“Només hi haurà horta si hi ha llauradors que puguen viure d’ella”



Josep Gavaldà es considera una de les “mares fundadores” de Per l’Horta, moviment nascut al canvi del mil·leni per a preservar el patrimoni cultural i ambiental d’un tros del país que alguns han considerat un solar per a construir

“Només hi haurà horta si hi ha llauradors que puguen viure d’ella”

Quan era menut, Josep Gavaldà viatjava de Castelló, d’on és, a València, on viu des de fa 40 anys, travessant l’Horta Nord. Li fascinava el paisatge, els canvis de colors en les estacions. Anys després, amb la consciència creada per la destrucció de tot allò “per a fer merdes”, li proposaren ser fedatari de la iniciativa legislativa popular (ILP) per a preservar l’horta que la majoria absoluta del Partit Popular va tombar. Ni tan sols va ser admesa a tràmit. I va acabar integrat en Per l’Horta. “Hem perdut moltes batalles, hem actuat quasi com a reacció a les agressions, i ha sigut horrible”, explica amb certa sorna.

Malgrat tot, diuen que resistir és vèncer, i elles i ells han vençut perquè han resistit. Després de l’avortament de la ILP, els problemes, les amenaces sobre l’horta, continuaven, i van seguir al peu del canó. L’últim revifament del moviment fou la campanya ‘Horta és futur’, al final de la legislatura del PP, que va aconseguir frenar les agressions previstes a l’últim Pla General que es va intentar aprovar des de l’Ajuntament. Amb el canvi polític, des de Per l’Horta s’espera un replantejament de la mobilitat de la ciutat, del valor de l’horta. Acaben de presentar un Observatori Ciutadà de l’Horta amb el que pretenen teixir complicitats als diferents pobles per a protegir-la. I reclamaran al nou consell la resurrecció del Pla Territorial de l’Horta, als calaixos de les conselleries des de fa sis anys, i que podria ser l’escut definitiu per a protegir un rebost i un patrimoni mil·lenari.

Objectiu: blindar l’horta

Abans que acabe l’entrevista, Gavaldà, que arriba amb bicicleta a la cita, vol parlar del Pla d’Acció Territorial de l’Horta. Un document amb què el PP intentà tapar la vergonya d’ignorar la iniciativa legislativa popular que va recollir a principis de la dècada passada 120.000 signatures en menys de sis mesos a favor de la protecció de l’horta. El pla, pensat per a harmonitzar la relació dels diferents pobles de l’Horta amb este patrimoni dels valencians, està en un estadi avançat, però amagat a un calaix des de fa sis anys.

Seria la clau per a protegir l’horta, per a blindar-la definitivament. Sempre que es revertisquen algunes al·legacions, com la que el subordinava als desitjos urbanitzadors de cada poble, o a les necessitats d’infraestructures. Això el buidava de contingut. Però eliminant estes reserves i afegint noves al·legacions, podria servir per a apagar desitjos no confessats d’alguns polítics que també s’han colat en el canvi.

Quines batalles s’han perdut i s’han guanyat?

Bàsicament ho hem perdut tot (bromeja). Bé, cal dir que, per exemple, el tercer cinturó de València no s’ha fet. Eixa podríem dir que s’ha guanyat. Hi ha altres coses que no s’han fet, però no vol dir que les batalles s’hagen guanyat, perquè encara estan ahí els projectes. La Via Parc Nord, que és una autopista que pretén passar entre la població i l’Horta, la interfície on la població té un paisatge més al·lucinant, únic al món, com Burjassot, Godella, Rocafort, Massarrojos, fins a Montcada. Per a disfressar-ho ho anomenen Via Parc. Estem donant suport a la coordinadora Via Parc No, i això no s’ha fet encara. Però no podem dir que hagem vençut, perquè el projecte està ahí. Hi ha una sèrie de coses que no sabem si estan aturades perquè falten diners, la qual cosa ens alegra. Tenim una sobredosi d’infraestructures que no és normal.

Sobren infraestructures?

Tenim un estàndard d’infraestructures similar al d’Alemanya, però no tenim eixe mateix estàndard en sanitat o educació. Creiem que ja s’ha abocat prou pasta en infraestructures, i que caldria posar diners on fan falta, i on ens juguem el futur del país, que és en l’educació. També en la sanitat, però sobre tot en l’educació. Com els finlandesos van pensar a principis de segle, quan estaven morint-se de fam i menjant pedres. Van pensar, què hem de fer per a que el país tire endavant? I van decidir que havien d’invertir en educació. Hui tenen un model de referència mundial, i grans empreses de tecnologia punta. Són l’enveja.

I com conjugar el creixement econòmic i el respecte al patrimoni i el territori?

Jo crec que la mobilitat necessita un replantejament radical. No podem pensar com ara, que la gent pot desplaçar-se en el que vulga. És mentida. Has de prioritzar. Em diuen que és demagògia. Però els diners es recapten amb els impostos, i van a una única caixa. D’eixa caixa ix tot. El que dediques a infraestructures no ho dedicaràs a altres coses. I dins de les infraestructures, tot el que dediques a transport privat no ho dedicaràs a transport públic. Sembla que els nostres governants no ho entenen. A Suïssa hi ha moltes autopistes, però hi ha impostos per impacte mediambiental i desgast de les infraestructures. I pots arribar en transport públic fins al racó més perdut del país. Ací, no. Les infraestructures són molt cares. Cada metre de carretera són 6.000 euros. La gent no n’és conscient, i es diu que genera economia, creixement, però no s’és conscient del desastre que implica i l’impacte que té. Es planteja fer una carretera, i sempre es parla dels beneficis econòmics que comportarà, però mai dels perjudicis, la ‘deseconomia’. Com calcules l’impacte paisatgístic? Això té un preu. Quant costa el paisatge d’un país? És un element competitiu més, com l’I+D. Un atractiu per al talent. No sols atreu el salari. També les condicions de vida i el paisatge.

No existeix eixa consciència.

Clar. Jo qüestione molt els programes de les universitats, sobre tot, els tècnics. Un enginyer sap fer carreteres, però què més sap? De mobilitat sostenible, de valoració d’impactes… A poc a poc es van introduint aspectes com espècies amenaçades, preservació de la biodiversitat. I hi ha aspectes culturals. La V-30, per exemple, ha destrossat totalment l’Horta Sud. Ja no des del punt de vista de la biodiversitat, sinó del punt de vista social i paisatgístic, i cultural. Estes coses no es valoren en els projectes. Hi ha molta part de culpa dels polítics, que normalment no tenen idea sobre el que han de decidir. O els regidors de València, que ara són de mobilitat, però sempre han sigut de tràfic. El mateix nom ja denota al que es dediquen. Què saben? No saben res, acaben en mans del tècnic de torn, que pot tindre molta idea des del punt de vista de l’enginyeria de tràfic. Però, què busca l’enginyeria de tràfic? Que els cotxes vagen més ràpid. Que la velocitat mitjana del cotxe siga la més alta possible, això és un triomf des del punt de vista de l’enginyeria de tràfic. Però des del punt de vista dels habitants de la ciutat és un desastre. Significa perill, avingudes més grans, passos de vianants escassos. Pots triomfar com a enginyer, però has errat com a planificador, perquè has expulsat de la ciutat als elements més vulnerables, als xiquets i als majors. I als pares i les mares. No ha arribat encara a les universitats que la mobilitat no és sols que els cotxes vagen més ràpid, són altres coses.

Pareix que el nou govern de la ciutat anirà en eixa línia.

Jo tinc una gran esperança, més que en els partits, en la gent jove. Tots sabem que Joan Ribó ha anat sempre en bici, i no farà falta anar a explicar-li com és la ciutat per als ciclistes. Malgrat tot, en els quadres més joves dels partits, fins i tot en el Partit Popular, podran entendre un nou model. I en el cas de l’horta, igual. Creiem que la gent jove ha entès que l’horta no és un solar per a construir, que és el que era fins ara per als nostres polítics.

Què significa l’horta?

L’horta és, d’entrada, un patrimoni, i és intocable. Jo diria que és un patrimoni més valuós que la Llotja de València o les Torres de Serrans. Perquè té més anys. És producte d’una força col·lectiva. I pot ser siga eixa una de les claus de les amenaces. Perquè les Torres de Serrans tenen un arquitecte amb nom i cognoms. L’horta no. L’horta és el producte del treball dels llauradors. El Tribunal de les Aigües es producte d’una autoorganització col·lectiva autònoma, exemple mundial, i això és un patrimoni increïble. No se sap exactament l’origen de l’horta, però sabem que més de mil anys té. I que té uns sistemes de govern i gestió d’aigües, parcel·lari, que s’ha demostrat sostenible, perquè ha durat un mil·leni. Si a més afegeixes qüestions de sobirania alimentària, que et permet no dependir de l’exterior… És una assegurança de vida davant circumstàncies com el canvi climàtic o possibles crisis. Ens pot alimentar en eixos casos, i això no ho tenen totes les ciutats. I qui diu això, diu altres beneficis com la protecció contra les riuades, el refredament de la ciutat creant un microclima que baixa la temperatura, etcètera. I són coses que la gent que decideix pareix que tindrà en compte. Però allò millor que ha portat el canvi polític és que ja no esperarem a que qui decideix tinga a bé ser aquiescent. Anem a demanar-ho ja. No esperarem a que s’adonen del valor que té.

L’horta ha sigut sostenible mil anys, però hui en dia és difícil viure de l’agricultura.

L’agricultura no és el que era. El quilo de taronja es paga hui més barat que fa 50 anys. I no recalculant els preus amb la inflació corresponent. Les coses han de canviar de forma radical. Això vol dir que l’agricultura no siga rendible? No. Això es com deia la cançó, confondre valor i preu. El mercat assigna un preu a les coses, i altra cosa és el valor que tenen. En qualsevol cas, l’horta no és igual que l’agricultura en general. No té res a veure el taronger, una agricultura de segona activitat, amb un mercat saturat, que es fa a molts llocs del món, amb l’agricultura herbàcia de l’horta. L’horta no està abandonada. Tu vas hui a Castelló, i és increïble la quantitat de parcel·les abandonades. Altra cosa que devalua el paisatge i el país. I les autoritats deurien replantejar-se coses. A l’horta no és així, siga per la xufa, o perquè la ceba tendra té eixida, o pel que siga. No obstant, és veritat que la vida del llaurador no és fàcil.

Què es pot fer per ajudar-los?

I hi ha xicotetes coses que es poden fer i que poden millorar la situació. En el nostre programa, per dir-ho d’alguna manera, tenim un capítol dedicat a que l’agricultura siga rendible. Només hi haurà Horta si hi ha llauradors, i només hi haurà llauradors si poden viure del seu treball. No hi ha una solució única, hi ha moltes. I entre elles, activar els canals de comercialització. Les autoritats han de tindre una posició proactiva. S’ha de buscar al llaurador si fa falta, i establir una normativa, uns protocols per a facilitar la venda de proximitat. Potenciar, per exemple, la figura de la tira de comptar, que existeix des de fa segles, i que implica que, com a llaurador, pots anar als mercats a vendre el teu producte directament al consumidor. Fer això als mercats municipals. O als menjadors dels hospitals i de les escoles. És increïble que els menjadors estiguen comprant creïlles congelades als Estats Units per a donar-los-les als xiquets valencians quan hi ha productors a l’horta. Si es compra a ells el producte, estàs permetent-los viure de la seua feina i, al mateix temps, preservant un paisatge que és el nostre bressol. Jo ho veig molt clar. Hi ha altres coses a nivell administratiu que són fàcils de fer. Per exemple: Per què una persona ha de pagar per a certificar que produeix en ecològic? I no es paga poc per fanecada. Si els llauradors estan produint en ecològic, estan fent un servei ambiental a la societat.

L’horta té potencial turístic també?

Este és un punt clau i delicat. Nosaltres no ens oposem a que els llauradors tinguen el turisme com una font complementària d’ingressos. Ara bé, compte amb açò. El llaurador ha de viure a l’horta i de l’horta. Preferim gastar més la paraula agroturisme que turisme rural. S’ha de controlar, perquè darrere dels negocis turístics venen els aparcaments, les carreteres… Hi ha dues coses: el nivell d’impacte serà més gran, i vas a distorsionar la mobilitat, i sobre tot, és que hi haurà persones i empreses que estaran aprofitant-se de les externalitats positives de l’agricultura, que és el paisatge, sense pagar res. S’ha de fer amb molta cura, graduar l’activitat turística bé perquè, mal fet, podria ser un desastre.

Que no es perda l’essència, diguem-ne.

Clar, que es respecte a aquells que preserven el paisatge. I que quede clar que l’horta és un medi rural. De fet, creues la Ronda Nord, i pareix que estigues a altra galàxia. Són els nostres indígenes. Pensen de forma diferent, es relacionen amb la terra, l’aigua i el sol de forma diferent, parlen d’una forma diferent. S’oblida massa sovint que l’horta és un reservori de cultura popular valenciana, on es fa ús d’una sèrie de ferramentes i de paraules úniques.

En els últims dies ha eixit a la llum una sentència del Tribunal Suprem que diu que la ZAL que va destrossar La Punta era il·legal i s’ha de revertir. Això es pot fer?

El Suprem ratifica la sentència del Tribunal Superior de Justícia de València, que fa dos anys va dir que tot és nul de ple dret. És com si no haguera existit el procediment, i s’haguera de començar des de zero. Des del punt de vista ciutadà, el mal que han fet, què? Qui respon? Em ve al cap una frase sense la qual no es pot entendre València: zero responsables. No n’hi haurà ningun. Però va haver gent que ho va passar molt mal, i la ciutadania ha perdut un patrimoni que és l’Horta de La Punta, que es va destrossar. Sent realistes, això no és pot revertir. S’haurien de desfer expropiacions, tornar diners, processos judicials… amb la velocitat de la justícia, podrien ser 20, 30 o 40 anys. És impossible. Si s’ha de fer un pla des de zero, s’hauria de pensar els usos que se li vol donar a la zona. Eixa parcel·la continua tenint un gran valor estratègic, perquè connecta l’antic llit del Túria amb la Font d’En Corts, que és horta protegida, i per què no, amb un pont verd, 50 metres d’arbres i terra, connectar-la amb el Parc Natural de l’Albufera. Salvant el llit nou del Túria. I recuperar la platja de Natzaret, que se li va furtar a esta ciutat. Les zones que siguen publiques, que siguen verdes i per a la ciutat. El que no podem fer són més centres comercials, hotels, etcètera. Això no. Perquè haurem fet un viatge per a no res.

Què diu la gent de La Punta?

Està contenta per la sentència. Al final els han donat la raó. Però d’altra banda, recorden tot el que han patit. El de La Punta és un exemple de llibre de com s’ha exercit el poder des del punt de vista territorial. Autoritària, amb víctimes, els legítims habitants, i per a la ciutat, perquè ara hi ha un desastre allà muntat en què s’ha perdut una oportunitat increïble d’atracció turística al costat de la Ciutat de les Arts i les Ciències.

Quin és el teu lloc preferit de l’Horta?

Hi ha raconets increïbles. Magüella, per exemple, és una aldea, ara que està tant de moda. Una plaça i quatre cases, amb arquitectura singular. Està a Albuixech, molt a prop, encara que és terme de València. A la zona de l’arc de Montcada, Poblenou és el típic poble de l’Horta. O Borbotó i Carpesa. Però, com a paisatge, Alboraia s’emporta la palma. Masquefa, el carril bici. És el paisatge canònic de l’Horta. Per cert, el Pla General d’Alboraia pretenia construir una rotonda i una carretera en estes partides que et conte. I l’alcalde és socialista. Per tant, no podem estar tranquils.