La campanya BDS va donar les seues primeres passes al juliol de 2005. Han passat deu anys des que esta sigla, que respon a les inicials de Bloqueig, Desinversions i Sancions, va escopir al sistema les seues pretensions d’augmentar la pressió econòmica i política sobre Israel fins que es compliren els objectius declarats pel moviment. És a dir, la fi de l’ocupació israeliana i la colonització de la terra palestina, la igualtat per als ciutadans àrabs d’Israel i el respecte al dret de retorn dels refugiats. Fa una dècada, més de 170 organitzacions, partits polítics i sindicats de la societat civil palestina donaren suport a la crida del BDS, que partia de tres objectius: el boicot als productes i companyies israelianes, la desinversió a través de la pressió sobre les corporacions que tenen vincles institucionals amb el govern d’Israel, i la crida internacional a sancionar aquest Estat quan vulnera els drets humans.
En els darrers anys, la campanya ha anat escampant-se arreu del món, contagiant territoris i impulsant grups de forma espontània. Al País Valencià els seus membres fundadors visitaren Palestina l’any 2008 i des d’aleshores no han parat de col·laborar en organitzacions que es solidaritzen amb aquest poble. Blanca Casterà ha estat una de les seues recents incorporacions. Ella és professora de dansa contemporània i entén que fer boicot no és radical ni agressiu, sinó tot el contrari. Explica que Mahatma Gandhi i Nelson Mandela també el practicaren com a mecanisme de defensa davant la injustícia. En agost d’enguany el BDS de País Valencià va ocupar les planes dels diaris de tirada estatal i internacional quan el Festival Rototom Sunsplash va decidir cancel·lar l’actuació del cantant nord-americà i jueu Matisyahu a petició de la plataforma pro palestina. Els membres de BDS País Valencià varen denunciar públicament que, entre d’altres, el cantant havia justificat l’atac a la Flotilla de la Llibertat, que al 2010 es va saldar amb deu morts, alguns membres de la qual havien participat en ponències del Fòrum Social del Rototom en anteriors edicions.
Allò que va passar a continuació dóna per a escriure un guió. Una pel·lícula on, finalment, l’actuació del cantant a Benicàssim es va produir, això sí, envoltat de banderes palestines i amb la remor de la cancel·lació de diversos grups de música, la negativa a col·laborar amb el festival de banda de diverses associacions, i les declaracions públiques de la vicepresidenta del Consell i del ministre d’Afers Exteriors i Cooperació o de l’ambaixada dels Estats Units. Repassant amb Blanca Casterà els fets hi ha una qüestió que calia pronunciar: quina tecla polsaren per a que la successió de fets que és produïren l’estiu passat traspassara fronteres estatals i internacionals?
Existir és resistir
El passat 10 d’octubre, forces d’Israel van acabar amb la vida d’una dona palestina embarassada i de la seua filla de tres anys a Gaza (Palestina). Els seus noms eren Nur Rasmi Hasan i Rahaf Yahya Hasan. Un dia després, l’exèrcit d’Israel va assassinar Ahmad Sharaka, un xiquet palestí de 13 anys. El dia a dia. Podríem omplir pàgines i pàgines parlant de la sistemàtica violació del dret internacional i dels drets humans per part del règim israelià: del bloqueig a Gaza, del mur, dels centenars de ‘checkpoints’, dels segrests diaris de menors d’edat palestins, de les demolicions contínues de cases, de la crema o tala sistemàtica d’oliveres, de l’ ‘apartheid’ racista contra la població palestina de dins de la Palestina de 1948 o de la violència dels colons israelians, que quasi s’ha quadruplicat els últims nou anys.
Totes aquestes violacions i violències israelianes són possibles gràcies a la complicitat de governs, institucions i empreses, però també d’esdeveniments culturals que renten la cara a l’Estat d’Israel i que contracten a artistes que, com Matisyahu, treballen per recaptar fons per a l’exèrcit israelià o el ‘lobby’ sionista. Des del 1948, quan l’Estat d’Israel es va construir sobre les runes de Palestina i sobre la neteja ètnica de 750.000 palestines i palestins, el dia a dia ha demostrat que, si la injustícia té un nom, eixe nom és Palestina.
Tanmateix, a Palestina ensenyen resistència i resiliència cada dia. Sembren vida cada dia. Com quan mor o és assassinada una persona i la resposta és plantar una olivera. A la mateixa terra on marxa una vida comença a créixer un nou ésser viu. O com quan se sembren xicotetes plantes dins dels projectils llançats per l’exèrcit israelià al mateix lloc on un d’eixos projectils va acabar amb la vida d’un palestí. O com quan organitzen festivals de cinema en mig de les runes de Sheja’eya (un dels barris més bombardejats durant les massacres de Gaza d’estiu de 2014) i despleguen una llarga estora roja per on pot desfilar tothom. A Palestina, existir és resistir. A Palestina ensenyen vida cada dia.
Abans de començar la campanya pública avisàreu al Rototom?
Va ser el primer què férem, en primer lloc ens posarem en contacte amb l’organització mitjançant un mail. Ens respongueren uns 40 dies abans de la celebració del festival. Concretament ho va fer la directora del Fòrum Social, qui no ens va contestar amb bones formes i ens va acusar d’intransigents. Ella deia que Matisyahu cantava cançons de pau i que actuaria amb la bandera palestina en el Main Stage. Nosaltres li explicàrem què ell havia donat suport a l’exèrcit israelià actuant per a ells, que havia fet declaracions en favor de l’atac a la Flotilla de la Llibertat i que, per tant, el seu perfil no corresponia amb el discurs de ‘peace, love and revolution’ del festival.
Aleshores què li demanàreu exactament a l’organització del festival?
Ells ens deien que Matisyahu havia canviat. Nosaltres contestàrem que teníem proves de que havia posat la seua música al servei d’institucions que han estat declarades culpables de crims contra la Humanitat i que, per tant, necessitàvem alguna prova d’això que afirmaven. Demanàrem un tuit on expressara públicament que estava a favor del compliment del Dret Internacional i del Drets Humans a Palestina i a Israel. Només això. Demanàrem un tuit on deixara constància de que ell estava a favor de la fi de l’ocupació, de la fi de l»apartheid’ i del reconeixement del dret al retorn. Això mai va passar. No vam obtenir ja cap resposta més per part del festival. Així que engegàrem la campanya pública.
És en aquest punt quan el Rototom decideix fer un pas enrere i cancel·lar la seua actuació?
Sí, quan anunciaren la cancel·lació l’organització del Rototom va justificar que Matisyahu no s’havia posicionat i que, per aixó, havien optat per cancel·lar la seua actuació. Nosaltres no estàvem satisfets perquè ens semblava que havia estat una rentada de cara per part del Rototom, però decidirem aturar ací el tema davant la cancel·lació del concert.
Més que aturar-se, ací va ser quan més vol va agafar la campanya.
Ací va esclatar tot. Tota la premsa: ‘El País’, ‘El Mundo’, una denúncia de Manos Limpias, ‘trolls’ en Twitter… El 2 d’agost férem pública la campanya i demanarem suport als grups de música, ONGs i organitzacions diverses que tocaven al festival i de fora. Però la premsa escrita començà a fer referència a «un judio» quan es referien a Matishayu. Començaren a vincular la censura o la manca de llibertat d’expressió amb el terme jueu quan nosaltres no paràvem d’insistir en el fet que la identitat ètnica, nacional o religiosa de la persona era absolutament irrellevant, que era una qüestió de drets humans. Però la intoxicació informativa va desviar la qüestió cap a la censura quan no tenia res a veure. Nosaltres continuàvem insistint en que no era coherent que un festival on havien estat convidats testimonis de la Flotilla explicant allò que havien viscut acollira ara a algú que justificava la violació de drets humans.
Penses que hi havia interessos per part dels mitjans?
Tot respon a interessos econòmics. Periodistes que no ens han telefonat mai, premsa que ho treu en primera plana, com per exemple ‘El País’, que va publicar una editorial sota el títol ‘Una discriminación inacceptable’. Tot açò ens ha fet molt de mal, sobretot pel ressò anímic que té. Havíem despertat la fera. Si toques alguna tecla que desestabilitze el ‘lobby’ sionista, van contra tu. El tractament mediàtic ens va fer molt de mal.
Vos han arribat a amenaçar?
Sí, vàrem rebre amenaces, sobretot a través de les xarxes socials. Ens han dit coses com: «Estic esperant pixar sobre la teua tomba». Un exèrcit de trolls va insistir en insultar-nos anomenant-nos antisemites o la nova Inquisició quan nosaltres només defenem la campanya de boicot, desinversions i sancions als productes i empreses que treballen amb o per a Israel. La qüestió artística és la més difícil, no són uns dàtils empaquetats en territoris ocupats. A nosaltres, que Esperanza Aguirre diga la seua, ens té absolutament igual.
Aleshores hi ha una denúncia feta?
Per premsa ens vam assabentar de què Manos Limpias havia denunciat a l’organització i a nosaltres, en concret, com a col·laboradors necessaris.
Continueu pensant que la campanya va estar justificada?
Hem vist publicat que Matisyahu va reunir-se amb el cap dels colons de Samaria en Cijordània, un dels líders. Un moviment absolutament terrorista que crema nadons, com va fer el passat estiu, confirmant una vegada més que no es pot separar, almenys no en aquest cas, música i política, i que és un col·laborador actiu amb persones o institucions que violen els drets humans.
Comentarios