«Carinyo fou una mena de cavaller d’espardenya, un superhome del veïnat»

La passió per la postguerra li ve a Víctor Labrado (Sueca, 1956) de quan era menut i s’amagava per a escoltar les històries dels majors. Se sentien paraules com guerra, presó, mort, fam… També assegura que té un compromís amb la llengua i amb el país, que no s’ha narrat adequadament. Amb ‘No mataràs’ (Bromera), que s’ha emportat el Premi Enric Valor de Novel·la, Labrado rescata la memòria de Josep Andrés Momparler, Pepe ‘El Carinyo’. En fa un motle amb els pocs testimonis que queden vius, «sense ficció», perquè es defineix com un narrador amb poca imaginació, però molta tenacitat i capacitat d’anàlisi. Labrado plasma els testimonis que van construint un personatge irrepetible i una història plena de fugides, comentaris en veu baixa, assassinats a sang freda, revenges personals i misèries d’un temps fosc. Carinyo, màxima figura del raspall dels anys 30 que va veure truncada la seua carrera per l’esclat de la Guerra Civil, era un gran pilotari que va engrandir la seua llegenda posteriorment, com a maqui fugit de la Guàrdia Civil. Un heroi popular, un «cavaller d’espardenya» que, gràcies a la seua bonhomia i el predicament entre la gent dels pobles, va sobreviure algun temps com un fantasma, entre la muntanya i les cases.

Consideres tancat el tema postguerra amb ‘No mataràs’?

Sí, perquè fer una trilogia de quatre em pareix massa (riu). Sí que voldria tancar-ho, encara que no saps mai, ja que les històries et porten. M’agradaria escriure d’èpoques més acostades.

No es parlaria d’elles amb la mateixa facilitat?

És molt difícil, fins i tot en el cas de la postguerra, que fa tants anys. Vaig començar la trilogia sobre l’any 1999, i la vaig acabar el 2014. Però vaig estar recollint testimonis fins a última hora. I, a sobre que hi ha pocs, hi ha gent que fins i tot es nega a rebre’m. Has de cercar a algú que es faça d’intermediari, perquè és la millor manera de treballar la memòria oral, tindre una persona de confiança. Apareixes per una casa fent preguntes estranyes i això necessita d’una presentació.

Per què eixe interès en la postguerra?

Per diversos motius. Hi ha coses que et marquen des de menut. Els nostres pares han mort, eixa generació està desapareixent. La postguerra és el temps en què jo vaig nàixer. Jo sóc de l’any 1956 i els meus pares eren adolescents quan va començar la guerra. Les coses que varen viure estan mig amagades. Jo ho veig en els meus fills. És interessant parar l’orella quan els pares parlem de les nostres coses. La nostra vida ha sigut molt normal, la de la meua generació. Però els nostres pares han viscut enormitats i atrocitats. Quan eres menut, paraves l’orella i senties paraules com presó, guerra, mort, por, fam… Era més que una pel·lícula. És un món que tu has entrevist quan eres menut. També havia mirat sempre amb admiració els treballadors del camp, gent dura, forta, de poques paraules, uns homes molt autèntics. Després, estic compromès amb una llengua i amb un país, i el nostre país no ha tingut una narrativa que el descriga. Ens podran dir moltes coses del País Valencià, però avorrit no és. És un país ple d’històries.

També tindria una bona trilogia tot el que està passant amb la corrupció…

Home, i tant. Però has de ser altra classe de personatge. Jo no sóc periodista. Jo sóc mestre d’escola.

També té una part periodística, la teua obra.

Si jo puguera, m’encantaria. Sé que el que jo faig té una part periodística. Però hi ha una diferència, que és la rapidesa de la resposta. Jo m’agafe tot el temps que necessite. M’he tirat 12 anys documentant-me. Costa més temps? Que coste.

M’ha cridat l’atenció la manera d’estructurar la narració, com has clavat eixos anys d’investigació en ‘No mataràs’, com es va creant el relat a poc a poc amb els testimonis.

Ara venia llegint una frase, que deia: «És millor suggerir que dir». Això és veritat. En la literatura, com en l’erotisme, sempre és millor imaginar que veure. El fet que la història només t’arribe fragmentàriament té la dificultat i la gràcia. T’obliga a esmolar-te les ungles en l’estructura, en com ho tractes. Si un llibre té una gràcia, és precisament com organitzes el material. El fet d’arribar a una història de fa més de 50 anys, quan queda tan poca gent que et parla, t’obligarà a unes estratègies. Jo personalment li trobe gràcia a això. També depèn de cadascú com és. Jo sóc un home de poca imaginació però d’una gran curiositat. Sóc curiós i tenaç. Si agafe una cosa que m’ìnteressa i se li pot treure profit, no em canse. M’agrada investigar, i tinc una mentalitat més analítica que no imaginativa. Se suposa que els narradors hem de tindre una gran imaginació, però no és el meu cas. Home, una mica d’imaginació has de tindre! Però jo pretenc definir el llibre com una novel·la sense ficció. Ara, no és veritat que no hi haja ficció.

Hi ha alguna dosi de forçar les peces per a que encaixen?

Honradament, cap. La ficció que hi ha és la tria. Hi ha coses que estan, i altres que s’han quedat fora. Això no era ni l’inventari ni l’enciclopèdia de Carinyo, era una novel·la. I hi ha coses que, per repetitives o per no ser detalls significatius, han quedat fora. Per tant, en la tria ja estàs fent ficció. Els periodistes també trien. Això és notícia, i això, no. Ja estàs fent ficció. L’organització també és ficció. En la mesura que ordenes els episodis, cobra una significació diferent.

Com t’imagines a Carinyo?

Ja et dic que no tinc molta imaginació, i no m’imagine molt més enllà del que he vist. M’imagine un home brillant. Una mena de cavaller d’espardenya. Noble, bona persona, molt valent, i molt intel·ligent. Per exemple, el títol, ‘No mataràs’, que com a consell ja està bé. No cal creure en la resta dels manaments. Vaig trobar que estava bé i pegava fort. El personatge no va voler causar cap víctima mortal. Ho va aconseguir, i podria haver-ne fet alguna si ho haguera necessitat. Per una banda, ell era un bon home que segur que no tenia necessitat de matar ningú. També era prou intel·ligent per saber que la seua popularitat, la simpatia, el fet de ser un heroi popular, li venia d’una mena de bones pràctiques. Ell feia joc net. I sabia que el joc net és aplaudit, recompensat. I si a ell l’hagueren associat a alguna mort, potser la gent no hauria estat disposada a ajudar-lo. Ell vivia del seu prestigi. Avui costa d’imaginar un prestigi així, tan intens, tan localitzat. A la Valldigna ja no el coneixen, per exemple, perquè era altre món, i això és el que m’interessa de la història. És a dir, en 50 anys, al món no el coneix ni la mare que el va parir. Tot el que passa en eixe llibre és pràcticament il·lusió, i encara has parlat amb la gent que ho va viure.

El que t’ha aportat la gent una vegada publicat el llibre, canviaria la història de Carinyo?

No, gens.

Alguna cosa curiosa?

Bé, l’altre dia ens contava a Gandia un home vell que recordava, quan era jove i parlaven els vells, que varen entrar a atracar a un lloc, i hi havia un que no volia donar-los els diners. Un dels que anava amb Carinyo li va pegar dos galtades, i de seguida Carinyo es va posar entremig. I va dir: «Lleva-li els diners, però no li pegues». Tenia aquesta cosa. Era un personatge ben caigut. També cal entrar en l’ètica i en l’estètica del que era, i no sé si continua sent, la pilota. Eren cavallers. Això de la pilota, que ja m’interessava, m’ha interessat molt més. Algun amic m’ha comentat que son pare, que era corredor de taronja, tancava tots els tractes dins d’un trinquet. Clar que sí!

Per ser un lloc net?

No exactament net. La composició que em faig és que, primera, és un centre de reunió. És com una àgora, una plaça de molts pobles valencians, de la comarca i de les comarques del voltant. I clar, allà la gent es coneix. Si vols conèixer a algú, juga amb ell. El pare del meu amic mai va fer un paper. Tot funcionava donant la paraula i la mà. Tots els que anaven al trinquet eren honrats? No, home, això no pot ser. Però es coneixien. La gent tenia una reputació, que probablement s’ajustava a la realitat. Si tu veus a algú en el joc, saps si sap perdre, si no, si paga els deutes, si el que diu té trellat, si menteix. No hi ha cosa més seriosa que el joc. Jugant amb algú, al joc que siga, el coneixes molt ràpidament. Era tot un món, el món de la pilota.

Canviant de tema, com veus el panorama editorial valencià?

N’hi ha de bo i de dolent. De vegades no saps què és bo i dolent. Escriure sempre ha sigut difícil. I algú que escriga en castellà o en anglès ho pot tindre més difícil encara que algú que escriu en valencià. Perquè pot ser, i només dic pot ser, s’edita massa. Altre problema és la difusió. Hem conegut temps pitjors. Crec que les estadístiques són massa pessimistes. Has de començar per no creure-te-les.

De lectura i venda?

De lectura, de venda i de tot. Només el 2% llig en valencià? Haurien tancat totes les editorials que editen en valencià, cosa que no ha passat. És una realitat que, en bona mesura, desconeixem. Però sí que és veritat que els autors valencians no tenim un estat darrere. I hem tingut una mena de pseudogovern pseudoautonòmic que ens ha fet invisibles. És molt difícil que un senyor que escriga en valencià tinga tribunes per a arribar a gent. De cara a la traducció, com que el govern valencià ha sigut antivalencià, no n’ha pagat. Tu lliges autors magnífics estrangers i, si busques en els crèdits, sempre hi ha una institució política pagant les traduccions. En el nostre cas, això no es dóna, o es dóna molt poc. De tota manera, m’ho mire amb un cert optimisme. Jo no he viscut d’això però, qui ha viscut d’això? Ferran Torrent, en valencià. O Laura Gallego, en castellà. Què vols que et diga? És molt difícil. No ens fem milionaris, però tampoc ho esperàvem. Jo tinc prou tros de país per a moure’m i passar-ho bé.

Què és necessita per a dinamitzar el mercat, per a que no siga tan precari? Ajuda l’aparició de noves editorials?

Sembla que els va prou bé. Necessitem moltes coses, i no totes tenen a veure amb la literatura. Una cosa que clama al cel: Tu vas amb el cotxe, piques en el dial de la ràdio, i no hi ha cap emissora en valencià. Eixa és la situació democràtica, on resulta que els valencianoparlants estem protegits? El que sí que veig sagnant és la situació de l’idioma en els mitjans de comunicació. Això és la mort per asfíxia programada. En el segle XXI, una llengua que no tinga mitjans de comunicació de forma significativa no pot viure. I continua sent el mateix objectiu del general Franco, i que ara es disfressa amb normatives democràtiques que, per exemple, impedeixen que pugues veure TV3. Molt bé. Veig que el nou govern no té massa pressa. Pensava que en tindrien més. El que no pot ser és que els xiquets no poden veure dibuixos animats en valencià. Jo no puc sentir les notícies en valencià. Perquè hi ha ànimes que velen per mi, i que fan que no puga sentir Catalunya Ràdio, no siga que em contamine. Hi ha moltes coses a revisar. Per exemple, l’ensenyament que fem, és correcte? Quants lectors produïm des de l’ensenyament? Dins de la precarietat, hi ha un cert espai per a jugar. No em sent en un gueto ni aïllat. Hem sigut capaços de tindre un Ferran Torrent, a qui, durant molt de temps, ningú li va passar la mà per la cara escrivint en valencià. El mercat és com és, qui és valencianoparlant? És difícil definir-ho. No és veritat que a València no es parle valencià. Ho comente amb molts col·legues. El mateix Ferran Torrent deia que la meitat dels que li porten llibres a firmar parla castellà. El públic culte valencià, encara que parle castellà, llig en valencià. I si l’oferta fóra més atractiva, potencialment pot créixer molt. El que veig que passa és que els nostres autors no tenen una presència regular als mitjans de comunicació. Això no serà fàcil d’arreglar.

Tampoc hi ha mitjans en valencià.

Podríem haver eixit en Canal Nou.

Ja, però ara, en 2016?

La premsa que circula també és molt avara. En Levante-EMV, per exemple, que se suposa que és altra cosa, també anem amb comptagotes. Quin és el criteri?

El caràcter de Carinyo, encara el veus? Què ha arribat al present d’aquella manera de ser?

És difícil de respondre. Carinyo era un personatge extraordinari. Tenia unes condicions, i per això va esdevenir un heroi popular, l’últim dels roders valencians. Voldria creure que alguna cosa ha arribat, perquè també són virtuts humanes universals que no són exclusives dels valencians. La noblesa, la individualitat ferma… Era com un superhome del veïnat.

Creus que els seus valors eren innats, o que el va influir el seu pas pel món de la pilota?

És la pilota, és la muntanya, és l’època, és el camp, és la societat agrària. Com a mínim, crec que Carinyo mereix ser recordat, evocat. Carinyo i el seu món, perquè és més el món que ell mateix. El personatge quasi no apareix en la novel·la, apareix el seu motle, que pot ser és més interessant.

Pot ser l’única manera d’accedir a conèixer-lo.

A mi no m’agrada col·locar-me en el punt de vista del narrador omniscient. No dic que no hi haja grans obres així. Però a mi, el que m’interessa de les persones és el que diuen i el que fan. La paraula i els fets. Què hi ha dins del cap d’una persona? Això sí que és ficció.