“El turisme hauria de ser una derivada de les coses bones que passen a València”



Ramon Marrades i Vicent Molins s’han unit per a mostrar una València fins ara oblidada, i encara minoritària. La guia que han escrit és “una agregació de visions subjectives”, i una injecció d’autoestima, que bona falta ens fa

“El turisme hauria de ser una derivada de les coses bones que passen a València”

Un economista urbà i un comunicador s’han unit a una fotògrafa, Eva Máñez, i un dissenyador, Vicent Carbonell, per a plasmar en paper una València amagada, fins i tot per als seus habitants. I no és que aquesta ciutat “encara minoritària” estiguera tancada en un armari amb pany i clau. Estava davant dels nassos de tots, però no s’havia caigut en el compte que allò més quotidià és el que diferencia les ciutats i les fa úniques i atractives. Les ciutats i les persones que les habiten, perquè Marrades i Molins recorren la cara B del cap i casal a través de la mirada de 20 perfils del pelatge més divers, fins i tot oposat. Ha nascut ‘La nova guia de València’ (Libres de la Drassana), visca!

Conteu-nos la història de ‘La nova guia de València’.

Ramon Marrades (R.M.): Vicent i jo, simultàniament i sense haver-ho xarrat, teníem projectes paral·lels. Intuíem que era un producte que feia falta. Vas a les llibreries i veus únicament les guies amb la foto de la Ciutat de les Arts i les Ciències, amb la bandereta de l’idioma. L’any 2006, amb motiu de la Copa América, es va fer una guia Wallpaper, però en aquest moment no hi havia cap producte alternatiu. Feia falta. Després hi ha altra cosa que per a mi és central, i és que en aquesta ciutat i en altres es gasta el turisme com una mena d’excusa per a fomentar coses que no estan molt clares. Anem a fer açò per a que els turistes vinguen. Li hem pegat la volta un poc a la cosa per a, amb l’excusa del turisme, mostrar la València diària. Jo sempre dic, des del punt de vista quasi ideològic, que el turisme només s’hauria d’utilitzar com una derivada de les coses bones que passen a València. Fes una ciutat en què agrade viure, i després els turistes ja vindran. D’altra manera no té sentit. I així va sorgir, per a explicar la ciutat als de fora i als de dins.

Es descobreixen coses de València fins i tot sent de València.

Vicent Molins (V.M.): És que no és només una guia turística. Al final no hem inventat res, perquè ja existeix en les principals ciutats d’Europa. Hem apostat per un discurs de ciutat més sofisticat, que no es quede en tòpics que la pròpia ciutat ha fabricat. Enteníem que ací estaven passant coses, que hi ha una generació que està vivint la ciutat d’una forma completament distinta de com nosaltres mateixos l’estàvem contant. És una guia turística? Primer és una guia per a explicar-nos València a nosaltres mateixos. És un espill de la nostra València. I després, clar, és una guia turística perquè pense que li pot interessar moltíssim a qualsevol visitant. És altra València. I crec que un producte així s’agraeix molt quan visites altra ciutat, que et contàgie del que està passant en eixe moment.

Crida l’atenció que és molt periodística. Textos, fotos, bon disseny…

R.M.: Hui en dia no té sentit una guia que siga una enumeració de referències. Hi ha molta informació a l’abast en llocs web com TripAdvisor, Booking… Allà tens tot el que necessites, amb comentaris de la gent. El que no tens és una visió subjectiva de la pròpia ciutat. És interessant que persones diverses amb qui pugues empatitzar d’alguna manera t’expliquen el seu punt de vista parcial. I això és una cosa que no vas a trobar en cap aplicació existent ni en ninguna pàgina web.

Està feta pensant en un tipus de públic concret?

R.M.: Està pensada per a gent que té un interès en implicar-se en les ciutats, i un poquet de curiositat. Això no vol dir que siga gent de 30 anys. He estat uns dies a Holanda amb amics d’estudis, i em pareix una manera molt bona d’ensenyar la ciutat. Aniria dirigida a la gent que és de València i s’implica realment, i després, per als de fora, aquells turistes que intenten ser el menys turistes possible. Qui, quan passa un temps a la ciutat, vol viure com viuen els que són de la ciutat.
V.M.: Forma part també d’una ciutat que vol canviar el seu relat turístic. Pareix que el nou pla turístic vol fer molta incidència en la gastronomia, en la cultura… Al remat, està clar que a València s’està replantejant la forma de com la contem als visitants. Hem d’intentar donar-li més valor davant qui ens visita perquè, fins ara, el valor ha sigut basat en zones com la Ciutat de les Arts, un gran atractiu, sense dubte, però al remat, València és una de les ciutats d’Espanya on els turistes passen menys temps.
R.M.: Passa una cosa curiosa a València, que hem analitzat en la Universitat, i és que la satisfacció creix quan més temps es passa en ella. Aquells que passen cinc o sis dies es queden més satisfets que els que en passen dos o tres. Diguem en la guia que València és més per a una relació estable que per a un romanç d’una nit. Diríem que ‘La nova guia’ no és una guia-‘polvo’. És una guia per a una relació assossegada i calmada.

Però València s’ha venut com una ciutat-‘polvo’.

V.M.: Clar, és que fins ara els arguments turístics que s’estaven fent arribar eren pocs. Molt concentrats, i igual tampoc eren els vertaders. Esta ciutat té molts arguments. Estem parlant del l’Antic Llit del Túria, de l’Horta, única en el món, dels parcs naturals que ens envolten, del casc històric, del comerç tradicional, d’un aroma autèntic que no es ven. I tot això, a la gent que ve de fora l’enamora. Això s’ha de contar, i la guia és una contribució a eixe nou relat.

Sentíeu que era el moment de treure-la?

R.M.: El moment és adequat. Perquè tocava, no perquè hi haja un canvi polític.
V.M.: De fet, la guia estava prevista per a març passat, abans d’eleccions.
R.M.: Les persones que apareixen, que aposten alt i treballen per la ciutat, és gent que està implicada. Hi ha moltíssima gent que ha estat transformant la ciutat en la pràctica diària i amb l’ús des de fa molt de temps.
V.M.: És una guia que també es va iniciar, tal volta sense saber-ho, fa molts anys. Apareix ara perquè era el moment, perquè venim del que venim. No té res a veure amb la conjuntura política. El que ha passat políticament és una resposta al que estava passant als carrers.
R.M.: I té una cosa que difícilment trobaràs en altres guies, i és cert nivell de crítica. No és una mirada complaent a la ciutat. És un anàlisi crític, i això li dóna molt de valor.

Heu buscat ajuda institucional? Vos l’han oferit?

R.M.: No a tot. No està feta per a això.
V.M.: Primer, pense que no és necessari. Per a què hem d’acudir a les institucions? Elles tenen altra feina. I després, perquè és una guia de carrer, de la gent, amb les seues oficines, els seus despatxos, els seus solars, el que siga, que ha fet València. I això no té res a veure amb les institucions. És molt sa que diferenciem entre el que ocorre de les institucions cap a fora i cap a dins. Sí que aspirem a que les institucions siguen conscients del que hi ha a València.

Per què triar a persones que presenten cada secció? És per anar un poc més enllà de les guies convencionals?

V.M.: Per la nostra forma de contar les coses, ens agraden les històries, i no quedar-nos en un llenguatge asèptic o referencialista i, després, estes 20 persones que apareixen, que en podrien ser 100, han fet esta València que apareix. Qui millor per a contar-la que ells? Hi ha gent diversa que no té res a veure. Cuchita Lluch, Sénior, Ramon Esteve, Boris Strzelczyk, Quique Medina… Gent que s’ha cregut la ciutat i de forma molt diversa ha estat fent perquè, amb el seu treball, les coses foren possibles des de València.
R.M.: És difícil fer un llistat de llocs. Intentar que isquen tots. ‘La nova guia de València’ és una agregació de visions subjectives. No és explicar-ho tot, és que algunes persones específiques conten alguna part. Hi ha coses que coneixes i que no, que trobaràs a faltar, que creuràs que sobren, o que no estiguen explicades de la manera que voldries. No volíem que fóra forçat. Per exemple: els locals no paguen per aparèixer. Això ho teníem molt clar. Contactem amb ells per si la volen vendre, i ja.

Com a habitants de València, què creieu que necessita la ciutat, a banda de ‘La nova guia de València’?

V.M.: Veig tots estos moviments, el que reflexa la guia, com una cosa encara massa minoritària. Hi ha dues ciutats, i una té molta agitació i efervescència. Hem de ser capaços de contagiar això a la resta, que viu a València com podria viure a Bilbao o a Valladolid. Sense implicació. Tenen cert orgull, però també cert autoodi, del que sempre parlem. L’objectiu, més enllà de centrar-se en els turistes, que és el tic que sempre arrosseguem, és que seduïm a una part major de València. Estic segur que els turistes acabaran venint i enamorant-se. Tenim coses diferents, que valen la pena. Però si nosaltres no estem contagiats, serà difícil que ho transmetem als visitants. Tindran València com eixe ‘polvo’ casual, i no establiran una relació amb una ciutat a la que tornar.
R.M.: Respecte de la València per als habitants, estic d’acord. Les coses interessants tenen un problema d’escala. Però crec que el repte fonamental de València és aconseguir que les coses bones passen. M’agrada molt eixe eslògan, i és important. Hem de posar-ho fàcil a la gent per a fer coses que siguen interessants. I això té a veure amb l’accés a l’ús dels espais, de l’espai públic, eliminar restriccions absurdes, que tota la política pública estiga estudiada i justificada per a que tinga un impacte. Que les nostres festes siguen més obertes, que siga fàcil participar. En el dia a dia, hem de deixar que les coses bones passen, i que la resta es contàgie.

Vos pareix que València no ha estat feta per als valencians en els últims anys?

R.M.: Recorde un dia que anava en un taxi amb uns amics estrangers que estaven de visita, i el taxista em va dir que havíem d’anar a la Ciutat de les Arts, que era el més bonic. Li vaig preguntar quantes voltes havia anat, i em va dir que una. Havia anat una, però identificava que el més important per al turista era anar allà. És veritat que la política no estava feta per als valencians però, al mateix temps, hi havia una vida diària feta per als valencians. Eixe mateix home potser va tres voltes a la setmana al Mercat de Russafa, però no se li ocorria recomanar-lo.
V.M.: És un problema de discurs, no d’ús. Al final tornem al mateix, a considerar el turisme com el gran destí de tota l’acció. Però ha de ser la derivada. Si tornem a plantejar esta ciutat com un paquet per a vendre als turistes, crec que estem tornant a equivocar-nos.

Encara que eixe paquet fóra de coses amb més sabor com les de ‘La nova guia’?

V.M.: Jo crec que s’enganyaríem. Més enllà del discurs, el que cal canviar és la concepció. El que hem d’intentar és que esta siga una ciutat més evolucionada i intel·ligent. Una vegada això passe, ja no has de fer un paquet per a vendre’l. El turista vindrà encuriosit perquè sabrà que a València estan passant coses. Igual ho descobreix per ell mateix. Està clar que s’ha de fer un treball de gestió turística, de promoció, que ha d’anar per la seua banda, i ha de funcionar. Però el discurs ha de ser més pròxim a la realitat del que ha sigut en els últims anys. La vocació ha de ser que el taxista diga que la Ciutat de les Arts està molt bé, però que et diga que has de recórrer el jardí del Túria, que has d’anar a una orxateria de l’Horta, al Port de Catarroja, que has d’anar al casc històric. Quan el taxista interioritze tot este discurs, València serà una ciutat molt més rica i interessant.
R.M.: La qüestió és que, si eixe taxista sabera que sóc valencià, tal volta sí que em recomanava el Port de Catarroja. Concebeix el turisme com una cosa molt plana i homogènia, quan no ho és. Com és el turista hui en dia? És un ‘erasmus’? És un tio de pràctiques en una empresa d’ací? És u que es tira novia a València? És un professor universitari que està tres dies? El que sabem, des d’un punt de vista de l’anàlisi econòmic, és que el turista prototípic que té en el cap eixe taxista pot generar uns ingressos alts a curt termini, però pot ser una demanda captiva, que va sols on l’empresa de creuers vol que vaja, depèn molt dels canvis econòmics, en funció del preu ve ací o se’n va a altre lloc, genera problemes de congestió… I després tens un altre turisme més integrat, que vol experimentar la ciutat, que es relaciona millor amb ella, que no té eixos problemes que té l’altre. L’impacte econòmic és menor però, a llarg termini, és un turisme molt més interessant.

Creieu que no li donem suficient valor a allò propi?

V.M.: Crec que no sentim que tenen valor trets de la nostra identitat que ens fan diferents. Com l’Horta. Gent que m’ha visitat s’ha quedat literalment al·lucinada d’esta frontera inexistent entre ciutat i horts. Els que viuen ací no li donen importància. Jo he nascut a l’Horta, m’he criat en ella, me l’estime. Però a quasi ningú de l’Horta li ha paregut un atractiu. Al contrari, ho han considerat com una cosa que fins i tot dóna vergonya. Es tracta de fer l’exercici emocional i psicològic de donar valor a allò que ens fa diferents, com un allipebre al Port de Catarroja.
R.M.: Recorde en una visita a Castellar que uns veïns comentaven si no farien un museu per a que anara la gent, perquè, deien, si no, no tenien res. No tenien res? És molt fort. No és culpa d’ells, és asseure’s a reflexionar sobre el que tenim. Donar-li valor a la quotidianitat.

Passa el mateix en altres llocs del País?

R.M.: Passa el mateix a tot el món. Hi ha certes coses que fascinen més que altres, i la quotidianitat ha estat depreciada. Fa poc he estat a Portoalegre per feina, i allà hi ha un gran projecte de ‘waterfront’, amb gratacels, centres comercials, i tot el que ja sabem, en un antic port. Al mateix temps ha sorgit un moviment ciutadà en contra. Eixa tensió succeeix a moltes parts del món, entre uns models descontextualitzats, que sonen molt bé. I no és que els megaprojectes siguen més bonics o útils. És que darrere hi ha molts poders, interessos econòmics, especulació, generació de plusvàlues, empreses importants. Després està la ciutat de la vida diària, que per a mi és moltíssim més interessant.

Ací s’hem salvat?

R.M.: Pense que sí, encara que hi ha coses que no tenen marxa enrere. Hem tingut la sort que l’aparició dels centres comercials a finals dels 80 i principis dels 90 no s’ho carregara tot. Ara afortunadament hi ha un grup de gent que està per fer servir els negocis consolidats. També compra en Consum, i això no s’ha de demonitzar. Però prefereixen la botiga on et coneixen, saben què vols i et tracten bé. Estem recuperant eixe encant sense haver-ho perdut del tot.
V.M.: A mi hi hagué una cosa que em va impactar molt. La nit aquella en què es va obrir el Mercat Central fa poc, que fou un gran èxit, just feia set o huit anys s’havia tancat, però per a fer una festa de Prada. Em pareixien dues imatges molt potents. En un lloc amb unanimitat sobre la seua grandiositat s’ha vist com la gent ha passat d’estar exclosa a estar inclosa. I així ha de passar amb tot. Esta ciutat, que era sols per a uns, ha de ser per a tots. Del que tenim bo, hem de participar. S’hem salvat, però perquè ací han estat passant coses contínuament. Hi havia molta gent, i alguns apareixen en la guia, que han fet que la sang seguira circulant-li a esta ciutat.