«Les primeres melodies que em van colpir van ser les sefardites, vaig dir-me: jo sóc això»

En només uns dies Mara Aranda viatjarà cap a Jerusalem, la seua intenció és accedir a la Biblioteca Nacional per tal d’escoltar els sons de la música que segles enrere interpretaren els jues al País Valencià. Ella fa més de dues dècades que dedica el seu temps vital a la investigació de músiques antigues i d’arreu del món, és la seua passió però també el seu treball. Una tasca que va conduir-la fins a l’escenari del Palau de la Música de València només fa unes setmanes per a recollir el Premi al Millor Disc Folk 2015 que el Col·lectiu de Músics Ovidi Montllor (COM) va lliurar-li durant una cerimònia tipa de promeses.

Han estat 25 anys que han deixat 20 discos de producció pròpia. Ella es considera compositora, de lletres i músiques, amb una forta influència de les melodies i ritmes mediterranis. Tot i que també s’ha interessat molt per la música antiga. De fet, admet que la música medieval està associada a les principals fotografies mentals de les més importants vivències que ha tingut. Ara s’ha endinsat en una profunda investigació sobre la música i la història dels sefardites que la portarà durant dues a setmanes a Jerusalem, tot i què encara podrem gaudir d’un concert de Mara Aranda el 12 de desembre al Teatre Auditori de Catarroja.

T’has interessat per investigar d’on vens tu, la teua família?

Les meues investigacions al voltant de la família s’han aturat, de moment, en l’any 1600. El País Valencià, com la resta de l’Estat, mostra fàcilment l’existència d’una cruïlla de cultures. Les músiques jueves i d’andalusins que han deixat la seua empremta, els cognoms de molts valencians, les actes notarials que es conserven als arxius catedralicis són documents públics i podem tindre accés a ells per tal de saber d’on venim, d’on venen les nostres famílies. En molts casos entropesses en la Guerra Civil, van cremar-se molts arxius, s’ha perdut molta informació. Si eres descendent d’Alginet probablement no trobaràs res. En canvi, en el cas de la meua família per via materna venen de Llombai i ací s’han conservat molts arxius perquè el poble va tindre molta entitat en el seu temps. Llombai tenia universitat, hospital, era un poble molt estimat pels seus propietaris.

I què t’ha sobtat de la teua història?

La meua família pràcticament no s’ha mogut de la Ribera i la Costera, i si ho feien sempre tornaven. Vaig començar la meua investigació farà uns sis mesos, encara no ho puc afirmar, però de moment puc dir que la meua família foren cristians vells, i estaven en Llombai abans de l’expulsió morisca. Hi havia 75 cases de moriscos i 50 de cristians quan va produir-se l’expulsió i ells no se’n anaren. Això no vol dir que no foren jueues conversos. Cap sang és absolutament pura. Quan expulsaren als moriscos d’estes terres, ells deixaren enrere els seus morts. A un musulmà que vivia ací i treballava la terra, que tenia ací sis o set generacions arrelades… Com pots dir-li que no és sa casa? La política i la religió han fet molt de mal, en el passat i el present. L’home pla allò que vol és tindre un tros de pa cada nit i un got de brou calent per als seus fills, i estar en pau en el món.

Per què van començar a interessar-te els repertoris històrics?

Les primeres melodies que em van colpir van ser les sefardites. Vaig interceptar en algun moment de la meua adolescència una cançó en les ones de ràdio i em va sobtar. Vaig dir-me en aquell moment, jo sóc això. Jo sentia que ressonava en esperit amb eixa música, més enllà de que fora interpretada per jueus, no té res a veure l’origen. Només perquè la història és mou, i nosaltres amb ella, i tenim que adaptar-nos vaig començar a treballar amb altres músics de la Ribera, encetarem un grup que anomenarem Cendraires i la música sefardita va quedar en un segon lloc. M’havia capbussat en altres històries, vaig enllaçar la meua trajectòria professional amb l’Ham de Foc que va demanar molt de la meua energia i el tema sefardita va quedar-se en ‘stand by’. Tot i que sabia que havia de reprendre’l. Després de l’Ham de Foc vaig reprendre l’estudi de repertoris històrics, de trobadors, música d’andalusins etcètera.

Com definiries en essència ‘Mare vostrum’?

‘Mare Vostrum’ és una parada més en aquesta travessa. Aquestes dècades han estat esquitxades de molts viatges d’estada i investigació en diferents punts de la Mediterrània: Selènica, Istanbul, Creta… el meu interès per les diferents músiques que es creaven en aquest ric espai geogràfic, amb el que guardem tantíssimes similituds, no passa per conèixer molt pocs partitures per a re-interpretar-les. Cal anar a l’origen, i veure l’orografia del paisatge, llegir els seus poetes i filòsofs, els seus ideòlegs i intel·lectuals i també escoltar parlar a la gent als carrers i places, veure com es especien seus plats, com festegen les ocasions, com parlen de les seves morts… tot ells fa que la intensitat amb la que després es produeix la creació o recreació-reinterpretació sigui notable. De tots aquests llocs, he pres prestades inspiracions que ara es bolquen a ‘Mare Vostrum’.

Com es digereix que el teu disc siga considerat el millor de 2015 en el seu estil?

Amb una gran gratitud. Aquest any celebre 25 anys com a professional de la música, des del meu primer concert, i ho feia amb aquest disc que ha resultat premiat ‘Mare Vostrum’. He passat 25 anys tocant per tot el món, de Pequín a Roma, de Lisboa a Sarajevo, de Tetuan a Salònica; han estat anys de molts viatges i molt moviment fora del país, portant la nostra cultura i tradicions, veient com a Europa canten en valencià les meues cançons. He tingut sempre bones crítiques i acollida, tant per mitjans especialitzats com per públic en general a l’estranger, però que et reconeguin el teu treball a casa, és el més entranyable que a un li pot passar. Els teus t’accepten, et donen suport i valoren, això no té preu i és un impuls definitiu.

Se’t va fer entrega del guardó al Palau de la Música de València, un fet insòlit fins al moment. Com ho vas viure?

Crec que com la majoria que estàvem allà i que vam veure com es gestava en 2004 el Col·lectiu de Músics i Cantants en Valencià (COM), que són la gent que ha estat lluitant per donar visibilitat i dignificar als intèrprets i creadors de música a valencià, que fins aquell moment havien estat completament menyspreats i ignorats. Fins i tot, vetats i prohibits pels mitjans de comunicació i les institucions en general, excepte honroses i molt escasses excepcions. Ho vivim amb la sensació de que València està recuperant el pols, després d’una llarga malaltia que l’ha deixat a la vora de l’agonia.

En quin punt aquesta la música tradicional actualment al País Valencià?

Probablement en el millor punt de la seva història. Però no només la música tradicional, que és la que fan els grups de danses, rondalles… i que toquen el mateix que es tocava fa dues centúries. La resta de músiques, totes, vénen òbviament de la música tradicional, però es diversifiquen, es mixturen, amb elements d’altres tradicions musicals donant lloc al hip-hop, rock, funk, tecno, folk, jazz, etcètera. Aquesta edició dels premis que convoca el col·lectiu Ovidi Montllor es van rebre 134 propostes de grups que han gravat en 2015 els seus projectes, i sense cap ajuda institucional! També algunes discogràfiques i productores, autèntics atletes els seus directors, com Mésdemil i altres, han anat sortejant obstacles i han arribat ben preparats fins aquí. Així doncs, ara que el govern actual acaba de signar uns convenis d’ajuda a la música en valencià, podria haver-hi un autèntic boom. Esperem que no passi com a Catalunya. Ara que hi ha suport i pressupost, també es corre el risc que arribin aquells que s’adhereixen a les causes, quan el terreny ja està pla, a veure si poden pessigar alguna cosa. I es dóna el cas de moltes propostes de pèssima qualitat, només perquè estan dins dels paràmetres perquè se’ls concedeixin ajudes.

Consideres que les institucions públiques haurien ‘ficar mà’ i impulsar l’estudi de la música tradicional?

En la majoria de províncies espanyoles hi ha escoles de música tradicional, però a València també n’hi ha. Moltíssima tradició de rondalles, grups de dansa, escoles de tabal i dolçaina… El que cal és un suport adequat per professionalitzar tota aquesta activitat musical. D’una altra manera es queda com un ‘hobby’, per després del «treball seriós», cosa lúdica amb el que passar l’estona i distreure la ment. La música és molt més que això, porta un treball immens d’investigació al darrere. Està molt lluny de ser l’hora de glòria que el públic veu sobre l’escenari.