“M’agradaria que aprendre a parlar valencià fora una voluntat col·lectiva”



Quan Julia Hamann va aterrar al Cap i Casal no parlava ni una paraula de valencià. Pocs anys després sorprén la facilitat amb la qual s’expressa l’alemanya i la seua visió sobre el conflicte lingüístic

“M’agradaria que aprendre a parlar valencià fora una voluntat col·lectiva”

Ella va nàixer en una ciutat prop de Munich, al sud d’Alemanya, concretament a la regió de Baviera. Havia estudiat Filologia Alemanya i fins a nova ordre els seus plans implicaven treballar a Polònia com a professora universitària. Però l’amor va creuar-se pel mig, com sol passar en estos casos, canviant de rumb els seus plans inicials. Julia Hamann va aterrar a l’estat ara fa cinc anys, ella va agafar un vol en direcció a Vitòria sense saber ni una paraula d’espanyol. Començava un camí, just el camí contrari realitzat per tants valencians, amb la intenció d’escriure la seua pròpia història.

Per un valencià de València, com bé diu ella, va optar per fer mudança un cop més. Com déiem abans no parlava castellà i molt menys la llengua autòctona. Una llengua, la nostra, sense la qual pots sobreviure perfectament al Cap i Casal. No obstant Julia parla, escriu, i llig correctament en valencià. Tant que és professora associada de la Universitat de València i treballa en acadèmies impartint classes. Una ‘rara avis’ que no hauria de ser-ho.

Per què vas a decidir-te aprendre valencià?

Al principi va ser per força. Per a fer un màster en la universitat pública t’exigeixen que tingues el Grau Mitjà de la Junta Qualificadora. Va ser una bogeria, encara no tenia un nivell massa elevat de castellà i vaig decidir llançar-me a pel valencià també. Em vaig matricular en l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI) amb tanta sort que la primera professora que vaig tindre feia unes classes molt participatives, ella era especialment bona. Per a nosaltres (els estrangers) és complicat aprendre la llengua perquè l’estructura de les classes està pensada per a gent que parla castellà. Però ella em va prestar atenció, em veia perduda i va ajudar-me a integrar-me.

Amb la teua parella tenies ocasió de practicar?

Ell no és valencianoparlant, el seu pare sí. Però a ell no l’educaren en valencià en el sí de la seua família. A més en l’escola tampoc va tindre la motivació per parlar la llengua i finalment no va fer-la servir. Té la capacitat, l’entén, però no l’utilitza. Ací sol passar.

Com a alemanya, com veus el context lingüístic?

Tinc un punt de vista diferent del vostre donat que vinc d’una cultura diferent. És una situació molt difícil. Per un costat està el valencià, em sap greu veure com la llengua es perd, però per altra banda que t’obliguen a aprendre-la tampoc m’agrada perquè acaba provocant l’efecte contrari. La gent opta per no continuar aprenent l’idioma. Senten com un odi cap a la llengua. Un company m’explicava que si no existira l’obligació d’aprendre valencià per a optar a llocs de treball de l’Administració pública, els candidats no ho farien. És complicat. Està clar.

Al teu país no es donen situacions com esta?

No. Sí que existeixen dialectes de l’alemany, variacions respecte a la llengua que estan protegides també pel govern. En la meua zona hi ha dialectes molts forts, no és comparable amb el valencià, que és una llengua. Però els dialectes també formen part de la nostra identitat com a poble, això sí, no hi ha cap llengua en competència. A Alemanya no existeix menyspreu cap als seus dialectes, un menyspreu que ací sí que es té en moltes ocasions cap al valencià.

Ho has notat?

I tant. Ho he notat en comentaris que fan alguns companys. Escoltes als valencianoparlants que vénen dels pobles parlar entre ells en la seua llengua. Sempre procure parlar amb ells perquè així practique. Però ells canvien de llengua quan es dirigeixen als pares dels alumnes per a evitar problemes. Diuen que els pares ho podrien considerar com a una falta d’educació.

Eixe sentiment d’inferioritat que tenim els valencians respecte a la nostra cultura, no?

Sí, però és un sentiment interior. En canvi en la Universitat tinc companys que parlen un valencià exquisit. Un en concret té una manera d’expressar-se i d’utilitzar la llengua de forma normativa impressionant, magnífica. Sempre parla en valencià, ell vol que la gent estime la llengua, té una actitud envers la llengua que contagia. Ell mai canvia de llengua, se sent segur. Crec que eixe sentiment naix perquè han estudiat valencià en profunditat. Molts valencians que no han estudiat en la línia en valencià no han tingut ocasió d’aprendre-la de la mateixa forma que un alumne que sí ho ha fet. Aprenen un valencià que no està al mateix nivell.

Però això és contradictori, no? Vull dir, no t’agrada que obliguen a aprendre valencià, però sense obligació no es parla.

Sí, és contradictori. M’agradaria que aprendre a parlar valencià fora una voluntat col·lectiva.

Coneixes més gent com tu, és a dir, estrangers que parlen valencià?

No, i de veritat que és estrany. Hi ha poques persones que opten per aprendre de forma voluntària el valencià. Aprenen castellà i ja està, no tenen necessitat. Per a mi aprendre valencià no va ser per pròpia voluntat, però ara estic molt contenta. Ara ho tornaria a fer. Efectivament és molt contradictori, a mi no em va agradar gens que m’obligaren a estudiar, però mai ho haguera fet, i no m’hauria adonat com és d’important. Tens més contacte amb una cultura que s’ha ocultat. És un altre món per descobrir.

Has optat per quedar-te ara que coneixes la ciutat?

Sí, és el que m’agradaria, treballar i viure ací. Ara estic donant un curs sobre ‘Literatura de l’Holocaust’ a la UV, és molt interessant i versa sobre autors que ha escrit sobre este tema i també faig una classe sobre ‘Lingüística contrastiva’, una assignatura que tracta de comparar llengües per a ensenyar als professors on poden tindre els seus alumnes més problemes a l’hora d’aprendre una llengua. M’agrada molt poder fer-ho.