“L’únic sector que pot treure gent de l’atur és el camp”



Més que el futur del camp valencià, Héctor Molina encarna el present. El cervell darrere de l’ambiciós projecte El3ments sembra ara per a que un sector clau en la història de l’economia valenciana rebrote

“L’únic sector que pot treure gent de l’atur és el camp”

Després de 12 anys de peregrinació per empreses taulelleres i relacionades amb el món de la construcció, Héctor Molina li va veure les orelles al llop. “De tancar operacions de venda de 60.000 euros al contat, en pocs mesos vam passar a 300 euros”. Corria l’any 2007, la crisi s’albirava, i es va replantejar el seu futur. Mentre son pare, com molts agricultors, arrencaven els tarongers, ell va pensar que seria bona idea plantar-ne de nou. Però no a la manera tradicional. En un mercat sobresaturat, havia de marcar la diferència. I això va fer, primer, venent les taronges per internet. També produint-les de manera ecològica, recuperant varietats primitives i abandonades, autòctones, i ara, en el present, enfrontant-se a tot tipus de cultius sempre amb llavors d’ací, adaptades al medi. Per això no ha tingut encara una plaga, per una cura extrema de la terra i de l’elecció de varietats i dels tractaments a aplicar. Ha creat un banc de llavors autòctones amb més de 1.000 referències que pretén que arriben a les 3.000. Seria com el malson de Monsanto i demés empreses que tenen en la diversitat el seu principal enemic.

Com fer taronges diferents a la terra de les taronges?

Amb un amic vam fer un treball per recuperar la primera varietat de cítric que va arribar a Espanya, la mandarina comuna, que va dur Polo de Bernabé en 1835, i això va ser el nostre target. Estan estos, però comencen a fer coses diferents. Arranquem en 2009 i en 2012 o 2013 ja comencem a tindre producció d’eixa mandarina. En el transcurs d’eixe temps no teníem un duro, i apareix una ajuda europea a joves agricultors innovadors. Vaig presentar un projecte, amb diferents ramificacions, on se li donava gran importància a la vessant educacional, a la formació i reeducació del llaurador per la via agroecològica, a la vessant hídrica, als sistemes de rec que estalvien un 15 o un 20 per cent respecte al degoteig.

Ah si? Millor que el degoteig?

Sí, és un tub que, en lloc de tindre vies d’eixida cada tants centímetres, en tota la seua longitud va traient aigua per micro porus. Això permet que en fruita i hortalissa no hages d’anar reajustant les gomes a cada cultiu nou. I fa una taca d’aigua uniforme, que et permet plantar les plantes més juntes. Eixe sistema ens està anant molt bé. També fem cultiu rotatori, cosa que ens permet no desnodrir el sòl, ja que ho fem amb un sistema segons el qual cada planta va aportant coses a la terra per a la següent. Al mateix temps, fem el nostre compost amb matèria orgànica, i en general tenim molt en compte el sòl. Això ens permet a dia de hui no saber encara el que és una plaga, i regar exclusivament amb aigua. També fem infusions amb productes naturals que cultivem nosaltres mateixos, com l’ortiga o la cua de cavall. L’únic producte per a tractament extern és la llet.

Llet?

Sí, la llet és un bon fungicida i, al mateix temps, el calci és molt important per a moltes plantes. Hi ha un problema amb els fruits de vegades que es diu la taca de la pesseta, una taca en el cul, que és per manca de calci. Apliquem llet en foliar i en la terra.

Aquell projecte que presentàreu, anà endavant?

Sí. Va tindre una acceptació brutal al Parlament Europeu. Mai ho havia dut a terme perquè no tenia diners però, vista l’acceptació, vaig pensar: fem una maqueta. A banda d’explicar el que volem que siga, que la gent ho puga vore. I vam fer una xicoteta parcel·la de fanecada i mitja. Actualment estem treballant i fent I+D en una finca de huit fanecades. Poc a poc anem creixent. Ara estem treballant en un projecte per a verdura de temporada que són 130 hectàrees. Ahí va de tot, cítric, hortalissa, animals…

Este projecte és l’anomenat El3ments?

Sí, això és El3ments. El que passa és que això ha derivat en mil coses. Ara estem treballant en energia renovable, que intentarem que veja la llum prompte. Hem desenvolupat també un sistema de geolocalització de parcel·les via software. Ara mateix estem treballant en un lloc sobre huit bajoques, a Torreblanca amb huit melons, a Morella… el que intentem és controlar totes les superfícies, perquè estem parlant de més de mil referències de fruita i hortalissa.

Però seria controlar el moment de la producció en què estan, o el clima…?

Tot. O manar feina als operaris. Pensa que estem treballant amb llavor tradicional, per a la qual no hem tingut mai cap ajuda, estem alimentant-la exclusivament amb aigua, lògicament també la terra i l’ambient de l’entorn, però no ha hagut cap estudi ni investigació. Crec que perquè a les grans multinacionals no els ha interessat. Tot el que estem fent és aprenentatge. Tenim 50 plantes d’una varietat de meló, fem un grupatge de quatre o cinc plantes, els donem un tractament de calci a unes sí i a altres no, i cadascuna porta la seua història. Des d’ací, la finalitat és controlar que estiga tot operatiu. Has de saber-ho tot. Consum hídric, qualsevol tipus de feina, que són diners. L’any passat, per exemple, vaig treballar sobre 73 varietats de tomaca, de les quals ens vam decantar per una. I casualment és de les que menys producció fa. No arriba a quatre quilos per planta, quan una varietat comercial fa perfectament 10 quilos. Amb les mateixes despeses obtens un 60 per cent menys de producte.

Com t’interesses pel tema de les llavors tradicionals?

Estava preparant el projecte per a presentar-lo a Brusel·les, i a força de llegir vam estirar del fil i vam veure el problema extremadament greu que teníem amb la llavor tradicional. Quan vam arrancar, vam estar dos mesos per a definir les llavors, intentant que foren del voltant. Ens sis mesos vam tindre 1.000 referències. De fet, ens vam aturar perquè vam dir: no tenim capacitat. Al despatx tenia caixes i caixes, i bosses i més bosses plenes de llavor. Al final el nostre germoplasma haurà de tindre unes 3.000 referències.

Quins avantatges presenta cultivar varietats tradicionals? Quina motivació hi ha darrere?

La motivació és que forma part del patrimoni. I és un patrimoni que a nivell mundial s’està perdent. Diàriament es perden 50 referències d’algun punt del planeta. La llavor és un bé, un element que quan desapareix no es recupera, es perd de per vida. L’altra és que tenim uns problemes hídrics molt importants que, portats al camp, condicionen l’aclimatació de les llavors. Hem patit una sequera i les plantes que estan aclimatades tenen molta menys necessitat hídrica per oferir el seu fruit. Una multinacional ven les mateixes llavors ací que a Santiago de Compostel·la. Imagina’t si hi ha diferència. L’únic que miren les multinacionals és producte i producció. No miren que estem carregant-nos els recursos naturals del planeta. D’altra banda, les varietats híbrides necessiten fitosanitaris, que els produeixen els mateixos que et venen les llavors. Al final és una roda en què considere que és imprescindible el control del consum d’este tipus de varietats. Les llavors tradicionals tenen en el seu ADN l’adaptació al medi. Si no hem tingut cap tipus de plaga, és per un tractament excel·lent del sòl, però també per la tipologia de planta que hem utilitzat. La varietat autòctona ja està aclimatada al temps i a les plagues. Seguint una sèrie de pautes, controlant una sèrie d’elements, el més normal és no tindre’n.

El mal moment del camp, té solució? Hi ha esperança?

L’esperança és que de banda del consumidor no hi ha coneixement. Coneixement de saber, no de cervell. Tenim varietats que comercialment les hem desestimat, pels motius que siga, pel desenvolupament de la planta, per la dificultat d’accés. Per exemple, la taronja Navel-late, que quan madura, cau a terra. I de terra no es pot plegar. O fa calibres menuts. La planta té espines, que són incòmodes a l’hora de podar, o quan fa vent s’esgarra un poc i visualment és menys atractiva… Però és la millor varietat de cítric que tenim a nivell de taronja grossa. El consumidor no ho sap. Compra el que nosaltres li venem. Però si li parles del tema organolèptic, de tot el que té esta fruita, després no volen provar altra cosa. El gran comerç s’escuda en el que vol el client. Però el client no sap quin ha de ser el calibre d’una fruita. Ara que hem tingut una gran sequera, jo he venut el meu cítric perfectament. Molta gent l’ha tirat a terra. Per què? Perquè al no ploure hem tingut peces menudes, i eixe teòric mercat no les volia. Però realment el mercat no sap si el vol o no. Si tu li dius que, quan més gran, la peça té més aigua, que a nivell nutricional té un valor menor, i si pagues tres euros per un quilo de cítrics, estàs pagant l’aigua més cara que en una peça menuda, i t’estàs emportant menys aliment.

Es tractaria de canviar el xip.

Sí, però hi ha un gran desconeixement. Contra això no podem lluitar, però això et fa fidelitzar amb clients. Un productor menut com nosaltres no podem buscar compradors, busquem clients. Que t’envien un correu electrònic, li envies el teu producte, i no li hages de justificar el calibre. Un raig d’esperança? N’hi ha. Però a dia de hui el productor vol que li vinguen, li cullen, i ja veurem com m’ho paguen, i quan. Això estarà, però si algú vol viure de la seua feina, haurà de treballar el factor comercial, que s’ha perdut. Hi ha mercat.

I respecte del sistema de cooperatives, té recorregut o està esgotat?

Per a mi la paraula cooperativa és un poc tabú. Hi ha dos tipus de cooperativa. El nostre, i el sistema que puga haver al País Basc o Catalunya, que és molt diferent. En estes dues regions els productors van tots a una, tenen un producte i treballen tots a una en l’àmbit comercial, en educació, en formació, de conscienciació, etcètera. El que tenim ací és una macroempresa que, i a la vista estan els resultats, es preocupa de pagar immobilitzat, sous i poc més. I quan el productor va a reclamar pel baix preu, diuen que és el mercat. Bo, s’ha de fer alguna cosa. El model cooperativa em dóna por, perquè quan parles d’ell al País Valencià la gent es tira les mans al cap. La cooperativa és la que paga 10 cèntims per quilo de la meua producció. S’hauria de canviar la terminologia, no sé com ho definiria.

No hi ha filosofia de cooperativa estrictament?

No. La cooperativa citrícola no és realment cooperativa. El llaurador és qui menys pinta i qui més posa. T’envien els llauradors, els collidors, el pesticida, tot, i després ja veurem què et paguen. Ara, tu com a productor has de pagar al dia tot l’anterior, com és lògic. El factor risc de la cooperativa com a entitat és zero.

Com es pot combatre el poder dels mercats i els intermediaris?

Canviar de forma radical els sistemes és impossible, perquè acabaríem abandonant milions d’hectàrees, i això no interessa. Sí que s’han de fer canvis, coses per a que duren dècades. D’una banda tenim les grans cooperatives, que s’han de reciclar, o seguiran tancant, i han de canviar el seu modus operandi.

Estàs a favor de les ajudes als cultius?

Jo sóc anti-ajudes basades en la subsistència. Hi ha empreses, com passa en la Ford d’Almussafes, que anualment està rebent ajudes públiques. No vaig a entrar ni eixir. Si les ajudes al camp es basen en què el sector subsistisca, les veig mal. Veig mal la base, perquè s’ha de fer que estos negocis siguen rendibles. D’altra banda, per a què les ajudes? Per a millorar els sistemes hídrics. Ací hem baixat el consum d’aigua un 10 per cent i, al mateix temps, hem augmentat les hectàrees conreades. Significa que estem invertint en sistemes hídrics, i això és important. Ahí ho veig bé, com també ho veig bé per a energies renovables. En general les ajudes estan bé per a evolucionar, millorar i adaptar el camp al Segle XXI. Ara bé, conec llauradors que, si no reben l’ajuda, tanquen. Ahí ho veig mal. Eixa és l’ajuda que sobra. Perquè acabaríem com la gent de les mines a Astúries, amb sectors inviables i improductius. Les inversions que siguen per a millorar, perquè van en benefici d’una societat. No tinc res en contra de les ajudes a la Ford, però igual demà se’n va a Marroc. El llaurador estarà de per vida mantenint un entorn, un paisatge i un patrimoni del que es beneficia la pròpia ciutadania.

Com encaixa eixe punt de vista amb les mentalitats tradicionals que hi ha al camp?

Estes paraules les dic a sovint, i molts et miren com dient ‘de què vas?’, però en la intimitat tots intenten revertir la seua situació. En un principi els xoca, però jo del que parle és de reconvertir la situació. Qualsevol llaurador preferiria invertir les ajudes en renovables i, al mateix temps, vendre bé el seu producte. D’altra banda, viatge prou a Brusel·les, i se sap que les ajudes a partir de 2020 no desapareixeran, però es reduiran. Qui no es reconvertisca veurà reduïda l’ajuda. Al final l’únic que faig és traslladar el que es diu a Europa. I allà es diu que hem esgotat els recursos del planeta, i que a partir del 2020 les ajudes aniran destinades a l’agricultura ecològica.

Què s’ha fet i que es podria fer des de la política pel camp?

L’Administració, com tots, té voluntat, però va perduda.

Fins i tot ací, on l’agricultura ha tingut tanta potència?

Sí, i crec que continuaran perduts durant molt de temps. Continuen basant-ho tot en el monoproducte, el cítric. Mirant a l’entorn més proper, ací a la Plana el 95 % és taronger, i d’eixe 95, el 60 o 70 % és una varietat, la Clemenules, que tenim dos mesos per a recol•lectar-la. Quan ens posem a collir-la, saturem el mercat, i el preu baixa. I així més de 10 anys. I si preguntes a l’administració per mesures, no n’hi ha. Si algú planta caquis, no és perquè la Generalitat haja fet un pla estratègic ni molt menys. Pot passar amb ell com amb el cítric, podem saturar el mercat. I així moltes varietats. A la conselleria se li ha demanat en infinitat d’ocasions que forme i eduque al llaurador, al consumidor. Però ens limitem a regalar-los als escolar dos tarongetes en època de cítrics, i els diguem que són del seu poble. Això no soluciona el problema, és una llavada de cara que no serveix per a res. L’Administració està bloquejada i deuria fer un pensament seriós per l’entorn, i perquè jo ja ho dic des de fa anys: treure gent de l’atur a curt i mitjà termini, a la zona on vivim, retallant en investigació i I+D, tenint en compte que el turisme és estacional i que no crea treball fixe, a curt i mitjà termini l’únic sector que pot treure gent de l’atur és el camp.

Veus propostes vàlides en els programes dels partits que podrien governar?

No, perquè els partits polítics i la gent que està en la política pensen a quatre anys vista. Estem parlant d’un pla estratègic que ha de durar dècades. Jo no conec cap partit que tinga una estratègia a 20 anys. Hui hi ha eleccions i entra algú nou, o es queda el que està, m’és igual. I fem una reconversió dels nostres camps. Quan s’acaba la legislatura encara no tenim fruits. Ells no veuen més enllà. Es dediquen a fer finques per a entretindre als jubilats, i jo ho veig molt bé. Però el que s’ha de fer són nous projectes basats en la formació i l’educació per a que sorgisquen nous valors al camp.

Quines tres mesures d’ajuda immediata prendries per al camp valencià?

La primera i principal: l’accés a la terra. Hui la gent jove no pot accedir a la terra. Després, si la nostra feina no es veu recompensada amb preus justos, de poc serviran la resta de mesures. I si no hi ha coneixements mínims, no podem funcionar. No hi ha on poder anar a estudiar. Eixe serien les tres mesures: accés al camp, educació i formació.