«Al poble gitano el massacraren en experiments científics i esta és una part de la història que pocs coneixen»

Passen uns minuts de les 12 del migdia. Dilluns de mercat, març, dies previs a la Plantà. València és, a estes hores, una mena d’infern per als que busquen fer una passejada tranquil·la per la ciutat. Hem quedat al café Lisboa, no cal donar massa dades si s’és o es resideix a València, estem al cor del barri del Carme en plena voràgine fallera.

Potser perquè encarna la imatge de la diversitat o perquè el seu riure destaca entre la multitud, no és fàcil que passe desapercebut. Activista gitano i fundador de FERYP (Fòrum Of European Rroma Young People), Demetrio Gómez participa des de molt jove en la defensa dels drets de les minories i, específicament, en l’àrea d’educació intercultural que tracta de dotar les noves generacions gitanes d’instruments per a la seua participació activa política i ciutadana. ‘Baxtalo‘, el nom amb què va batejar el seu blog, significa ‘afortunat’ en romaní. Diu que té ‘bon bajío’, que s’utilitza com a fórmula de salutació o comiat en la seua llengua: ‘T’aves baxtalo’. Encara que en part -pense- així se sent ell, o almenys d’aquesta manera ens fa sentir a nosaltres quan l’escoltem parlar en la seua llengua, una llengua minoritzada, com el seu poble.

D’on has eixit tu?

[Rialles] Vaig néixer a Tijuana, Baixa Califòrnia, Mèxic. El meu iaio va exiliar-se allí, era torero, érem firaires. Ell es va exiliar en part per a fer les Amèriques, en part perquè era republicà. Es va dur al meu pare i la meua iaia darrere i és allà on vaig néixer jo. Tornarem a Espanya després, quan en els 70 es va declarar una amnistia i vam poder vindre de nou per a instal·lar-nos a València. Tenia 10 anys quan em vaig declarar comunista, a l’escola vaig escoltar que el comunisme partia d’una base en la qual tothom era igual, que tots tenien dret a un habitatge i jo no entenia per què no érem tots comunistes. Així que als 13 anys em vaig apuntar al partit Comunista-Marxista-Leninista que va durar un mes, i el 1986 ja estava formant part de les mobilitzacions estudiantils de Secundària. En este punt em vaig convertir en una mena de líder estudiantil, amb un plantejament basat en la interrelació entre l’escola i la societat, amb una visió laica i vaig començar a moure’m en organitzacions gitanes, a prendre consciència de qui sóc.

Xiquet inquiet que es va convertir en activista?

Em considere un activista pro drets humans. M’he implicat en moviments molt locals, encara que actualment treball més en l’àmbit internacional. Sobretot amb el Consell d’Europa i en organitzacions internacionals, no només romanís. Durant la meua trajectòria professional he treballat especialment la identitat, la diversitat, la igualtat i l’equitat. Sobre la base d’això forme part del Patronat de la Fundació Internacional pels Drets Humans i sóc membre honorífic i membre fundador de la primera organització internacional de joves gitanos, que es va crear a l’àmbit europeu. Fòrum Of European Rroma Young People, es diu. Ací iniciem un corrent de pensament anomenada ‘ververipen’ que significa ‘diversitat’ en llengua romaní. Davant la por a la pèrdua d’identitat, nosaltres reclamem la diversitat com a font de riquesa. Treballem amb grups invisibilitzats dins la societat romaní, tant per la societat majoritària com per la Rroma.

Et refereixes al col·lectiu homosexual, per exemple?

Hi ha una diversitat normativa, és a dir, si eres LGTB has de ser blanc, universitari, urbà, ser de classe mitjana alta i amb certa formació. Per tant, hi ha un 80% de la població que desapareix dins d’aquesta diversitat normativa. Què fem amb un gai musulmà, gitano, discapacitat? On s’inclou en aquest discurs generalista? Sota el meu punt de vista no entenc que un gitano puga tenir un discurs discriminador cap a un col·lectiu que pateix rebuig com pot ser el musulmà o LGTB. Tots patim el mateix rebuig. L’organització ‘Ververipen’ neix amb la idea de crear un discurs inclusivista, tenint molt en compte la discriminació múltiple.

Quina és la situació del col·lectiu LGTB entre el poble Rroma?

La situació és diversa, estem en un procés d’empoderament. No és el mateix ser LGTB a Barcelona que a Càceres. No és el mateix pertànyer a una família conservadora i amb pocs estudis, que ser-ho en una família d’artistes que s’han mogut pel món. Hi ha situacions sagnants, de veritable maltractament familiar, fins i tot podríem parlar de segrest, en alguns casos. D’apanyar casaments ràpids perquè ningú puga dir res. Afortunadament, a poc a poc, som més els que ens atrevim a unir-nos a altres gitanos i gitanes que han decidit trencar amb la norma. No és només una qüestió LGTB, sinó de tots els que lluitem contra l’opressió de la diversitat. Perquè la diversitat és riquesa, ens fa més humans. La natura és diversitat.

Et resulta difícil treballar aquestes qüestions en l’àmbit Rroma?

Diu Amin Maalouf en el seu llibre ‘Identitats assassines «que contra més complexa és la teua personalitat, més difícil és que t’accepten». Lluitem per no estancar-nos en la mediocritat, per aprofundir més. Les persones no som etiquetes, som individus, i cada individu és únic en si mateix. Però tots hem de ser iguals en drets i ací està la dificultat, en conjugar la diversitat amb la igualtat de tracte sense caure en l’homogeneïtzació, en el premi. Creem minories domesticades que accepten un paper que se’ls ofereix des de la majoria, en el cas dels gitanos és un paper folklòric, per a ser acceptat cal reunir una sèrie de característiques que siguen una mica conservadores, sense eixir-se’n del camí marcat. La teoria del ‘Bon salvatge’, és a dir, anem a assimilar a la minoria en aquells punts que ens semble ‘xulo’.

Penses que el poble gitano està domesticat al País Valencià?

No, no està domesticat. Estan domesticades les associacions i les organitzacions que diuen que ens representen. El poble Rroma és un poble combatiu. Després de 500 anys d’assimilació seguim estant aquí. No confonguem. És com dir que la societat majoritària és Aznar o Zapatero, no, la societat majoritària està representada per uns mals líders que estan ací perquè no hem reaccionat. Hi ha gent que hem de treure i en això estem.

Al Cabanyal s’han denunciat recentment càrregues policials amb tints racistes.

Si parlem del Cabanyal hem de posar sobre la taula que hi ha una població desatesa i abandonada per uns interessos immobiliaris. Davant d’això tenim un associacionisme gitano, molt semblant al 80% de l’associacionisme majoritari, que és clientelista, que viu de la subvenció, de la carlota que li posen davant del nas. I que a més es dedica a fer-li el favor a Francisco Camps dient-li ‘Tio Paco’ enmig d’un procés judicial o donant suport a Rita Barberá. Este és l’associacionisme gitano que tenim al País Valencià. Afortunadament estan eixint nous grups que no han treballat abans amb associacions gitanes, perquè eren sinònim de corrupció, i que de manera independent s’estan organitzant. Desitjaria que al País Valencià es donés un canvi polític i que entre les primeres mesures estigués plantejar una auditoria a totes les organitzacions properes al poder, perquè ací hi ha hagut clientelisme en molts àmbits, no només al romaní. Esta és la mediocritat en què es mou al País Valencià.

També tenim els nostres referents. Publicava Levante-EMV una entrevista a Patrícia Caro Maya que parlava del feminisme i el poble Rom, dos aspectes que a priori semblen contraposats però que ella mateixa s’encarregava de rebatre en només unes línies.

Tant jo com Patrícia estem en un mateix corrent de pensament per la diversitat, on ens plantegem una forma de lluita que raja dels feminismes i de les qüestions antipatriarcals que provenen, en molts casos, de grups majoritaris. El meu paradigma de treball parteix de les teories feministes afroamericanes. Què passa, que fins que no arriba la dona blanca amb tot el seu coneixement, les dones negres no tenien ni idea que vivíem en una societat patriarcal? No, existeixen i sempre van existir formes de treball pròpies. I nosaltres treballem contra el colonialisme. Et pose un exemple molt concret. Fa un any va aparéixer a Interviú una jove gitana fent topless. La van treure just el 8 d’abril, Dia Internacional del Poble Gitano, i la van presentar just aquest dia com una ‘Joana d’Arc’ de la comunitat Rroma perquè eixia a Interviú ensenyant el pit. Per a mi això és un exemple de colonialisme. Acceptar això com una forma d’alliberament és sexisme, és utilitzar uns pits com a reclam per vendre una revista. No és una lluita social. En els 70 era una lluita social perquè trencaves amb la normativa existent. Hui no té res de reivindicatiu. En aquell temps hi va haver gent que em va arribar a dir que era un feixista per criticar la xica. No tinc res en contra d’aquesta dona, no m’espanta el cos humà ni la nuesa, el que em fa por és el tracte informatiu que es dóna a la notícia.

En eixe sentit, què et sembla el programa ‘Palabra de Gitano’ que emet Cuatro?

‘Palabra de Gitano’ és un reality show que es ven com un documental. S’està jugant amb la ridiculització, amb la generalització i la extremització al mateix temps. Els Rroma som molt diversos, som 12 milions a Europa, és impossible que portem un xip darrere de l’orella que ens faça comportar de la mateixa manera. És el primer pas per convertir-nos en una etiqueta, perquè deixem de ser un grup humà. Perquè quan això passa la gent es pot permetre fer qualsevol cosa. Este tipus de programes afavoreixen la cosificació, el ridícul. Se’ns ven com que som tan diferents que és impossible la convivència. S’estan potenciat imatges que són contraproduents a dècades de treball de molts activistes. A més, el perill està en que este tipus de programes creen també un autoimatge del poble gitano. Hi ha gitanos amb poca formació o poc esperit crític que veuen en aquest tipus de programes amb veneració. Amb la qual cosa es dóna la paradoxa, la síndrome de Pigmalió. Assumim i fem propi el que els altres diuen sobre nosaltres. Si hi hagués un Consell Audiovisual a escala estatal que regulés els continguts, això no passaria. Ix més barat pagar una multa que tallar l’emissió. Amb este programa en concret l’únic que hem aconseguit és que es retiraren comentaris que demanaven l’extermini gitano. Però no van ser retirats voluntàriament per la cadena Cuatro, sinó que ho van fer per ordre judicial. Això indica com se’ns escolta.

La manca de memòria històrica també ha afectat molt al poble Rom?

La història no l’hem contat nosaltres, sinó els altres. Hi ha un proverbi africà que diu que ‘fins que els lleons no siguen capaços d’escriure històries de caça, els caçadors sempre seran els herois’ i és el que ens passa a nosaltres. Només podem extreure informació a través d’arxius molt dispersos no escrits pel nostre poble. A partir d’ací tenim la tasca de reinterpretar allò que estaven interpretant persones que no tenien informació sobre el nostre codi cultural. Motiu pel qual ens hem trobat amb una visió del gitano sense rebel·lia, que és un element passiu, que mai ha representat res. Un ‘nadie’, com diria Eduardo Galeno, ‘els que no fan art sinó artesania, els que no fan música sinó folklore’. Es menysprea tot el que fa el Rroma. No adquireixen dignitat. Molt poca gent sap que el 16 de maig se celebra el Dia de la Resistència Romaní, i se celebra perquè aquell dia el col·lectiu gitano retingut a Auschwitz va muntar una revolta en assabentar-se que anaven a portar els seus fills a les cambres de gas. Van sortir dones, joves, vells i es van negar a presentar-se davant dels nazis, van trencar els armaris on estaven les eines per picar pedra i amb això es van llançar contra els soldats. S’acollonaren tant que van haver de redistribuir els gitanos en diferents camps de concentració a posteriori. Al poble gitano el massacraren en experiments científics, el van matar de misèria, a força de pallisses i esta és una part de la història que pocs coneixen. Poca gent sap que la primera dona contractada com a professora en una Universitat -va passar a Suècia- era una matemàtica gitana. Pocs s’han assabentat que dos presidents de Brasil van ser Rroma i com aquestes moltíssimes persones més que han estat negades en la història. A la mateixa història d’Espanya tenim testimonis de lluita antifeixista romaní. Tenim a Marianet, secretari general de la CNT el 1936 a Barcelona, l’únic lloc on es va aturar l’alçament colpista. Gràcies a Marianet es conserven els arxius de la CNT. També era nostre Helios Gómez qui va ser dissenyador, poeta, cartellista. Va obtenir premis de disseny a Berlín, va fer els cartells de Durruti, en definitiva va ser un tio hiperdestacat a nivell polític i cultural. Hem tingut dones gitanes líders de brigades antifeixistes a Andalusia. Tot això se’ns ha negat.

¿Acudeixen persones que es veuen embolicades en determinats problemes per la seua condició sexual o pertinença a la comunitat gitana?

Estem en fase de creació, així que tenim pocs diners, fins i tot ens costa moure els papers legals de l’organització. Cal pagar taxes etc. i la majoria de treballs que realitzem són voluntaris. No tenim diners. Això sí, puc dir el que em done la gana, tinc una opinió absolutament independent, a part de què indubtablement em pague qui em pague vaig a dir el que pense. Tinc la llibertat de miserable. Durant molt temps he estat pensat si m’involucrava en un partit polític i finalment m’he llançat.

Et refereixes a la coalició Compromís.

Sóc d’esquerres, a mi no em fa por dir-ho, hi ha una dreta i hi ha una esquerra. No crec en la tercera posició. Estava buscant un àmbit on es valorés la diversitat, i això ho he trobat de moment en Compromís. Pertany a la coalició de la ‘Primavera europea’ i en ella treballa també Soraya Post, que és gitana i feminista, o David Tiser de la República Txeca, que és gai i romaní. Ací hem trobat un punt on expressar-nos. Actualment sóc militant de base i independent, i hi estic perquè hi ha persones en les quals confie dins del partit. Arribe amb humilitat i molta experiència que espere poder oferir a la formació.