“El Botifarra em recorda en alguns moments a Paco Martínez Soria”



Dolçainer convertit a versaor, Josemi Sánchez s’ha fet un espai en un gremi ultraespecialitzat, que combina la creació musical amb la literatura improvisada. En prosa ens desvetlla una visió del folk allunyada de tòpics

“El Botifarra em recorda en alguns moments a Paco Martínez Soria”

Josemi Sánchez arriba a un poble, a una Falla, a una festa. Observa, composa, murmura a l’orella i immediatament escolta la seua obra interpretada per les veus privilegiades dels cantaors i cantaores d’albaes i cant valencià. És qüestió de segons i s’ha de tindre el cap clar i conèixer la tècnica. “Has de nadar i guardar la roba, administrar el medicament i l’excipient de forma que quede un vers redó, contundent, tancat en sí mateix”. Una nit, Josep Aparicio ‘Apa’ li va donar l’oportunitat de versar. Sánchez, que ha begut de les albaes reivindicatives de la Transició, s’ha caracteritzat per acostar-les a la crítica social i al vers sobre coses quotidianes, simples. Una cadira, una taula, un got, el sol i la lluna. També als problemes socials, la corrupció, la crisi, la pobresa, la manca d’oportunitats per als joves. “Veig la vida en cinc versos”, que rimen parells amb parells, i senars amb senars. Set síl·labes. Tal volta per això, quan se li lleva el límit del cant, les paraules no deixen d’eixir per la seua boca, crítiques, àcides, clares i amb el fonament de més de 30 anys lluitant per la cultura tradicional valenciana. Ara dóna classes de dolçaina i té un negoci de confecció de canyes a Gilet. Ell les prova, amb “el Doctor (Miquel) Claramunt”, el seu soci, i dóna el vist i plau. També tenen un museu d’instruments tradicionals, el MUSIT.

Com ha de ser una canya de dolçaina? Com es prova?

És molt fàcil. La col·loques en la dolçaina i veus la reacció a les notes greus i agudes, la dinàmica que pots fer, i la resposta que té. Es veu si s’ha de rebaixar més, si té algun defecte, si s’ha de rectificar… I la que no val, l’esclafem.

D’on treieu les canyes?

Són canyes de riu.

Hi ha algun tipus de canya o de riu que siga especial?

No. Nosaltres estem treballant ara amb canyes del Palància, per una qüestió de proximitat. Ací tota la vida s’han venut moltes canyes, de Riba-roja, per exemple. On hi ha canya, es talla.

És més complicat treure canyes de dolçaina?

La canya ha sigut sempre el cavall de batalla de la dolçaina. Tots els instruments amb canya, en realitat, tenen en ella el motoret, allò que la fa anar. Abans patíem molt.

Com definiries què és un versaor?

Un versador és la part fonamental per al Cant d’Estil, que son les Albaes i les Valencianes. És qui fa la part literària. Pocs cantaors d’ara s’inventen ells la copla o el vers. Abans sí que es feia. Però des de fa quasi bé un segle, això s’ha especialitzat. Un cantaor com Apa (Josep Aparicio), que canta molt bé, ho fa així. És un cant molt dificultós, i sempre té darrere una espècie de mosca collonera, un ‘soplón’, que diuen alguns, però no es diu ‘soplón’, ni ‘chivato’. Es diu versador.

Com començares a versar?

Per proximitat. Anava a les nits d’albaes amb Apa a tocar la dolçaina. Esta fa la introducció instrumental, després està el cant i, finalment, fa també l’última part. Un dia s’havia de fer una nit d’albaes, i jo havia de tocar la dolçaina, però faltava el versador. No havia versat mai. S’acostava el dia i no apareixia. Allò era finals de juny de 2002. Era Alberic. Recorde que quan vaig acabar em vaig asseure allà a l’estació, com si haguera acabat una marató.

Com es fa un vers?

Fer un vers és un repte. Tu tens una situació, una idea general, i diferents opcions. Contar-la tal qual, valorar-la, opinar-la, o el que siga, buscar-li la part crítica, o humorística, o reivindicativa. Com a poc, l’has de contar com te l’han contat. Ara el cant d’estil té un component protocol·lari. Tu vas a cantar-li al Crist de la Salut, o a la Mare de Déu de Vallivana, i has d’entrar un poc en sintonia amb la situació i el públic que tens. En eixos casos, el versaor fa parlar al cantaor del sentiment d’aquella gent. Passat eixe moment, som com els polítics, tenim el micròfon en la mà, i podem versar de moltes coses.

Sempre ha existit crítica en el cant d’estil?

Sempre s’ha fet. Puc no creure en la festa de les Falles, però s’ha de ser fi per a clavar-los una crítica a una comissió fallera estàndard. Sempre t’arriben coses, de com s’han gastat els diners, per exemple, i d’ahí pots treure.

Has d’estar amb les orelles i els ulls ben oberts, o fas un treball previ de documentació?

Hi ha una cosa que faig sempre, i no sé si val de molt o de poc. Quan he d’anar a un lloc on no he estat mai, me’n vaig a l’Enciclopèdia Valenciana, i mire el gentilici del poble. Si te n’adones, en molts pobles no saben com es diu la gent del propi poble. I jo sempre intente col·locar-ho en els versos. Perquè això pot servir com a connexió. També mire si hi ha alguna cosa important, algun accident geogràfic peculiar, etcètera. Són elements que tal volta no gastes, però que els tens. D’altra banda, tinc la teoria de que, quan més es memoritza, més s’oblida. Si vas a una nit d’albaes i penses els versos abans, molts o pocs, segurament et faran una trampa.

S’han de fer en el moment, però de vegades veig que porteu coses apuntades.

No. Hi ha gent que les porta. De vegades portes un paper perquè te’l donen. Açò abans tot era a viva veu, de tal manera que estaven els cantadors, el versador, el tabal i la dolçaina, i darrere del versador està el llister, que és l’únic que no es contracta, que és del poble. Este et diu on aniràs a cantar, casa de qui és, què estudia, qui estarà, què li ha passat. Però cada vegada hi ha menys llisters, i ara fan una cosa que m’agrada poc. Omplin un paper, de vegades un foli o dos d’una mateixa persona, quan sols has de fer dos, tres o quatre versos. Et trobes amb el nom de la xica, què estudia, fa aerobic, és presumida, el nom del gos. Ho agafes i no saps què fer. Sempre dic que el versador és com una sargidor. Fer un vers és com cosir. Quan tens els quatre punts que necessites, ja ho tens clar.

Què és més difícil, les albaes o les valencianes?

Tot té la seua dificultat. A nivell literari, és el mateix vers. A nivell de cant, poden semblar més fàcils les albaes, però tenen un problema per als homes. Estan en un registre per al que has de ser tenor. Després ja faria falta que tingueren estil, que foren afinats, que tingueren condicions. Per contra, les valencianes sí que es poden modular, es pot posar la celleta en la guitarra, el vent té moltes tonalitats, però estilísticament són més complicades.

A què tem un versador? A quedar-se en blanc?

Sí, pot passar. El riscs el marques tu mateix. Hi ha un perill que és la velocitat amb què s’ha de fer el vers. De vegades, mentre acaba un vers i toquen la dolçaina i el tabal, el llister t’està donant nova informació. Tot t’arriba mentre el tabal i la dolçaina, o la rondalla en el cas de les valencianes, estan fent la seua part. Què passa? S’ha de nadar i guardar la roba. Un vers es pot fer d’una sola cosa, d’un sol motiu. Jo dic que els versos són com eixos medicaments que tenen tal o qual principi, la medicina, i després està la dissolució aquosa, l’excipient. En els versos també hi ha fullaraca. I s’ha de saber administrar.

I com claves la resta d’informació?

Tu eres qui administra això, la concatenació d’eixes idees en una versada o en dos. Si vas a despreciar una part de la informació, has de ser contundent en el vers que has de fer. Jo sempre dic a la gent que vol aprendre que no intente contar la Bíblia. Digues una sola cosa. Pensa l’última frase. Tota la resta seria excipient. Però ha de rimar, els parells amb els parells, i els senars amb els senars. Dos i quatre, i u, tres i cinc. I en consonant, que és la tradició valenciana. Eixe és el patró. Les pots pensar abans, però es fan en el moment. Per això les albaes són contundents, com sentències.

Guardes les frases?

No. Vaig fer un llibre (se’n va a buscar-lo) on algunes són del directe i altres no. Vaig pensar que s’havia de fer alguna cosa més amb els versos i, de fet, ja ho feia. Però alguna cosa més que les glòries del regionalisme ranci, allò de “Valencia bendita cuna / perla del poble espanyol / com l’argent brilla ta lluna / i com l’or és el teu sol / València només hi ha una”. S’havia d’anar més enllà. Se’ns va ocórrer fer este llibre, ‘Pensaments casolans’. Implícitament, és un mètode de versar. Hi ha de tots els temes. La lluna, el medi ambient, homes i dones, el nostre País, o de la reforma de l’Estatut, la memòria històrica, la cullera, la cadira, la forqueta, el ganivet.

No s’havia cantat i versat sobre això?

S’havia fet poca cosa. Sobre tot en la Transició, algunes associacions de veïns contractaven versadors que anaven en eixa línia. Abans havia estat el Xiquet de Paterna, que fou afusellat. Hi havia algunes de crítica social. Però en el món faller, de festes, de clavariesses, no és allò habitual. Vaig tindre la sort que, mentre tocava la dolçaina, coincidia de vegades amb Enric Gironés, el pare de Miquel Gironés, d’Obrint Pas, que també havia sigut dolçainer. Anàvem a fer albaes a Natzaret, a la Malvarrosa, a llocs on les associacions de veïns tenien pes i reivindicacions. He begut en eixe ambient. I ara també es fan de vegades molt reivindicatives, o actuacions d’escenari en què la gent em proposa temes, una, dos o tres paraules. I sobre això faig un vers. No és més fàcil ni més difícil que el carrer. Imagina’t de què et serveix un llister que, quan vas a vrsar-li a una fallera major, et diu que ‘és molt fallera’. Segurament eixe dia no t’hagueres alçat del llit per a que et digueren això. Al final, és un mecanisme. Versar és una cosa molt antiga, que ho han fet totes les cultures. Jo veig la vida en cinc frases.

Hi ha boom?

Sí. Respecte d’allò valencià és una cosa. Però en el cant que es diu improvisat, hi ha un moviment general. Jo vinc del folklore, açò no és una cosa inventada ni recuperada. Açò no s’havia perdut. He continuat allò que havia vist. En altres llocs, a Catalunya, hi ha gent que ha seguit el que hi havia, però s’han reinventat i li han donat altra dimensió. Açò de les albaes ha tingut la mateixa mala salut de ferro de sempre. S’ha aguantat, minoritari, però s’ha aguantat. És una part de les festes dels pobles, a molts llocs s’espera. Ara hi ha molta gent que no és de llocs amb tradició i ho ha descobert. Per exemple, les Falles Populars i Combatives. Pareix un invent que apareix allà a València, però en realitat és una necessitat. L’ésser humà s’inventa les coses per necessitat. I es pensa que en esta festa s’han de fer albaes. S’han adonat que li hem versat a Camps, a Rita, a la corrupció, a les necessitats de la joventut, a molts temes. Es converteixen en un vehicle de comunicació, que ja ho eren. El problema era el viatge que se li feia fer: cantar-li al Crist de la Pietat, o a la Mare de Déu de la Salut. Ahí ja tens el camí marcat. Però si ens diuen que parlem d’altres temes, en parlem.

Què et pareix el fenomen de Pep Gimeno ‘Botifarra’?

Conec al Botifarra molts anys. Li he tocat la dolçaina, li he versat, li he fet de tot. És tan apreciable o despreciable con qualsevol altre fenomen mediàtic. Ell, com a persona, continua sent el mateix de tota la vida. Continua cantant quasi bé les mateixes coses. En poc ha canviat el repertori de fa 30 anys. Hi ha gent que el coneix de fa quatre dies. El que no m’agrada és que juga a una figura que a mi em preocupa, que és la de l’’aldeano gracioso’. Em recorda en alguns moments a Paco Martínez Soria. I això, des del punt de vista de la cultura nostra, la que tractem de defensar, de protegir i potenciar, segons com, pot ser dolent. Sí, anuncia paelles, arròs, però també podia eixir cantant una cançó per la prevenció del càncer de mama, per exemple. Té més trellat que la broma fàcil de la barraqueta, la paella, l’estereotip. Veig que la qüestió l’ha sobrepassat, i és una cosa purament mediàtica.

Es un fenomen que pocs discuteixen.

S’està cometent una injustícia molt gran. Al País Valencià ha hagut, hi ha, i hi haurà gent tan vàlida i amb tanta trajectòria com Botifarra treballant la cultura i la tradició musical del País. Si a un senyor, quan escudelles la paella, li la dones sencera, la resta se’n van a fer punyetes. A la resta només ens volen per al 9 d’Octubre i el 25 d’abril. Estem treballant per la cultura del país tot l’any, tots els anys de la nostra vida, però estem com en el tenis, veient-les passar. Botifarra cap ací, Botifarra cap a allà. Cap problema. Amb els anys que tinc, no aspire a res més que a viure tranquil i content.

Quins altres ‘botifarres’ que no són Botifarra estan per descobrir?

Llevat dels seus últims treballs, el Botifarra no passava de ser un cantaor valencià amb una rondalla. Estilísticament era això. No és una persona que crea temes nous. És bo en moltes coses, però en una cosa que m’agrada molt com canta és en les cançons de batre, les cançons de treball. Tots eixos moderns que estan bojos amb ell, el suportarien una hora cantant això? Un dia rere l’altre? És un fenomen, m’alegre per ell, però també m’alegraria si li tocarà la Primitiva.

Diuen que ha popularitzat la cultura tradicional

La cultura tradicional ja existia. Ningú pot inventar l’aigua. Però vivíem d’esquena, ningú sentia a Toni Guzman, ni a Apa, ni a Toni ‘Violí’, ni a molta gent que ha cantat folklore tota la vida.

No se li pot negar el treball de recopilació i recuperació.

Ja, però hi ha gent que també n’ha fet. Ell ha treballat en la seua comarca. I avant. Hi ha persones com Fermín Pardo que ha recorregut el País sencer recopilant cançons. Se’ls ha reconegut? Este país és injust. No dic que no s’ho meresca, però segurament li ha arribat de manera desmesurada. Els tics que critiquem de la nostra societat de consum, els estem reproduïnt en una cosa molt nostra. Ens fan caure en el parany de pensar que és necessari. Però per a mi no ho és. Seria un injustícia que ara tinguérem una tele amb el Botifarra a totes hores, i no apareguera altra gent. No és just. La culpa no és d’ell, però a ell li ha vingut de puta mare. Que sàpiguen eixos polítics que ara es meravellen amb la cultura valenciana, que hi ha coses més enllà del Botifarra.