“La meua lluita particular és donar a conèixer la viola de roda a un públic nombrós que desconeix l’instrument”



Durant el Renaixement, el seu so cru va provocar que s’associara amb una música quasi demoníaca. Hui la viola de roda és un instrument desconegut per a la majoria, una realitat contra la qual lluita el torrentí Abel Garcia

“La meua lluita particular és donar a conèixer la viola de roda a un públic nombrós que desconeix l’instrument”

El seu germà major va presentar-li la ràdio com un instrument per a conéixer possibilitats sonores, va ser a través de les seues ones quan va escoltar per primera vegada la viola de roda. Des d’aleshores s’ha convertit en el leitmotiv d’Abel Garcia, un músic amb una dilatada carrera professional que va començar a donar les seues primeres passes a Torrent, la seua localitat natal. Va formar-se al Conservatori Professional de Torrent i també a la Universitat de València on va estudiar Història de l’Art i Història i Ciències de la Música a la Rioja. Paral·lelament va començar a assistir a cursos i seminaris de viola de roda amb mestres de Barcelona, Galícia, França i Àustria. Més tard va viatjar a Turquia i a Grècia on va tenir ocasió d’estudiar instruments de corda tradicional d’estos països. Entre tant continuava formant-se també en música oriental a València assistint als cursos que impartia Efrén López o altres mestres grecs.

A Abel Garcia li agrada molt la muntanya, és un altre pilar bàsic de la seua vida, tot i que admet que haurà de deixar l’alpinisme i el senderisme per a més endavant, ja que malauradament ara no hi ha temps. Enguany viatjarà amb Mara Aranda a Alemanya i a Finlàndia, dos bolos amb els quals està especialment il·lusionat. Assegura que és molt important per a ell tornar prompte a Istanbul i a Creta, destins que el van fer créixer com a músic i com a persona.

Com arribes a conéixer la viola de roda?

Quan tenia 14 anys vaig escoltar este instrument en la ràdio, estava tocant-lo un grup de Suècia de música tradicional. Tot i que va ser veure’l en directe quan vaig tindre clar que em volia dedicar a ell. La raó és merament tímbrica, era un so cru, esquinçador i apassionat. Llavors em vaig centrar en este instrument com a fonament del meu so.

Què té este instrument que no té la resta?

Procedeix d’un altre instrument originari del segle XI que es diu ‘Organistrum’, és com una viola de roda però més gran, sonada per dues persones. Una gira la roda i l’altra tira cap a dalt unes palanques, similars a les tecles de la viola de roda, les quals executen el so en xocar contra les cordes fregades. Este instrument porta bordons, notes contínues, i intervàl·liques que emulaven el cant gregorià, és per esta raó que era un instrument al servei de la litúrgia, però en apropar-se el Renaixement, aquestes intervàl·liques tan crues i el so tan particular va provocar que s’associara a una música fora dels cànons de l’església, quasi demoníaca. Un fenomen que em sembla fascinant donat que estem davant d’una sonoritat molt bella, com pot semblar un violí o un cello, però alhora capaç de suggerir la música que Dante Alighieri imaginaria per als seus inferns.

És especialment complicat tocar-la?

Tots els instruments són difícils, perquè tots necessiten moltíssim treball i dedicació. Al mateix temps, cada instrument té una particular dificultat i la viola de roda té les seues. El primer punt és l’ajust. No és pot traure de la funda i tocar com si es tractara d’una guitarra, necessita la seua preparació específica. Jo als meus alumnes els explique que allò significa el 70% del temps real, sobretot durant els primers anys de l’instrument pot arribar a ser desesperant. Llavors és necessari que algú et puga orientar, si no el so pot ser molt desagradable. També trobem la dificultat de la dissociació, similar a la del piano, és molt interessant el desenvolupament dissociatiu que t’exigeix, respecte a les dues mans, en la interpretació melòdica i rítmica.

Com s’aconsegueix barrejar la viola de roda amb el flamenc?

El llenguatge del flamenc i de la viola de roda tenen moltíssim en comú tal com jo entenc l’instrument. Un so arrabassador, melancòlic, evocador i una vessant rítmica imponent. És com si sempre haguera estat ahí… prop del flamenc, faltava fer el pas i llançar-se a apropar-los musicalment. Ha sigut un dels reptes més difícils de la meua carrera i dels més gratificants.

Has viatjat per la Mediterrània i més enllà per aprofundir en l’aprenentatge de diferents músiques. Què t’han aportat estos viatges? Què has aprés dels experts de Turquia o Grècia?

La Mediterrània és una escola meravellosa, tant per a viure experiències musicals com existencials. La música de Turquia i Grècia és una altra de les meues passions, són molt hospitalaris i admiren i respecten als estrangers com nosaltres quan anem a interessar-nos per la seua cultura. La seua manera de comprendre i valorar el seu patrimoni musical és increïble, i això es tradueix a un alt nivell d’intèrprets que viuen allà. He aprés infinitats de coses, pedagògiques, interpretatives… Dels grans mestres he aprés a treballar més metòdicament i entendre la música de manera més vital, la importància de cada nota musical, com si es tractara de l’última nota en la teua vida. Però m’agradaria destacar una lliçó que se’m va quedar gravada a foc i que també vaig aprendre amb el flamenc i que, pot ser, és comuna a totes les músiques de transmissió oral: quan estàs amb altres músics, no importa l’instrument que toques, ni el tipus de música que toques, en el moment que puges a l’escenari eres tu mateix en essència pura, no importa res més, ni si has estudiat en tal lloc, ni si eres especialista en tal instrument, sols importa allò que tens dins, sense fronteres ni barreres musicals. Esta essència és una ferramenta meravellosa de comunicació amb el músic i el públic, que supera totes les barreres lingüístiques i culturals.

Tu has participat en formacions musicals com la de Mara Aranda o la Banda de l’agredolç, però també amb Obrint Pas. Com vas viure el repte de formar part del grup de Benimaclet?

Em sent molt afortunat que Miquel Gironés em cridara per formar part de la família d’Obrit Pas, una experiència que em va aportar moltíssimes coses en l’àmbit personal i professional. Treballar i viatjar amb un grup del qual jo havia cantat les seues cançons als 16 anys com a públic encara em sembla increïble, veure’ls cantar en valencià i tocar la dolçaina en Japó i altres indrets del món m’omplia d’orgull. El fet que em cridara un grup amb una carrera tan dilatada i que contaren amb mi per caminar junts els últims kilòmetres de la banda em fa sentir un privilegiat. És un somni fet realitat per a mi ara que recorde els escenaris que hem compartit. A més tenim un objectiu comú, la lluita. La meua lluita particular és donar a conèixer la viola de roda a un públic nombrós, que desconeix l’instrument. La meua batalla personal és intentar canviar el món des de les notes de la viola de roda, sense ser pretensiós, però és la manera en la qual millor m’expresse. Intente que el seu so moga l’interior de l’oient. Recorde que al tercer concert amb Obrint Pas anàrem a tocar a Figueres, davant 10.000 persones i, com era habitual al nostre espectacle, jo tenia que començar a tocar a soles a l’escenari fent la intro de ‘Coratge’. Llavors vaig viure un somni fet realitat, era el moment d’expressar tot allò aprés en cada nota, va ser una experiència increïble.

DSCF0700

De quins projectes et sents especialment orgullós?

El grup Krama del músic grec Spyros Kaniaris ha sigut per a mi l’escola musical més important. Amb Spyros i tots els músics que han passat per aquesta formació des de el 2005 he aprés moltíssim. Després vaig començar a tocar amb el gran Eduard Navarro i Efrén López a la Banda de l’Agredolç i Alm amb Efrén, Pau Puig i Laia Puig, i totes foren experiències increïbles. Amb la companyia de flamenc de Manuel Serena vaig endinsar-me en el seu llenguatge. Fa uns anys vaig començar a treballar amb Mara Aranda i Jota Martínez amb ‘Solatge i Ensemble Pelegrí’, i a partir d’aquest meravellós camí he viscut una gran plenitud personal i professional. El nostre pelegrinatge musical ens ha permés dur la nostra particular visió de la música tradicional i medieval a Polònia, Bòsnia, Bulgària, Alemanya, Suïssa, etc… Ara hem pujat junts al vaixell de ‘Mare Vostrum’, l’últim treball de Mara Aranda on he tingut el plaer d’aportar la meua visió en la producció artística, en composicions pròpies i arranjaments. Sóc tripulant d’un interessant viatge en què participe amb tota la il·lusió, el meu cor i la meua ànima.

Amb qui estàs embolicat professionalment ara mateix?

Estic tocant també amb Miquel Gil, un grandíssim músic que sempre he admirat. També estic amb la Banda del Pepo, un grup brutal on estem aproximant el flamenc i les sonoritats del Mediterrani amb l’agermanament musical de Grècia, València i Múrcia. Treballe també amb un trio de música medieval i tradicional que es diu Ars Horo, una delicia de treball d’investigació musicològica amb dos grans músics, Eduard Navarro i Elma Sambeat.

Si hi ha gent interessada a gaudir de la teua música on podria dirigir-se pròximament?

Ara mateix tenim una data ineludible a València, presentem el disc de ‘Mare Vostrum’ de Mara Aranda el día 4 de Març, a la Beneficència.

Fas classes?

Sí, la pedagogia musical m’agrada molt també. Jo em vaig formar al Conservatori i intente enderrocar tots els preceptes negatius del món acadèmic occidental i agafar el que és positiu per tal de trobar una pedagogia més humana i musical. Fa uns anys que estic donant classe de guitarra i, a més, done classes particulars de viola de roda. Alguna volta he fet cursos d’este instrument i és una experiència que m’agrada moltíssim.

Quin seria el teu somni per complir?

Doncs tinc els meus ídols amb els quals m’encantaria tocar algun dia. Per exemple, dins del món de la viola de roda està Germán Díaz i Marc Egea, del panorama valencià Matthieu Saglio o Carlos Sanchís, un gran amic meu. El meu somni seria anar amb la viola de roda a viure un temps a Estambul i a Creta, allà treballen habitualment els meus ídols de la música Oriental: Ross Daly, Kelly Thoma, Efrén Lopez, Christos Barbas, etc.… M’agradaria molt poder compartir música amb estos increïbles músics i aprendre d’ells.