“Dividir la música entre valencià i castellà no li fa cap favor a la pròpia música”



Amb el disc ‘De fiera en fiera’ madur, li furtem una estona a ‘El Cifu’ per a fer balanç del seu èxit atípic, producte del boca-orella, les lletres senzilles i alhora profundes, i la xicoteta escala dels ‘garitos’

“Dividir la música entre valencià i castellà no li fa cap favor a la pròpia música”

Fa un any i mig que Sergio Cifuentes ‘El Cifu’ publicava ‘De fiera en fiera’, fruit de la col·laboració amb el productor Ricardo Esteve. Al disc, que ha corregut de mà en mà, el compositor i cantant feia quallar cançons recollides en les seues anteriors maquetes. ‘Princesa’, ‘Calle Caballeros’, ‘Como un coral’, i la resta, tenien colors més vius amb l’aportació d’Esteve. I li han permès al Cifu donar un pas endavant i fer-se un lloc en l’imaginari artístic de la ciutat. Ara es planteja el següent pas en el camí, un nou treball que arribarà, però per al que no té data definida. Anys després de deixar Kiffi i començar la carrera en solitari, considera que ha trobat el seu estil, que sap què funciona i què no; que ha adquirit ofici.

‘De fiera en fiera’ suposa un gran bot endavant en producció. Per què pegar eixe pas?

En les maquetes m’ho havia fet tot jo, percussió, baixos, tot, i això es nota. Ricardo Esteve ha gravat a Burguitos, a Apa, i a molta gent. I té el seu grup, Jerez Texas. És un gran productor. S’apanya molt bé amb els recursos que té. Però ‘De fiera en fiera’ no deixa de ser un disc casolà. La qualitat està ahí. Pense que les coses arriben quan u està preparat per a que arriben. Eixa seria la resposta zen (rises). Ho havia pensat moltes vegades, però se’m feia un món. No sabia molt bé com fer-ho. Puc cridar a un baix, a un bateria, algú que m’ajude en un estudi… U ja té més amics per vell que per altra cosa, i sempre t’ofereixen ajuda. Però em pareixia demanar massa favors, ho veia molt llunyà. La maqueta ‘Más cerca del cielo que del sofá’, l’última abans del disc, ja la va masteritzar Ricardo, i vam estar parlant de passar-li el material per pistes. A mi se’m va encendre la llumeneta de que es podia fer millor. Que podia demanar ajuda, i vaig pensar en Jesús Gimeno a la bateria, Rober Molina al baix, i Sergi Renovell, ‘El niño trompeta’, de La rana mariana, als vents. Ja veus la plantilla que tenim. I va ser pensat i fet.

Sofà rebentat, guitarra Sanchis Carpio

Anava caminant de ma casa a l’estació de Renfe de Massanassa i em va parar un mig punkarra, el careto del menda em sonava, no se de què, però, em sonava.

“Miquel, estic gravant una maqueta. Seria molt de morro demanar-te que cantares en un tema que li he fet a Enric Tarrega? Sóc col·lega del Ricardo Esteve, està tirant-me una maneta en la gravació…”

Vaig dir-li que sí. No sabia quina música feia, però Ricardo pel mig es una garantia. A més, li havia fet una cançó a l’homenot de Xirivella. El rotllo que es marcava el nano molava.

Quedàrem a sa casa per a gravar la maqueta. Sofà rebentat, però guitarra Sanchis Carpio molt guapa. Este xiquet sap el que es fa!

Em va posar les cançons que estava currant. Que ‘cabrón’, quines lletres més guapes; mira’l, ara per ‘tanguillos’; hòstia! ara per alegries… Veus tu com el nano molava!

El dia que els currantes de RTVV guanyaven l’ERO i el Moniato tancava Canal 9 gravàrem la versió definitiva.

Hi ha algun antecedent musical en la teua família? Quin és l’origen d’eixa inquietud?

Mon pare cantava, i mon tio també. Tinc altre tio que tocava la guitarra flamenca prou bé. Els meus orígens són manxecs, com els de molta gent dels barris de València, de Silla o Catarroja. Jo sempre he viscut amb música. Però el que a mi em fa entrar en este món són els grups de rock, en l’adolescència. De les cançons de l’anomenat rock radical basc, Potato, La Polla Records, després de l’ska… A nosaltres ens dóna per ahí. Era una forma barata de passar-ho i bé i de sentir-se integrat. Anàvem a concerts i era la nostra forma de divertir-nos.

Què t’inspira per a composar? Quan notes que t’ixen les cançons dels dits i la boca?

El que diuen per ahí dels drets d’autor i tot això crec que és una mentida. La cultura és compartida. I jo supose que sóc un vehicle més en este sentit, de les meues referències culturals. El flamenc. Jo faig una mescla de tot i, quan considere que diu alguna cosa, que em transmet, que val la pena per alguna raó, done la cançó per acabada. Però pense que ací hi ha més ofici que altra cosa. El que passa és que jo no m’he dedicat mai seriosament. He estat treballant molt de temps en els trasters, en la Cooperativa de Reciclatge de Benetússer, que ha sigut la meua gran experiència col·lectiva en la vida. I Kiffi també, de voler fer coses. Ahí he après com a persona, en funció dels altres. El que és composar un poc més seriosament ha sigut en els dos últims anys, perquè les primeres maquetes no serien el que sóc ara. La música és com qualsevol altra cosa, qualsevol altre ofici, com la vida. El que importa és conèixer-se u mateix. Saber què se’t dóna bé, quan una cosa val la pena.

Els missatges de les teues lletres s’han suavitzat? És producte d’una evolució personal, de lletres més pamfletàries o de doctrina a altres més explícites?

He fet eixe trànsit, i de fet estic prou desencantat amb la política.

També amb la lluita externa a la política convencional?

(Dubta) Com qualsevol cosa en esta vida, les transicions no són d’un dia per a altre. Sé que he fet eixe canvi, m’adone quan escolte les maquetes. Però no ho he fet intencionadament. Veig algunes coses que ara mateix no reivindicaria, no ho diria. I ja no tinc eixa concepció de la societat dividida en grups enfrontats entre sí. Tal vegada tinc una concepció més humanista de la vida. Al cap i a la fi, tots som persones, i allò important és estar bé. I ja està. I no tant fer la revolució, ni ninguna ideologia, ni el marxisme ni l’anarquisme. És més, i això ho deien els filòsofs postmodernistes en els anys 80. El model en sí mateix és un error, perquè el model està en el cap, no en la vida. En la vida hi ha altres coses. Allò important és l’estima de les altres persones, i l’aigua, i el sol. I poques coses més. Cada vegada crec més que l’ego és un error, i això que sóc artista i puge a l’escenari, i m’agrada. Però estic arribant a la conclusió de que l’ego dóna més patiment que altra cosa.

D’ahí el missatge de que “al final sólo el amor vale la pena” en ‘Que no te rindas’…

Sí, però no em referisc a l’amor romàntic.

Clar, no l’amor de Sant Valentí.

No, no. Ho deia Manuel Molina, que ha sigut un dels meu referents, encara que després m’ha desencantat, el de Lole y Manuel, que té eixe rotllo de gitano budista que em va impactar sempre. Per a ell, Déu està en un got d’aigua, està en una tomata. Jo dic que l’amor és un poc igual. No em referisc a l’amor de Sant Valentí, sinó a que aquelles coses importants de la vida no estan en ser famós, conegut, sinó en alçar-te pel matí i veure els coloms del balcó de davant. Ara em posaré una túnica blanca i me munte una secta, ho sé (rises).

València és una ciutat hostil per a artistes com tu?

He de fer un previ. Sé que la gent està cremada ací a València. Jo també ho estic. Però ara que vaig més a Madrid, o a Bilbao, la gent també està cremada, i té molts problemes. No només els tenim ací. El que passa a València és que l’art, la creativitat, la gent que està fent coses noves i interessants, està en la perifèria. No físicament, sinó que no està en la indústria, ni en les sales ni en les promotores importants. Ni en el món institucional. Perquè no hi ha, o perquè en el poc que hi ha no existeix un transvasament d’idees. La gent meua, per dir-ho d’alguna manera, EGM, Burguitos, Cabanyal Z, tota eixa gent està en llocs perifèrics. En la música en concret, i no vull que s’interprete malament, pense que al no haver un filtre com sí que veig que hi ha en Bilbao, que hi ha programadors, sales que programen amb criteris no comercials sinó artístics, estem tots en els mateixos ‘garitos’. I et pots trobar gent que està fent un treball diferent, personal, que porta temps, i hi ha gent que agafa la guitarra i fa les seues versions. Amb tots els meus respectes. Tenim eixa realitat.

Creus que és positiu?

A veure, jo veig el que veig. Positiu o negatiu… ja sabem que el mateix que té de bo, té de dolent. Què passa? Que si hi haguera un ràdio i televisió públiques, si hi haguera unes sales públiques també, segurament tindríem altres problemes d’accés ahí, d’arbitrarietat, d’interessos polítics, i ara tot això ens ho estalviem. Això sí, vivim en la precarietat absoluta. Hem fet de la necessitat virtut. Ja veus el meu disc, o el videoclip d’Enric Tàrrega, amb la gent de Cabanyal Z, en un banc, tres persones, i som capaços de fer-ho. Entenc que té un punt que mola, però que tampoc es pla estar tota la vida amb quatre duros.

Per què creus que hi ha eixa desatenció a la cultura d’ací?

Jo estic ací en qualitat de cantant i artista. Sóc una persona inquieta, m’he interessat per com van les coses, però considere que la realitat de València, del cap i casal, i els voltants, és molt complexa. No parle del País Valencià, això és altra cosa. La realitat de València és complexa i molt poc estudiada. I pense que bàsicament se junta tot. Problemes culturals, polítics, identitaris, i alguna vegada caldrà fer un anàlisi més seriós, però no seré jo, ni serà en esta entrevista.

Parlant d’eixa complexitat, t’han preguntat molt per què no cantes més en valencià?

Sí. Saps què passa? Tot el món et diu el que has de fer, i és normal. Ens agrada opinar. Hauries de cantar en valencià, hauries d’anar amb banda, hauries d’anar-te’n a Madrid… Jo ho he dit moltes voltes. El tema de la llengua no és, per a mi, allò important. El que importa és tindre alguna cosa a dir. Tindre cançons que transmeten alguna cosa. Així és com li fem un favor a la llengua. No per cantar en valencià. Si fem una cançó en valencià obligatòriament perquè s’ha de complir una quota, perquè s’ha de ser nacionalista, i fem una cançó dolenta, no fem un favor a la llengua. L’únic que aconseguirem és que la gent pense que la música en valencià és una ruïna. Val la pena fer dos cançons quan tu cregues que t’han eixit d’una forma natural, que transmeten, que no fer-ne 20 si estem fent un art mediocre o forçat. A mi el que m’ix per a parlar amb mi mateix i quan m’alce de matí és el castellà, el que he parlat amb mon pare i ma mare. Puc fer cançons en valencià, i de fet en tinc, però em costa, perquè no sé molt bé com dir-ho. Després, jo faig un tipus de cançó més popular, i totes les expressions i el bagatge que tinc és en castellà. Em costa substituir-lo. I la realitat de València és difícil. Tinc dos cançons, la d’’Enric Tàrrega’, i la de les Falles Populars i Combatives de l’any passat. I en el següent disc hi haurà altra. No pense abandonar-ho perquè forma part de la meua història. Però m’agradaria no penedir-me de cap cançó.

Existeix eixa línia divisòria entre música en valencià i en castellà? O s’està esborrant?

Jo note que s’està esborrant eixa divisió. De fet, quan vàrem gravar la cançó de les Falles Popular i Combatives vingué Borja Penalba a casa de Ricardo Esteve, i estiguérem allí gent diferent, també Jaume Guerra, baixista d’Orxata. Ricardo està fent coses amb Noe de Viva Tirado, amb Jerez Texas, però també Apa, Eduard Navarro, i s’anem veient diferent gent. Dividir a la música en departaments estancs, valencià – castellà, no li fa cap favor a la pròpia música. Perquè fa que les sinèrgies no s’agafen. Provoca que el que està fent un grup no arribe a altres. Esta ciutat és un mocador (una amiga diu que ‘ple de mocs’), i a cada ball ens coneguem tots. Podem aprendre uns dels altres. Em consta que la gent més jove, de la meua edat cap avall, los Chikos del maíz, amb qui sí tinc relació, afortunadament estan llevant este tipus de separació.

Què tens per davant? Hi haurà nou disc?

S’haurà de fer un altre, sí. Però clar, ho anem a mirar bé, perquè és un poc complicat. No pots fer el mateix, i u ja té un estil més o menys consolidat, saps què se’t dóna bé, amb quina gent vols treballar, i el nivell d’exigència és major, no pots fer qualsevol cosa. Treballarem Ricardo i jo a poc a poc.

Sense terminis d’entrega…

Sense terminis. Pense que per a la tardor o l’hivern tindrem alguna cosa ja. Probablement.

No vols posar-te en un compromís.

No, però també és cert que hi ha gent que diu ‘¿todavía estás con ‘Las Carolinas’?’ I la cançó ja té temps, perquè era d’una maqueta anterior. Com ‘Que llegue la primavera’ o ‘Princesa’.

Són cançons antigues, però és com si les hagueres arrodonit amb una bona producció.

Sí, jo estic prou content. Hem fet una cosa digna. ‘De fiera en fiera’ ha arribat a llocs que jo no em pensava. Una persona que no té ningun tipus de suport darrere, i he pogut eixir del país, he tocat en diferents ciutats… no vull posar-me medalles, vull dir que açò ha sigut pel boca orella, no té altra explicació. I en els temps que corren és molt complicat que el boca orella funcione, que es transmeta de manera informal. Estic content perquè m’he allunyat del rotllo del rock, de la rumba, del flamenc, gràcies a Ricardo Esteve. Ell i jo compartim la mateixa filosofia, que la cultura ha de servir a les persones, no podem estar les persones servint a la cultura. En general, i en la música en concret. Hem agafat el que diuen les cançons, els sentiments, i ens hem centrat més en això que en la producció recarregada d’arranjaments. I a més amb un so personal, perquè busque això. No les coses bones, sinó les coses personals, diferents.

Et pots dedicar en exclusiva a la música, viure d’ella?

Sincerament, no. Si u es mou molt, cada dia fa alguna cosa i va pegant patades per ahí, podria ser. Però vius en un nivell de precarietat que no m’agradaria descriure ací públicament (rises).

Quins consideres els teus referents?

Hui en dia està Chico Caña, em pareix molt interessant, el que cantava en Mártires del compàs. També Albert Pla, en altre nivell, encara que no m’arriba tant. Jo crec que els de sempre, Enrique Morente, Bob Dylan… a mi el que em crida l’atenció, i no vull llevar mèrit a la gent que hi ha ara, però el crec que busque és que a través d’un llenguatge senzill, de la música popular, de la rumba, el country, es transmeta un missatge filosòfic profund. És el que té Dylan, o Morente, sentiments molt profunds amb recursos senzills, que qualsevol pot entendre. Això és el que considere art amb majúscules.