“El medi ambient és encara un apèndix prescindible a l’acció de govern”



A banda de consultor ambiental i doctor en Biodiversitat, Andreu Escrivà és un apassionat divulgador amb una ferma voluntat: reflexionar sobre la qüestió ambiental a través de l’anàlisi polític

“El medi ambient és encara un apèndix prescindible a l’acció de govern”

Andreu Escrivà va nàixer al barri de Campanar ara fa 32 anys. Diu de València que és una ciutat perfecta, amb un clima amable, uns carrers fets per a passejar, un centre històric únic i amb la llum més bonica del món. Sense oblidar, per descomptat, el Túria, l’Horta i l’Albufera. I ell sap d’allò que en parla. És llicenciat en Ciències Ambientals, amb un Màster en Biodiversitat: Conservació i Evolució, a més de ser doctor en la mateixa àrea. En el marc de la seua tesi doctoral va estudiar l’ecologia de Fabaeformiscandona subacuta, una espècie d’ostracode d’uns dos mil·límetres de diàmetre, que viu en l’aigua i que es pensava originaria d’Àsia. Per a dur a terme les seues investigacions, necessitava mostres del probable lloc d’origen per a l’anàlisi taxonòmic i genètic. Així que va aconseguir una estada predoctoral al Japó en 2010 i 2012. Una temporada molt profitosa a l’àmbit personal i acadèmic que va acabar plasmant en el bloc ‘Un Gordonauta en Japón’. Arran de la publicació del lloc web, la gent de ‘Japonismo’ va contactar amb ell i va oferir-li continuar contant les seues experiències sobre el país nipó. Explica que ha vist nàixer i morir uns quants blocs i alguna web; n’està especialment orgullós de la traspassada ‘El Medi Ambient al País Valencià’. Tot i que és ‘Ciència i Política’, el bloc que té voluntat d’ultrapassar, també, la qüestió ambiental i obrir-se a la ciència en general aquell que ha arribat per a quedar-se. Este consultor ambiental -a qui li agrada molt la música i fer llistes- assegura que ha tingut el plaer de col·laborar a la revista ‘Saó’, a la ‘Revista Mètode’, a ‘Eldiario.es’, ‘Lletraferit’, ‘El País’, ‘Levante-EMV’ i a ‘Samaruc Digital’.

Vicis confessables d’un ambientòleg

M’agrada (molt) Woody Allen, amb qui compartisc dèries i la hipocondria, però he d’admetre que les pel·lícules que em fan anar al cinema són majoritàriament de ciència-ficció, perquè crec que és el gènere més flexible per explorar les relacions humanes, i que també ens permet fer-nos les preguntes més profundes. Tinc debilitat també per la ciència ficció ‘indie’, si és que podem dir-ho així: pel·lícules de baix pressupost però amb una història molt potent i guions esplèndids (‘Attack the Block’, ‘Chronicle’, ‘Time-Lapse’). I pels zombies, perquè una bona pel·lícula de zombies no va de monstres ni de morts que reviuen, sinó de política i comportament tribal. A banda, un tòtem: Billy Wilder (triar-ne una és impossible, però entre ‘Double Indemnity’ i ‘The Apartment’ aniria la cosa). Actual: m’agrada Nolan (me quede amb ‘Interstellar’) i el sentit plàstic de Tarantino (música inclosa) em resulta fascinant. Si agafe a meitat ‘Pulp Fiction’ m’he de quedar a vore-la.

No sabria viure sense música! M’agrada el blues, el soul, la psicodèlia, el country, el rock, el pop, el folk, allò que anomenem indie. També la música clàssica (Albinoni, Bach, Mozart, Beethoven, Puccini o Rachmaninov). Sóc poc amic de l’electrònica, això sí. The Kinks és el millor grup que mai ha xafat un estudi de gravació, però ara que ja no estan em quede amb Spoon. No sabria explicar-me sense Neil Young, Eels, Pearl Jam, Nirvana, Cracker o els Beatles, i me faltaria alguna cosa fonamental a la prestatgeria si desaparegueren els discos de Pavement, The Men, David Bowie, Love, Wilco, Sisa, Woods, Muddy Waters o Sam Cooke. Crec que la música en valencià està vivint una època de renaixement, i m’apassionen Gener, Sènior o Arthur Caravan. Ah! Sóc dels que compra discos (LP i CD), va a tendes i creu que l’mp3 morirà, perquè tot serà streaming o format físic, si no ho és ja.

I sort que no m’has preguntat sobre llibres. En qualsevol cas, llegisc poquíssima ficció, alguna cosa de còmic i poesia. La major part és divulgació científica o assaig. Una mania: m’agrada llegir uns quants llibres a la vegada, fins a deu o dotze (si algú vol tafanejar les ressenyes, em vaig obrir fa temps perfil a Goodreads). M’agrada ser infidel amb els llibres i tindre sempre a mà la lectura adient, encara que això comporte una bossa de mà pesada o una maleta a punt de rebentar.

El canvi en l’ecosistema de la Generalitat Valenciana està materialitzant-se ja en les polítiques mediambientals?

Només en part. Evidentment, les formes han canviat des del primer dia, com en molts altres departaments. A banda, no és el mateix tindre a Isabel Bonig de consellera, una política aliena al món ambiental, que a una professional com Elena Cebrián. S’han obert també les portes i això es nota de seguida, perque l’etapa anterior ha estat extraordinàriament negativa i opaca en molts aspectes. Però de moment les qüestions ambientals continuen sent secundàries a tots els nivells, se’n parla poc, la visibilitat és escassa i continuem amb les grans mancances heretades dels governs del PP. Del “retir espiritual” del Consell a Morella han eixit algunes propostes interessants, però hi ha grans mancances i poca capacitat de comunicar els objectius (a moltes notícies sobre la reunió del govern ni tan sols es menciona el medi ambient). Tot i que fins i tot altres conselleries porten el cognom de “sostenible”, que la vicepresidenta és una persona molt sensibilitzada amb l’ecologisme i que el president també ha demostrat interès, el medi ambient és encara un apèndix prescindible a l’acció de govern.

Has detectat alguna declaració d’intencions concreta més enllà del fet que l’alcalde de València i alguns regidors utilitzen la bicicleta com a mitjà de transport?

Crec que a l’àmbit municipal s’estan fent coses molt interessants, més enllà dels símbols, que també són necessaris. Al cas de València només cal vore com el regidor de mobilitat de València, Giuseppe Grezzi, ens fa repensar constantment la ciutat en clau verda, i en el marc d’un assumpte que ens afecta a tots: com ens movem a la urbs. També percep una aposta decidida (expressada tant pel propi alcalde, Joan Ribó, com pels regidors Sergi Campillo i Pilar Soriano, amb competències ambientals) per fer dels espais naturals i agrícoles un valor central de València. I és que no conec cap altra ciutat de la grandària i importància cultural i comercial de València que estiga envoltada de dos parcs naturals (l’Albufera i Túria) i una àrea agrícola com l’Horta de València. Cal fer-ne bandera i entendre que són un patrimoni tan valuós com el Micalet o el Sant Pius V.

Al País Valencià s’estan prenent mesures contra el canvi climàtic?

A l’àmbit autonòmic, i a l’espera de que es materialitze allò acordat a Morella, hi ha algunes declaracions de bones intencions, però de moment poc més. Tot i que el procés d’obertura de calaixos i d’avaluació de la desfeta de successius governs populars porta un temps, em fa la sensació que es podien haver fet més coses, i més de pressa: ja sabíem amb què ens trobaríem. Encara manquen línies clares a la gestió dels residus, sobre com quedarà el pla forestal, com s’abordarà la gestió de la Xarxa Natura 2000… I hi ha qüestions directament molt preocupants, com la gestió dels parcs naturals: qui s’anava a pensar que més de sis mesos després de prendre possessió el Consell encara no tindríem directors de parcs naturals, un dels elements claus per a la gestió del nostre territori? A això cal sumar les distintes polèmiques al voltant dels treballadors del medi ambient, amb especial menció a Vaersa, on s’han viscut situacions esperpèntiques les últimes setmanes. Sobre el canvi climàtic, pareix que hi ha voluntat de traçar una estratègia valenciana realista i aplicar-la, després de la paràlisi anterior, i ja s’han creat alguns grups de treball al si del Consell. Les jornades de tardor de 2015, tot i els aspectes millorables, demostren que hi ha interès per transmetre a l’opinió pública el desafiament que suposa la lluita contra el canvi climàtic. Ara bé, calen fets més enllà de paraules (el mateix que exigim a les cimeres com la de París), més presència mediàtica (molt esporàdica i poc profunda fins al moment) i alhora ser capaços d’implicar a tot el Consell (i no només al departament ambiental) en la lluita i conscienciació de la ciutadania.

Si pogueres elaborar un full de ruta i establir-ne prioritats quina penses què hauria d’estar entre les primeres coses a fer (o aturar) en la gestió mediambiental?

Me pareix interessant això d’aturar. Durant molt de temps hem viscut a un marc conceptual al qual la gestió ambiental s’ha traduït en aturar barbaritats urbanístiques, turístiques o industrials (recordem els Salvem o Compromís pel Territori). Afortunadament, i gràcies al treball incansable de moltíssima gent i centenars de col·lectius, es va aconseguir paralitzar algunes de les agressions més emblemàtiques. Ara ens toca canviar el xip i proposar en positiu: parlar de solucions ambientals i de fer territori, no només de salvar-lo. Cal canviar el relat del sacrifici per a conservar les “plantetes” i “animalets” a un nou paradigma al qual entenem que el nostre benestar depèn directament del nostre entorn, i que hauríem de ser els primers interessats a conservar-ne les seues funcions ecològiques. Prioritats, malauradament, hi ha moltes. Dignificar als treballadors del sector ambiental, sotmesos durant anys a retallades, invisibilitat, menyspreu i condicions laborals lamentables. Abordar de forma valenta l’assumpte dels residus: serà molt problemàtic, però no podem perdre ni un dia més amb una normativa com l’actual, que funciona a base de pedaços. Traslladar les idees trencadores sobre transport i mobilitat a l’àmbit autonòmic. Crear un marc normatiu potent (és a dir, fer una nova llei que substituesca a la de 1994) i dotar de pressupost a una xarxa d’espais protegits que vaja més enllà dels parcs naturals. Repensar el Plà Forestal (PATFOR) dins d’un marc de lluita contra el canvi climàtic i revitalització de l’interior, sense abocar-lo a una subhasta despietada al millor postor. Lluitar contra el canvi climàtic desenvolupant legislació, augmentant els inspectors de qualitat ambiental, modificant els hàbits de l’administració. Teixir aliances amb la universitat i la ciència ciutadana per a fer front a les amenaces del medi natural, especialment a les espècies invasores. Realitzar els informes previstos sobre l’estat del medi ambient al País Valencià i desenvolupar el sistema d’indicadors previstos al decret 97/2010 i l’ordre 1/2011, que l’anterior Consell va incomplir des del dia que els promulgà, i que adapten a l’ordenament jurídic valencià el que se signà al Conveni d’Aarhus sobre l’accés a la informació ambiental. I en eixa línia: apostar per la participació ambiental, des de la base, des de l’inici dels projectes, i no quan està tot decidit.

Estem patint una sequera considerable, la contaminació d’aqüífers, l’escassa formació en l’ús de productes químics al camp. Sembla que hauríem d’estar molt preocupats pels anys (de canvi climàtic) que venen, però a la ciutadania no li acaba d’interessar massa el tema. Per què?

Certament, la problemàtica actual va més enllà del canvi climàtic, tot i que este siga el problema més mediàtic. En realitat el que s’està produint és un canvi global. Hi ha cada vegada més autors que defensen que estem vivint a una nova era geològica determinada per l’acció humana sobre el planeta: l’Antropocè. Més enllà de l’augment de la temperatura mitjana d’atmosfera i oceans, ens trobem amb la contaminació de sòls, aigua i aire, la destrucció d’hàbitats, l’escassetat de recursos hídrics, la desertificació, la pèrdua de biodiversitat, l’alteració de cicles biogeoquímics… El que farà el canvi climàtic (i l’augment poblacional, que continua imparable) serà potenciar tots estos problemes alhora que augmenta la desigualtat, colpejant especialment als més vulnerables. Sobre l’interès de la ciutadania s’ha escrit molt, i és una de les parts més frustrants de qualsevol que tracte de comunicar sobre medi ambient. Com és possible que ningú faça res si ens va la vida en això? Hi ha molts factors que ho expliquen, però podem apuntar tres raons bàsiques. Una, no estem fets per a pensar a llarg termini, menys encara a nivell de riscos, i l’amenaça del canvi climàtic es percep millor si obrim el focus i parlem de dècades, segles. Este és el motiu, en part, pel qual han fracassat estrepitosament les campanyes catastrofistes que ens dibuixaven futurs escabrosos per a empentar-nos a fugir d’ells: nosaltres no estarem allà, i només actuem quan el risc és imminent. Dos, això es combina amb que els temps de gestió política són massa curts per a vore resultats d’unes actuacions cares i de vegades poc populars, el que desincentiva enormement l’aplicació de mesures ambicioses contra el canvi climàtic. I tres, s’associa protegir el medi ambient amb “fer sacrificis” o “parar el progrés”, el que és encara més impopular en temps de crisi econòmica.

Com podem lluitar contra això?

Per a lluitar contra això, tot i que no hi ha receptes màgiques, hem de girar les coses per complet. En primer lloc, admetre que el canvi climàtic es quedarà centenars d’anys entre nosaltres, però que ja l’estem patint: no va de futur la cosa, sinó de present. Nosaltres ja som les generacions futures de les quals parlaven a l’informe Brundtland (1987), que va popularitzar el terme ‘desenvolupament sostenible’. En segon, ser més exigents amb els nostres representants, demanar-los pactes que vagen més enllà d’una legislatura, i exercir com a una verdadera ciutadania crítica. I en tercer, repetir, perquè és de veres, que lluitar contra el canvi climàtic és construir un món més just, menys desigual, més saludable. Abandonar ja aquella imatge d’un futur calamitós cap al que no volem dirigir-nos, i bastir en canvi un avenir millor, un escenari de progrés al qual vulguem arribar quant abans.

Després de tants anys de formació t’has fet una idea que què hauriem d’aprendre a l’escola per a esdevenir millor persones?

La veritat que últimament he tingut l’oportunitat de fer algunes activitats amb xiquets, i és increïble com de receptius són al coneixement i les noves idees. L’escola és un espai farcit de possibilitats que hem d’aprofitar més encara. Crec que l’educació ambiental hauria de ser un pilar bàsic de l’ensenyament, perquè anem encaminats a un món al qual ens resultaran essencials conceptes com petjada ecològica, mobilitat sostenible o taxa de carboni. I seria bo també que ens deixàrem meravellar de nou, com descriu Rachel Carson a el seu emocionant llibre ‘The Sense of Wonder’. No m’atreviria a definir què és ser millor persona, però sí que he après que ens cal entendre el món al qual vivim per a estimar-lo. La vida, tota vida, és un fenomen tan increïble, tan enlluernador, que hauríem d’admirar-nos a cada pas que donàrem, ni que fóra de casa a l’escola.

En una de les teues entrades més recents plantejaves la manca de bona comunicació ambiental que patim al País Valencià. Tu dediques moltes hores de la teua vida a intentar canviar eixa realitat. Eixa manca de bona comunicació ha estat un revulsiu per a tu?

Sí, sens dubte. Quan alguna cosa no funciona, i més si t’incumbeix, tractes d’aportar el teu granet de sorra. La mateixa pregunta que me feies abans me la faig tots els dies: per què no aconseguim mobilitzar a més gent a la lluita contra el canvi climàtic? Per què a Madrid en 2014 tan sols anaren uns pocs centenars de persones a la marxa pel clima, i a Nova York en foren 300.000? Per què no es generen més reaccions, per què no hi ha més debat? A més del blog ‘Ciència i Política’, que mantinc des de 2012, vaig decidir crear en 2015 un experiment anomenat ‘No es tarde’, un blog amb voluntat d’entropessar les vegades que calga fins que done amb la tecla per a comunicar el canvi climàtic. I sí, allò més probable és que mai la trobe (tant de bo algú ho faça abans) però paga la pena provar. Funciona l’humor? Funciona l’optimisme? Funciona el cinisme? Funciona una visió únicament política? Funciona una visió exclusivament naturalista? Funciona la religió? A nivell de comunicació ambiental el País Valencià estem realment mal. Hi ha iniciatives molt bones a escala local, però que depenen del voluntarisme d’un nombre xicotet de persones. Hi ha periodistes de medi ambient molt valuosos als mitjans (ara tenim també Samaruc Digital, format per part de l’equip del programa ‘El Medi Ambient’ d’RTVV), però els periodistes no poden –ni deuen- ocupar-se de tota la comunicació ambiental: el que han de fer és periodisme. A l’àmbit institucional, per exemple, és un desastre. Estem a anys llums de la comunicació que es fa a altres països, i el 2.0, en comparació amb altres organismes i conselleries, és tan sols una garlanda que pràcticament cap alt càrrec utilitza. I per a mi, part del treball dels càrrecs públics, més encara en un context al qual la ciutadania demanda màxima transparència, és comunicar la seua acció de govern. La universitat també ha d’obrir-se i implicar-se més en la divulgació (cal ja un reconeixement acadèmic per a les activitats divulgatives), i teixir alhora xarxes de complicitat i acció amb la ciutadania i les institucions.

Per què decideixes apostar per estudiar Ciències Ambientals i no Política o Periodisme?

Bona pregunta! La passió per la política sempre l’he tingut, i pel periodisme (un ofici que admire i al que m’he acostat tangencialment) m’ha vingut a mesura que llegia cada vegada més, coneixia la faena dels periodistes i les persones que hi ha darrere. Per què vaig estudiar ambientals? És curiós, però recorde exactament el moment al qual ho vaig decidir. Després d’una visita al CEMACAM (un centre d’educació ambiental gestionat per la CAM, prop de Buñol) li vaig preguntar a Pedro (el professor) i al xic que ens va fer la visita: açò on s’estudia?. M’havia encisat l’enfocament integrador, la visió global a la qual calia parlar de biodiversitat i qualitat de les aigües, però també de planificació urbana, usos turístics o educació ambiental. Des de xicotet m’agradava estudiar la natura, culpa en part de Paco Raga, un altre mestre fabulós, i en aquell moment ho vaig vore clar: volia afegir perspectiva i mirar el conjunt d’interaccions entre els éssers humans i l’entorn natural. Volia estudiar medi ambient. Vaig tindre la sort, a més, de que aquell any s’estrenava la llicenciatura a la Universitat de València. Tot quadrà!

Escrius en diverses revistes, col·labores en blocs, treballes, investigues. Què fas en el poc temps lliure què et queda?

[Riu] Estressar-me per tot el que he de fer! M’encanta passejar per València, més encara de la mà de Maria, la meua parella, que em fa redescobrir-la a cada passa. Em considere molt afortunat de viure a una ciutat única, que té la llum més bonica del món. M’agrada agafar la bici i anar a la muntanya quan puc, escapar-me algun dia amb els pares (compartim gustos artístics i gastronòmics, i això no té preu), quedar amb els amics a fer una d’aquelles cerveses que s’allarguen fins ben entrada la nit. I tracte d’escriure més enllà de les col·laboracions, però que li farem si m’agrada més llegir!

Per demanar que no quede, on et veus en el futur? On t’agradaria estar?

Me veig sens dubte treballant en i pel medi ambient, i m’agradaria estar allà on la meua faena fóra més útil i tinguera més capacitat de canviar la realitat que m’envolta.