“Gener es va plantejar com si fóra un muntatge teatral”



Aquesta és la història d’un grup que estava en la ment de Carles Chiner. Ell va gravar sol ‘El temps del llop’, i després va buscar músics per portar-lo a l’escenari. El resultat? Gener ha alçat dos Premis Ovidi

“Gener es va plantejar com si fóra un muntatge teatral”

Carles Chiner estava dos anys aturat, desesperançat, sense treball, sense futur, sense diners, com diu la seua cançó ‘D’un poble del Sud’. Un rèquiem per la mort de la cultura del ‘pelotazo’. Una oda a la crisi. Aleshores va decidir prendre’s seriosament la possibilitat de tirar endavant un projecte musical sòlid. Abans, els seus grups anaven “com gossos darrere dels cotxes”. Hi hagué un intent fallit abans de publicar ‘El temps del llop’ (Mésdemil, 2015), compost, tocat i gravat pràcticament en solitari. Més endavant va teixir una banda al voltant, Gener, que ha guanyat dos Premis Ovidi Montllor: a la millor lletra, per ‘Contrallum’, i al millor disc. El treball ha adquirit una dimensió nova en directe amb els altres quatre membres de la banda. Preparen nou disc i, mentrimentres, toquen el proper dia 11 al Teatre El Cabanyal amb Jaon Miquel Oliver, ex d’Antònia Font. Gener és un grup per a paladejar-lo. Si tens pressa per gaudir, no escoltes la seua música. En realitat, si tens pressa, no escoltes música.

Tanta atenció mediàtica ha sigut pels premis Ovidi o per la qualitat del disc?

Pense que pels premis, i com que tenim el dia 11 el bolo amb Joan Miquel Oliver, d’Antònia Font, crec que hem alçat més interès. De sobte, et trobes amb una campanyeta de premsa, i això va molt bé.

El que dóna la impressió és que les bandes, si sabeu moure’s en xarxes, si oferiu la vostra música, acabeu triomfant amb pocs recursos…

Nosaltres estem enfocats als concerts, i el que necessitem és que hi haja una seguida que permeta fer d’açò una professió, al menys, durant un temps. Està clar que mai de la vida serà estable. És molt complicat perquè, allà on vas, et regategen. Gratis no fem res, per una qüestió d’orgull professional.

Heu parlat del procés de creació del grup, eixe primer moment en què tu graves el disc, i quan ho proposes a la resta de la banda, que es fa pràcticament a pedaços. Explica’ns eixe enamorament a primera vista.

Ha sigut una cosa molt providencial. D’entrada ho vaig fer jo tot, un projecte personal, totes les cançons eren temes meus tocats per mi. Al principi vaig muntar una banda amb un parell d’amics que m’ajudaven, però se’n va vindre avall per qüestions d’agenda. Després de moltes experiències, vaig decidir que, o agafava jo el bou per les banyes, o el projecte no eixiria mai. Vaig pensar que seria millor portar-ho endavant sol, i que després potser seria més fàcil enganxar a la gent. I efectivament va ser així. Dels cinc que som, a l’únic que coneixia d’abans era al baixista, Pasqual, que ha estat amb mi en altres projectes. Amb els altres tenia una relació quasi casual. Tot es va plantejar com si fóra un muntatge d’una companyia teatral, en 20 dies intensius. Moltes bandes assagen tres horetes dos dies a la setmana i, a eixe ritme, costa molt muntar un projecte. Nosaltres ens tancàrem 20 dies, i en eixe temps va eixir el directe.

Com es treballa així? Pot la intensitat o la pressa?

Es treballa amb pressió, perquè tenia unes expectatives molt altes de cara al directe. Tenia en ment des del principi un projecte de banda, amb unes harmonies vocals molt treballades. El disc està molt arranjat, repensat i té molta instrumentació. Tenia por de muntar el directe, perquè volia que sonara el mateix que en el disc. I crec que el que es troba al directe és millor encara. Molta gent m’ho ha dit. Canvia molt l’energia de cinc persones respecte de la que puc posar jo tocant en pistes separades. El disc és molt més suau i melós que el directe, que és més intens.

Quin percentatge de responsabilitat tens tu en com sona ara la banda, amb l’aportació de tots?

Les cançons son les mateixes, però el que m’agrada del directe és que som cinc persones, que cantem les cinc. En el disc només cante jo, i això mola molt, però és irreal, molt d’estudi. Una de les coses que més m’agrada del que hem guanyat en directe és eixa harmonització vocal. I després, les particularitats de cada músic, que té el seu estil, i porta les cançons al seu terreny. S’ha guanyat en ‘flow’ precisament per això.

Es podria dir que el disc és un poc irreal, i Gener és el directe.

Sí, i per això estem tan ansiosos de treure un segon disc. Per a que quede constància en estudi del que som capaços de fer junts. A nivell de so, segur que serà molt diferent al primer.

Per què ‘El temps del llop’?

És un títol que em resulta suggestiu. Beu de diferents fonts. D’una banda, és el títol d’una pel·lícula de Michael Haneke que parla bàsicament de la fi del món. I després, és també una referència a la frase del filòsof Thomas Hobbes, ‘l’home és un llop per a l’home’. Tot això, sumat a un estat un poc pessimista que tenia en aquell moment, perquè vaig començar amb el disc en una etapa en què estava dos anys en atur, era com posar nom a una etapa d’aquest món ultraliberalitzat que hem comprat, en què hem entrat, on som empresaris de nosaltres mateixos, en què hem acceptat com normal menjar-nos al que hi ha al costat per un lloc de treball. La idea és eixa, descriure un món perillós en què la humanitat s’ha tornat devoradora de la pròpia humanitat.

Grups com Gener fa anys que trenqueu tòpics de la música valenciana en valencià, ho veieu així?

Ens dóna un poc de ràbia que tots els periodistes ens pregunteu, haver de donar explicacions de l’escena valenciana, de l’escena en valencià. Al final, no hi ha més. Fem música, i la fem en valencià.

Esteu trencant barreres mentals.

No nosaltres, la gent està trencant eixes barreres, perquè s’adona que el món és molt ample, i la música també. Es poden fer les coses de moltes maneres. La música és un llenguatge universal, i ho és de moltes maneres. Quan vaig començar a escoltar els Beatles amb 12 anys, no sabia què em contaven, però sí que sabia què em cantaven. Entenia els afectes de les cançons. Amb el pas dels anys he descobert que moltes de les cançons a mi em transmetien un humor especial, i després les meues lletres obeïen a eixe humor. Quan la música està treballada, quan tot està al seu servei, el llenguatge és només una ferramenta.

L’èxit en els premis Ovidi Montllor era esperat?

Per a res. El projecte és molt jove. Som gent amb experiècia en altres projectes, però no esperàvem que en un any ens passara tot açò. Sabia que pagava la pena, hem posat molta energia. Haver recorregut tant en un any, i tancar-lo amb un premi, és increïble. Està clar que la indústria valenciana no és gran cosa, però la gran cosa a la que es pot aspirar són els premis Ovidi. Estem molt pagats, la veritat.

Com s’encaixa això? També és una responsabilitat gran.

Espere que, arran dels premis, sorgisquen coses, que interesse, i que hagem de carregar amb eixa responsabilitat. Hem de ser conscients que la indústria valenciana és molt precària, on costa créixer. Com deia aquell, ‘no comencem a menjar-nos les polles encara’. Estem molt contents, però l’únic que ens indica és que hem de currar i currar. Hem d’aconseguir que ens conega més gent, i pegar el bot a Catalunya, fins i tot a l’Estat Espanyol. S’ha demostrat que es pot cantar en català, anar a Múrcia, i petar-ho. Que a la gent li interesse el que fas.

Com encaixa Gener en la teua trajectòria personal i vital?

Era una espineta clavada. Jo he fet música tota la vida, des que vaig aprendre a tocar la guitarra. Però sempre han sigut projectes d’adolescència, en què no sabíem mesurar l’energia. Ens agradava molt el que fèiem, però érem com gossos corrent darrere dels cotxes, que no saps ben bé on vas a parar. Em dedique a l’audiovisual, he sigut guionista de cine i televisió. Combinant amb altres treballs. Quan comence amb el disc, portava dos anys en l’atur, veia el futur com una cosa molt negra. Ja que portava dos anys aturat, vaig decidir jugar-m’ho tot i vaig a intentar professionalitzar-me en la música. Fer les coses ben fetes, amb un esperit professional, amb una campanya, editar-ho, treure-ho en directe. Fer una cosa ordenada que jo mai havia aconseguit.

I el futur? Gener d’ací un any, amb aquesta progressió…

Ens agradaria haver tret un segon disc que anara tan bé com aquest. I crec que, si continuem treballant així, ho aconseguirem. Al menys estem remant en eixa direcció. Som conscients també de que estem en un món en què et va bé i, al dia següent, ningú s’enrecorda de tu. I s’ha d’acceptar en aquestes professions. Allò habitual en el nostre àmbit és quedar-se sense feina cada dos mesos. Des dels 20 anys ha sigut així per a mi.

Com enfoques la composició de les cançons?

En cada cas és una història. Habitualment compose primer la música, o ho faig paral·lelament. Em deixe dur pel que la música em suggereix. Tancar els ulls, pensar qui sóc, on estic, i on em porta això. Amb els anys m’he adonat que he intentat simplificar al màxim la lletra. Per a fer-ne una, tal volta ocupe unes 15 pàgines d’una llibreta, escrivint i tatxant. Faig un exercici de neteja important per a intentar que el que dic siga com si li ho estiguera contant a algú, però tinga certa dosi de literatura, de poètica, si vols.

Conta’ns la història de ‘Contrallum’.

‘Contrallum’ naix d’un viatge amb la meua dona. No és que estiguérem malament, però fou com de retrobar-nos, molt bonic. I el que conta és el lloc màgic entre el desert i la platja, al Cabo de Gata. És un lloc on, cada dos per tres, sembla que et vages a perdre. Perds de vista la platja i estàs al desert, i de sobte la retrobes. En el meu cas, jo tenia la visió pessimista, de que s’havíem perdut, i la meua dona em deia que estàvem al costat, i tenia raó. Al final, sempre estava ahí. Era retratar eixa màgia que té el Mediterrani i eixa zona tan especial.

Què té eixa cançó?

Ni idea, no sabria dir-t’ho. Segur que hi ha mil lletres millors. Pense que té poesia, però també eixa oralitat. Podrien contar-te-la, i no semblaria ningun romancer qui te la contara. La poesia i l’oralitat. Pot ser misteriosa, té la màgia. Però per a mi té eixa cosa de que les bones lletres són les que acompanyen millor als acords de la cançó.