Londres o Berlín hi ha refugis impressionants. Hi ha un interès per la memòria. Fins i tot a Catalunya o a Andalusia, on compten amb pressupost, estan conservats. És més, en ciutats com Almeria hi ha un refugi que és una enorme galeria que suma més de 4 quilòmetres i que té moltes entrades, hi havia un hospital, un rebost i es pot visitar. A Cartagena, a Alcoi … Però a València, res. Nosaltres no demanem que tots els refugis siguen visitables, però un o dos, sí. Que s’habiliten, posar panells explicatius … Nosaltres per suplir aquesta falta d’informació col·loquem codis QR perquè la gent visite la pàgina de la Universitat de València i s’informe.

Creus que hi ha una intencionalitat política en el fet que continuen sent invisibles?

Clarament. Totes les iniciatives que tenen a veure amb aquest període són rebutjades a les Corts i a l’Ajuntament. No s’ha fet res per protegir o per posar en valor els refugis, és més, s’han maltractat. L’any passat s’estaven fent unes obres a la casa contigua al refugi del carrer Serrans i aquell refugi estava fet una merda. Si fos una ermita, el tractarien així? Tot ple de runa, tanques, fet pols … No hi ha voluntat política, no hi ha voluntat que el ciutadà sàpiga sobre aquest període. A València és més fàcil saber sobre la República Romana que sobre la II República, gràcies al fantàstic museu de l’Almoina.

Al carrer hi ha molts noms franquistes. No de primera fila, però sí de segona. Molts governadors civils, està el que va denunciar al Doctor Pesset, qui després va ser afusellat, falangistes amb carrer… En canvi a García Lorca li van donar un carrer que és la sortida del tren. A Guillermina Medrano, que va ser la primera dona regidora a l’Ajuntament de València, li van donar un carrer a Borbotó on no viu pràcticament ningú. I aquesta és la història que ens permeten conèixer.