“No hem de dependre de qui estiga en el poder per a continuar creant”



Música, periodisme i activisme social. En el cas de Miquel Ramos, l’ordre dels factors no altera el producte, ni es pot determinar què va ser abans. Encara que Obrint Pas és l’experiència vital que més l’ha marcat

“No hem de dependre de qui estiga en el poder per a continuar creant”

Les coordenades de la vida de Miquel Ramos (València, 1979) estan a la música, el periodisme i l’activisme. La música, amb una trajectòria de quasi 20 anys amb Obrint Pas, grup precursor de la música valenciana i en valencià. El periodisme, amb diferents projectes d’informació que a ell no li agrada qualificar com “alternativa”, però que en realitat ho és, o ho era a principis de la dècada passada, quan internet començava a esclatar. Temps d’Indymedia, de cimeres internacionals i moviments antiglobalització. Pareix prehistòria, però tot va començar a Praga, l’any 2000, i a Barcelona, el 2001. I per últim, Ramos és un destacat activista pels drets humans, contra el feixisme, el racisme i la xenofòbia. “Pareix que Europa no tinga memòria”, dirà en una entrevista realitzada abans de les eleccions en què els partits feixistes han perdut bona part de la seua representació als ajuntaments. Malgrat tot, adverteix: “Tots els demòcrates estem en la llista de l’extrema dreta”.

Trobes a faltar a Obrint Pas?

Sí.

Molt?

A veure, canvies de vida, de sobte. I de passar tots els caps de setmana en ruta a estar a casa canvia una miqueta. Canvies el xip, i gaudeixes més de la vida a la teua ciutat. Ixes més amb els amics, pots anar a més coses que et perdies sempre… Però imagina’t, des dels 17 o 18 anys viatjant amb el grup i, de sobte, deixes de fer-ho, imagina’t. El canvi es nota. Continue vinculat al món de la música per altres bandes, intente tindre un peu dins, gaudint amb els amics de la música del País Valencià.

Què trobes més a faltar? Viatges? L’escenari?

Una mescla de tot. Els viatges són moments estel•lars. Quan portes tantes hores amb huit tios a la furgoneta, al final, comença a desvariar l’assumpte, pateixes una regressió humana, i comencen les parides, les bromes… I com a més som bons amics i tenim molta confiança, es converteix en un akelarre d’humor absurd que et fa plorar de riure. Estava molt bé, conviure amb els amics, anar a llocs diferents, on no saps què vas a trobar. Evidentment trobes a faltar l’adrenalina d’estar a un escenari, en un concert, descarregar tota l’energia, estar amb gent nova, o que et trobes sovint, i els viatges, que són de les experiències més grans que he tingut en esta vida. Compartir aventures a Veneçuela, Cuba, Equador, Alemanya, els Balcans, Mèxic, Estats Units, Palestina… L’any passat els vaig muntar una gira als Aspencat per Alemanya i ho vaig poder reviure un poc.

Quan veus des de fora a gent com Aspencat, que estan vivint una cosa pareguda a la vostra, t’atreveixes a donar-los algun consell? Què els dius?

Tant Aspencat, com Zoo, La Gossa Sorda, Auxili, Smoking Souls, entre d’altres, són amics, independentment de que siguen companys d’escenari. Llavors, les converses que puga tindre amb ells són com les que tinc amb qualsevol amic, però travessades pel tema de la música. Jo el que puc contar són les meues batalletes, i coses que hem viscut nosaltres. Comparteixes experiències i intentes ajudar-los. Una de les coses de les que més orgullós estic de l’escena valenciana és eixe bon rotllo que hi ha des del principi, eixa camaraderia i suport mutu. No sé si ha sigut per les condicions adverses en què ens hem criat, o perquè hem sigut amics a banda de companys. A banda, quan veig concerts d’Aspencat a rebentar, o com Zoo treu un disc excepcional i en un any demostra que es poden fer coses originals i diferents en valencià, que està tenint un èxit brutal i merescut. O La Raíz o Los Chikos del Maíz, que també hem estat amb ells des del principi i formen part de la nostra família. Anar al Viña Rock i veure’ls a tots petant els escenaris, això per a mi és un orgull, una satisfacció. És com dir ‘mira, estem ací, ho hem fet, i ho hem fet a soles’. Només ens han ajudat la gent que són com nosaltres, però que no toquen. Militants de base, gent que treballa i es creu no sols el tema de la música en valencià, no és un tema lingüístic. Encara que s’ha de reconèixer la tasca que ha fet Escola Valenciana. Però també col•lectius de base, dels barris, i la gent que ha estat batallant, que no canta en valencià, i que s’ha de reconèixer que són tan nostres com la resta.

Parlaves de l’escena valenciana. A quin horitzó s’enfronta? Si hi ha un nou govern, entraríem en una nova dimensió?

Deuríem. El que passa és que són 20 anys batallant contracorrent, d’autogestió, de xicotetes passes. D’insistència, perseverança, constància, i això pense que és un dels trets que ha marcat la música al País Valencià dels últims anys. Ho hem fet nosaltres. Ningú ens ha ajudat. No sé què tenim els valencians, però això de nedar contracorrent acaba parint coses molt interessants. Espere que no ens instal•lem en la comoditat. No hem de dependre de qui estiga en el poder per a continuar fent coses. Deu haver una escena que siga capaç de viure per sí mateixa, sobreviure i crear. El que és evident és que li anem a reclamar al nou govern tot el que l’anterior no ha fet. Que cuide l’escena, que faça el seu paper de foment de la música i els artistes d’este país, no només en la música, també en el cinema, en el doblatge, a tots els nivells. La televisió. Ha de fer la seua feina. Però s’ha de cuidar molt bé de no caure en el mateix que han caigut els altres governs: Clientelisme i amiguisme.

El perill seria acabar dient d’ací alguns anys que contra el PP es vivia millor…

Efectivament. I sobre tot, una de les coses que més em preocupen, i no ho dic per ningú en concret, és que no hi haja fermesa contra qualsevol tipus de corrupció.

Els Obrint Pas vos heu sentit estimats sempre?

Per la nostra gent, sí. I pels nostres amics.

Heu hagut de lluitar, dins de la mateixa música independent, diguem, contracorrent?

Nosaltres respectem el treball de tot el món. La nostra actitud ha sigut sempre la d’ajudar a tots, tant grups com col•lectius que es creien el que estàvem fent. Hem estès la mà a tots els que ens necessitaven. I estem molt orgullosos d’haver fet grans amics, d’haver compartit projectes amb molta gent. Creiem en el suport mutu. El bon rotllo que ha hagut sempre entre músics, si a algú no li ha agradat, que s’ho faça mirar. Tots els grups ens portem bé entre nosaltres, som amics, cadascú té la seua història, però nosaltres no volem entrar ni hem entrat mai en conflictes personals ni històries destructives o crítiques gratuïtes. Un grup et pot agradar més o menys musicalment. Una persona et pot caure millor o pitjor. Però nosaltres no entrem ni eixim d’ahí. Som persones senzilles, estimem als nostres amics i els cuidem. I els nostres amics ens estimen i ens cuiden. I si vols formar part d’este bon rotllo, benvingut. I si no, no volem saber res de tu.

Alguna volta vos heu sentit tant marginats pels mitjans i les institucions que heu pensat en abandonar?

El pitjor de viure a València ciutat 25 anys o 20 a la Generalitat amb govern del PP és que veus normal eixa marginació. La primera vegada que nosaltres vam eixir en ‘Canal 9’ fou quan estaven tancant-la, a la Plaça de la Mare de Déu. A ‘Ràdio 9’ sí que es va trencar abans eixe mur. Gent com Amàlia Garrigós, Reis Juan o Pau Vendrell van estar allà ficant el peu per a que la porta no estiguera tancada. I colar com pogueren no a Obrint Pas, sinó a tota eixa escena que alguns volien ignorar o amagar. Eixa gent mereix el nostre suport, respecte i agraïment. Però al final és una cosa amb la que no comptes. No comptes amb que et contracten per a la Fira de Juliol, no comptes amb aparèixer a ‘Canal 9’, no comptes amb res d’això. I és trist. Perquè, independentment de la ideologia, jo no parle d’Obrint Pas, parle de Pep Gimeno ‘Botifarra’. Ja em diràs quin missatge polític pot tindre el gran Pep. O Miquel Gil, que és una de les joies més grans que ha parit esta terra. Hi ha una quantitat d’artistes que han crescut a l’ombra de les institucions i ho hem fet a soles. A això li done més valor.

Tal volta dóna més ganes de fer-ho, et fa més fort.

I aguditza la imaginació també. Si t’ho has de fer tu mateix, t’has de buscar la vida. I al final això et fa ser més hàbil, crear les teues xarxes per a difondre i tocar. Els inicis van ser molt durs. No hi havia el que existeix ara. No hi havia Escola Valenciana. I hem picat molta pedra. Un jove de 14 anys ara se’n pot anar al Feslloch, a l’Aplec dels Ports, se’n va ací i allà i té una oferta cultural de l’hòstia, malgrat eixe distanciament de les institucions. Hi ha una escena potent i concerts multitudinaris, hi ha internet, on pots escoltar i veure. La gent jove no és conscient del que hem hagut de patir altres grups que començàvem en els anys 90, anys de soledat, de buscar complicitats d’una manera molt artesanal. Tot això és bonic recordar-ho, i tal volta s’hauria de contar eixa història.

Com fou la realitat que et trobares d’eixides professionals per a dedicar-te al periodisme que volies?

Sent conscient de com estava el panorama professional periodístic, i donada la meua circumstància personal de que estava hipotecat amb el grup perquè durant la carrera perdia exàmens i classes per anar a tocar, vaig pensar que dedicar-me professionalment anava a ser complicat. I el vaig agafar com una manera més d’implicació política i social, primerament amb l’Avanç i, després, amb projectes com Diagonal o Lliure Directe de Ràdio Klara.

Com veus el periodisme hui?

Pense que hi ha periodistes molt valents i admirables a totes bandes, des dels mitjans convencionals i comercials fins als mitjans independents. S’ha de saber desgranar, explicar bé les coses per a que eixa militància, eixe periodisme que vol allunyar-se del discurs oficial, que vol molestar, no perda rigor. Que tinga veracitat, que no ha d’estar renyida amb la implicació política del periodista. El periodista és una persona que ha de tindre també valors, ideologia. Per tant, no crec en l’objectivitat. Pense que es pot fer periodisme valent i transformador sense caure en el pamflet i en el tòpic.

Si l’objectivitat no és el centre, què ho ha de ser?

El periodisme és una eina que pot ajudar a mantindre les coses com són, o a canviar-les. El periodista ha de saber que el que fa té conseqüències, perquè transmet ideologia, valors, una visió del món que pot aportar coses bones i dolentes. Jo puc fomentar el racisme i la xenofòbia, criminalitzar la immigració, puc fer barbaritats sent, entre cometes, objectiu, o puc fer tot el contrari. Puc dedicar-me, com han fet molt periodistes valents, a anar a les tanques de Melilla a contar les històries de les persones que intenten creuar. Pujar a bord d’un vaixell que porta ajuda humanitària a Gaza, com David Segarra, i ser tirotejat per l’exèrcit israelià. Gent que es juga la vida no sols a països en conflicte, sinó que es juga la vida ací mateix, parlant de coses i molestant a gent que és perillosa.

Parlant de gent perillosa, com a periodista i activista sempre t’ha interessat l’anàlisi del fenomen de l’extrema dreta. En quina situació està?

He acabat un Master i he fet el treball final sobre les noves estratègies de l’extrema dreta en temps de crisi. Em vaig interessar perquè veia que estaven passant coses noves. Parle d’ocupacions, de repartiment d’aliments, de canvi de discurs i de simbologia. A més en un context de crisi, fèrtil per a que les idees de l’extrema dreta triomfen. I veient com està el panorama a Europa, on els partits d’esta ideologia estan guanyant un terreny alarmant. La idea era investigar per què a l’Estat espanyol no existeix un partit fort d’extrema dreta però, en canvi, sí que existeixen moviments socials que estan innovant el discurs, l’estètica i l’estratègia. Encara que no tinguem un partit fort d’extrema dreta per determinades circumstàncies, no vol dir que no tinguem extrema dreta. Sí que n’hi ha.

A quines conclusions vas arribar?

La conclusió és que no hi ha un projecte en comú de tots estos partits perquè hi ha moltes diferències entre els líders. Al cap i a la fi, els principis programàtics no són tan diferents. L’Estat espanyol és molt particular, perquè l’extrema dreta moderna a imatge i semblança de la resta d’Europa no apareix fins a finals dels 90. La immigració no comença a ser un fenomen mediàtic fins aleshores i, per tant, el que el Front Nacional francès deia ací tarda en arribar 20 anys. Parle del discurs contra la immigració, una de les seues banderes. També concloc que la història de l’Estat espanyol és particular, ja que venim d’una dictadura i tenim un partit hereu d’eixe Franquisme com és el PP, que ha sigut capaç d’aglutinar eixe vot ultradretà. Amb això no vull dir que el PP siga un partit ultradretà i feixista. És neoliberal i conservador. Sovint xafa la línia que a alguns votants d’extrema dreta els és suficient per confiar en ells. I no confien en els projectes d’extrema dreta perquè són massa cutres. És així, ells ho saben i ho reivindiquen. En les anteriors eleccions no arribaren als 80.000 vots. Segons una enquesta del CIS de 2011 o 2012, des dels anys 80 fins a l’actualitat, les persones que es consideren d’extrema dreta voten al PP entre un 80 i un 90 per cent. Per tant, existeix una extrema dreta, però el PP ha sigut capaç d’aglutinar-la amb eixa gent d’ideologia liberal que no simpatitza amb el nazisme o el feixisme.

Com ha sigut eixe canvi de discurs?

L’extrema dreta espanyola no ha sabut renovar-se. La majoria continua mantenint una vinculació amb el feixisme i el nazisme que espanta. Per això són molt interessants els nous moviments que estan apareixent i que ja no són nazis ni feixistes. Són patriotes, ‘identitarios’, ‘los espanyoles primero’, ‘yo no soy racista, pero primero los de casa’. Quin és el perill? Que al no ser evident, capten a molta gent que tal volta amb una esvàstica no aniria, i segona, que molts partits democràtics acaben legitimant el seu discurs, com per exemple el PP a Badalona i altres llocs. Compren el discurs de l’extrema dreta i el legitimen. Ho ha fet el PP, i ho va fer Convergència i Unió a Catalunya en la campanya en què Duran i Lleida deia que ‘a Catalunya no cap tothom’. Quan tu compres el discurs de l’extrema dreta per a no perdre vots, l’estàs legitimant. Fa falta molt de treball per a neutralitzar els prejudicis i els discursos d’odi. Pareix que Europa no tinga memòria, que no recorde que el feixisme i el nazisme van començar no d’una forma molt semblant, sinó molt innocent.

Democràtica.

Sí, avalada per les urnes i per altres partits, que els feien servir per a governar. S’ha d’estar alerta. L’extrema dreta no és tonta. S’ha de saber interpretar. Se’ls ha de llegir. Jo he llegit molt, els conec. I això et vacuna a l’hora de veure determinats discursos. Fins i tot gent d’esquerres cau en tòpics de l’extrema dreta sense adonar-se’n. També estem en un moment a nivell mundial en què les ideologies es mesclen, es difuminen, i hi ha coses que no estan molt clares. Estem vivint un moment històric a nivell mundial, i també al País Valencià, molt important. L’extrema dreta sempre ha servit molt bé als interessos de la classe dominant, de vegades conscientment, i altres creient-se ells mateixos que són revolucionaris. Caldria no oblidar.

Quina hipòtesi tens del recorregut de l’extrema dreta a l’Estat espanyol?

Depèn de molts factors. En primer lloc, eixe èxit entre cometes que està conreant l’extrema dreta amb les noves estratègies ha sigut possible gràcies als mitjans de comunicació, que han amplificat el missatge i han portat el debat a si això de ‘los espanyoles primero’ està bé o mal. Aportant eixe debat a l’opinió pública els estàs donant un protagonisme que, per a mi, no és responsable, i és perillós. Ells han sabut utilitzar molt bé els mitjans. Tinc la teoria de que estan molt ben assessorats. No són quatre ‘hooligans’ que tenen de sobte una idea estupenda i la porten a terme. Tenen advocats, gent dins de les institucions, tenen bons contactes amb funcionaris de l’Estat. Tots som conscients de la impunitat que existeix i ha existit al nostre País amb l’extrema dreta. Hi ha una sèrie de circumstàncies que poden fer que això cresca, o que acabe en via morta. També és cert que l’antifeixisme, i quan parle d’antifeixisme no parle d’una tribu urbana ni d’un moviment marginal estètic o polític concret, parle de tot el que es considere demòcrata, té un repte molt gran. Primer, explicar qui és esta gent i per què és nociva per a la convivència. I segon, afrontar els nous reptes que la societat planteja per a desmuntar el discurs de l’extrema dreta. S’ha de conèixer el mecanisme. S’ha de saber com ho van fer els nazis en els anys 30. Com és possible que el partit Nazi guanye les eleccions, que hi haguera un genocidi amb la complicitat de tanta gent? No crec que un nazi siga un psicòpata. Crec en la teoria d’Hanna Arendt, la banalitat del mal, com coses que en algun moment poden parèixer aberrants, si les veus normals, acaben sent fins i tot necessàries per a determinades finalitats. No podem mira cap a altre costat i caure en els mateixos errors. Hem de ser generosos amb molta gent que no pensa com tu però que, al final, també està en la llista. Tots estem en la llista.