“El circuit de la música en valencià s’ha tornat molt exigent”



Mark Dasousa és l’alquimista darrere dels últims èxits de la música en valencià. Des del seu Atomic Studio, el productor ha contribuit a fer virar el circuit del clàssic ska amb dolçaina a l’electrònica, el hip-hop, el rock i el metall

“El circuit de la música en valencià s’ha tornat molt exigent”

Conta Mark Dasousa que el que ell fa no és un treball, és una vocació. L’any 1989 forma la seua primera banda, amb només 15 anys. No és fins al 2000 que decideix fundar Atomic Studio, per on han passat centenars de bandes en 16 anys de trajectòria. Mark ha anat aprenent amb cada músic que ha gravat, entenent la sensibilitat de les bandes i les mans que toquen els instruments. I també analitzant què funciona, què no, per on van els gustos del públic. Del seu estudi ha eixit la discografia completa d’Aspencat i Smoking Soul’s, però també el trencador ‘Tempestes vénen del Sud’ de Zoo. Dasousa té el seu propi projecte, Solar. Tot i que ara és productor, no pot oblidar les seues arrels de músic i, encara que moltes vegades es proposa deixar-ho, sempre acaba caient en la trampa de tocar i gravar, la seua droga particular.

Com enfoques el procés de producció?

Quan m’arriba una proposta i decidisc tirar-la endavant, escolte el que fa el grup i els done unes pautes a seguir, uns paràmetres que jo considere que els faran millorar. Eixe és el procés de preproducció abans d’entrar en l’estudi. I quan entrem, continuem produint. Allò ideal seria estar al local de la banda, però és inviable, tinc molta feina i seria impossible. Els done instruccions, i el repte és aproximar-me al màxim possible al que ells volen aconseguir.

Intervens molt? Els canvies moltes coses?

Cada grup és un món, i cada projecte és diferent. Cadascun necessita un nivell diferent d’intervenció meua. Hi ha grups en els quals opine molt més que altres, perquè hi ha que tenen les coses més clares, i altres que menys. Amb els que ho tenen clar, és més senzill, sols és gravar. En altres s’ha de produir, s’ha d’orientar, sobre tot en la gent més jove. No és sols el so, les lletres, o les estructures de les cançons. També en la imatge, què es pretén. Eixa és la meua primera pregunta quan algú em demana treballar amb ell: Què és el que vols? Per què vens a mi? Què esperes que jo faça amb tu? Em conten i jo, a partir d’eixe moment, els dic si puc aconseguir el que volen o no. Sempre intente aproximar-me tot el que puc al que esperen.

Quin percentatge que hi ha de la teua sensibilitat en cada projecte?

Varia molt. Hi ha grups més desorientats que no saben massa bé on anar, que tenen cançons de fa molts anys i altres més recents i això, a l’hora de produir un àlbum, costa de treure endavant, d’aconseguir que quede coherent. S’ha de redireccionar un poc. Si tenen un tema ska i altre rock, s’ha de decidir cap a on van. Després han vingut grups als quals els he tombat totes les cançons, perquè he vist que no estaven al nivell que es necessita per a eixir a un circuit com el de la música en valencià, que s’ha tornat molt exigent, perquè la gent va aprenent, grups i públic, i ja no val amb que siga en valencià. Ara ha de ser en valencià i de qualitat.

Hi ha algun treball que et faça sentir especialment orgullós, o que t’haja marcat per algun motiu especial?

Evidentment hi ha dues coses grans: Aspencat, amb qui he fet tota la discografia, cinc treballs, he tingut eixa sort i eixe plaer. I després, Zoo ha sigut un revulsiu, no sols per a mi. És espectacular que, amb una cançó, haja sigut capaç de desbancar en reproduccions a tots els demés. Això fou sorprenent, i demostra que el circuit està en auge. Significa que la gent vol coses noves, i diferents, perquè ha marcat un abans i un després quant a que la gent vol música electrònica. Abans estava Orxata i Aspencat, que també té tocs d’electrònica. Però Panxo és hip-hop obert a nous estils mercats, no sols al de la gent que li agrada el hip-hop.

Existeix la fórmula de l’èxit, o alguna cosa que s’aproxime?

Una regla de tres no és fiable. El que sí que pots fer és aproximar-te. Si en el circuit de la música en valencià funcionen certs estils i tu saps barrejar-los bé, ja tens un 50%. Després l’altre 50% és el teu missatge. Si no tens un missatge que cale en el cor de l’espectador… Ah! I un bon directe, que sone real, que no parega una cosa impostada, que siga autèntica.

Tu també tens el teu propi grup, Solar. És un entreteniment o alguna cosa més?

Tinc una agenda molt complicada, i vaig buscant temps per a poder dedicar-li’n. Acabem de treure el tercer disc, i venia d’altres projectes. És que jo sóc músic, i no puc oblidar-ho. Em plantege moltes vegades deixar-ho, però em costa molt. Sempre queda, i sempre trec una estoneta per a poder tocar i enregistrar-ho. És un vici, una droga.

T’agrada tota la música que produeixes?

Evidentment, alguns estils són més afins que altres a la música que a mi m’agrada. Jo intente aprendre alguna cosa de cada projecte que faig. Fins i tot dels més joves o inexperts intentes aprendre alguna cosa, tant per al meu projecte personal com per a altres bandes. Hi ha coses d’Aspencat que acaben en Zoo, o en Deliri, o en Solar, això és inevitable. Sempre ve algun músic que t’ensenya alguna cosa. A mi m’agrada molt la meua feina. Si no, no la faria.

És veritat que hi ha tan bon planter de músics al País Valencià? Es nota l’escola de les bandes de música? Podem treure pit?

Sí, es nota un montó. I clar, la gent cada vegada s’ho pren més seriosament. Hi ha un grup que per a mi és molt important, que és Smoking Soul’s, amb qui tinc molt bona relació, personal i professional, estem molt units, i és gent jove amb molt de talent. No venen de banda, venen d’altra escola, però tenen una dedicació importantíssima.