“El paper de la música com a fet artístic s’ha devaluat”



L’última aventura del músic, compositor i productor Borja Penalba ha sigut posar notes, amb Mireia Vives, als 14 poemes de ‘L’amor fora del mapa’, de Roc Casagran. Aquest ‘liante’, com es defineix, continua buscant l’excel·lència

“El paper de la música com a fet artístic s’ha devaluat”

Borja Penalba es defineix com “una persona creativa”, i ho és en el sentit més ample del terme. Músic totalment autodidacta, recorda perfectament com un 1 de novembre de 2004 va coincidir, mentre girava amb Feliu Ventura, amb Lluís Llach, a qui precedien en un concert a Sant Cugat del Vallès. Llach els va demanar que l’acompanyaren en una gira pel País Valencià, i en un disc, i li va demanar que dirigira la seua orquestra. I es va iniciar una relació més enllà de les notes. També Maria del Mar Bonet ha volgut comptar amb el seu acompanyament.

Aquestes han sigut dues etapes importants, però no les úniques, potser tampoc les més rellevants, en la carrera de Borja Penalba. El músic valencià fa la vista enrere i detecta com ha anat buscant creacions cada vegada més personals. De fer versions de Sabina, Lou Reed i els Beatles als restaurants de Dénia o al mercat de Mossèn Sorell en els anys noranta, a preproduir ‘Terra’, d’Obrint Pas. I després, acompanyar a Feliu Ventura durant més d’una dècada, o musicar els poemes de ‘L’amor fora del mapa’ (Sembra Llibres). I mil projectes més d’una ment inquieta que el fa actuar així no per angoixa, sinó per insatisfacció. Encara que, des de fora, se’l veu satisfet.

Produeixes, composes, interpretes, toques… Què et consideres?

Una persona creativa. Ja està. Mai m’he considerat guitarrista. Açò de la música fou un accident. No tenia cap intenció. Amb 16 anys em va caure una guitarra a les mans, i em va fotre la vida. Tenia aspiracions: Estudiar una carrera, ser una persona de profit. I mira.

Acabares estudiant música?

No. Vaig fer en total una hora i mitja de classe. No tenia disciplina i vaig ser totalment autodidacta, escoltant a Llach, als Beatles. Eren les cançons que m’agradaven. Em tirava huit o deu hores tocant. També mirant.

Totalment d’oït?

Sí. I a l’hora de fer els arranjaments, també. Totalment intuïtiu. Amb el temps, clar, t’has de comunicar amb la resta de músics, i has de conèixer l’idioma. Jo he fet papers per a orquestra, per a banda, per a simfònica, corals… Però clar, em costa més passar-ho a solfeig. I quan puc, i hi ha pasta, li dic a algú que ho faça per mi.

Veient la teua trajectòria, es dedueix que t’agrada la mescla, intentar coses diverses amb gent diferent.

Sí, es podria dir que sóc un ‘liante’.

És per eixe esperit creatiu al que al·ludies?

Sí, no entenc el meu ofici d’una manera estàtica ni passiva. Ni còmoda. És molt perillós estancar-se o acomodar-se en un rol. Hi ha gent que ho fa perquè ho sent així, perquè cadascú interpreta les coses a la seua manera. Jo necessite estar ací i allà. Autoexaminar-me cada poc temps, i respondre a les inquietuds que se’m generen.

O siga que eres un poc cul de mal seient.

Sí, però sense cap objectiu ni ambició concreta. Simplement la de millorar com a persona i com a músic. I donar resposta al que sent. Em puc equivocar. No sempre tot ix bé. Encara que jo he tingut molta sort en esta vida.

Per què dius que has tingut sort?

Per exemple, pel fet d’haver arribat a tocar amb Lluís Llach, una persona que ha sigut el meu major referent. Són eixos somnis que es compleixen, sense haver-ho buscat. Coincideixen els astres, i et passa. O un dia, fa tres anys, que em telefona Maria del Mar Bonet per substituir al seu guitarrista per a un ‘bolo’ de dos cançons, i dos cançons es converteixen en dos anys i mig. I ara vol gravar un disc amb mi, canta cançons meues… És molt surrealista tot.

T’ho trobares?

Sí, encara que, en certa manera, pense que tots recollim el que sembrem. Però he tingut molta sort.

Parlant de Llach, com veus la situació a Catalunya? No parle de música.

Ara estan en un punt de transició dins del seu procés. És una mica avorrit. Van picant pedra, i ho tenen molt clar. Veurem què aconseguiran i quan ho aconseguiran. Però allò és una màquina que no para, i que no se sap on arribarà.

Des d’ací es difícil jutjar.

Clar, ací arriba la informació esbiaixada. Arriba la desinformació. O estàs allà i ho vius, o no te n’adones. Abans, per a la resta d’Espanya, el procés era Artur Mas. I mira on està ara Artur Mas. S’ha vist que això era mentida. Tenen un camí llarg. Igual que ací, també nosaltres, tenim el nostre camí. Hem de revertir 40 anys de Franquisme i 40 més d’incompetència i autodestrucció. Jo, amb que algun dia ens sentim orgullosos de ser d’ací, ja ho consideraria un primer pas.

Veus el camí enfilat?

Bé, en comparació a fa 20 anys, no té res a veure. Per exemple, en la música. Jo també vaig donar eixe pas; vaig començar a parlar valencià als 21 anys. El meu entorn era el Barri del Carme, de València, castellanoparlant. Malgrat que el meu avi era valencianoparlant, va educar als seus fills en castellà, com era la premissa, i més a València. Estava mal vist en valencià. I jo vaig començar a parlar valencià per entrar en un grup que es deia Dropo, i que cantava en català. Quan venien a algun concert, els meus amics em preguntaven ‘por qué no lo hacéis en castellano’. Eixa pregunta, ara, ja no es fa.

Quasi es fa a la inversa. Pareix que hi ha més efervescència de la música feta en valencià que de qualsevol altra.

També perquè la música en valencià té un component polític i de lluita, encara que el discurs no siga polític, i mou a molta gent. En canvi, és més difícil trobar música en castellà que arrossegue.

I comparats amb Catalunya, tenim una escena amb millor salut? Grups valencians com Obrint Pas o La Gossa Sorda han influït molt a Catalunya.

Sí, però això és en un àmbit molt determinat de la música, un tipus molt concret. En la música festiva, són els valencians els que més han transcendit. Sobre tot, Obrint Pas, que són els culpables del que ha passat en la música valenciana en els últims 15 anys. Han obert les portes a que proliferara tant, arribara allà, i també ací molta gent jove directament no tinguera vergonya ni problemes en cantar en valencià. Quan vaig tornar a València fa tres anys, estàvem prenent un cafè a un bar de Benicalap, i teníem tres xicones al costat, jovenetes, castellanoparlants. A una li va sonar el mòbil, i el to era ‘La flama’, d’Obrint Pas. Vaig flipar. Però és molt bonic. La clau és que no existisca la música en valencià. Eixe és l’objectiu.

Què vols dir?

Que siga música, i ja està. Però encara ara, la realitat és la que tenim. Jo no faig música perquè siga en valencià. La faig en valencià perquè és el meu mitjà de transport, de comunicació.

Com sorgeix la història de ‘L’amor fora del mapa’?

Roc Casagran, l’autor del llibre, i jo, ens coneixem des de fa alguns anys. En 2014 vàrem pensar que ens abellia fer alguna cosa junts, i ens tancàrem en un mas a fer un poemari musicat. Però per circumstàncies d’agenda, allò anava molt lent, i es va quedar en ‘stand-by’. Hi havia una trobada, una intenció, i ja havíem musicat alguns poemes. L’any passat, ell estava acabant la novel·la, i em va demanar que musicara 14 poemes que apareixen en l’obra. En eixe moment, jo estava treballant amb Mireia Vives altre projecte, i li vaig comentar a Roc si li pareixia bé que entrara . Li va parèixer bé, i aparcàrem el treball que estàvem fent per a centrar-nos en la musica dels 14 poemes. A partir d’ahí, treball a tres bandes.

Com és el procés de posar música a poemes d’altra persona?

Si et sóc sincer, i parle del meu cas, és molt ràpid quan el poema t’arriba i t’atrapa. Hi ha que t’atrapen més, i que ho fan menys. Perquè els poemes ja tenen música. Si tu estàs obert, receptiu, reps eixa musicalitat i agafes eixes paraules per a treure-los la musicalitat que de manera natural emana d’elles. Evidentment, a cadascú li arriba d’una manera. El primer impuls és ràpid, i vas creant una melodia que fluïsca, que enllace, et trobes amb problemes amb la rima, l’accentuació, certes coses. Això et porta també a un estil.

Ho composes amb algun instrument a les mans?

No necessàriament. De vegades sí. Però moltes voltes compose conduint per l’autopista. Em pose la gravadora del mòbil, i cante. Em ve al cap. Quan conduïsc, no m’agrada escoltar música. M’agrada estar en silenci, perquè és el meu moment, amb mi mateix, de molta creativitat. Però depèn de com em pille. De vegades estic parlant amb algú, i entre en un estat d’abstracció, i em ve una melodia.

També has sigut músic de carrer.

Sí, quan vaig començar a tocar amb alguns grups a València, al Barri del Carme, quan hi havia 30 o 40 llocs on tocar. Ara tan sols en queden dos, o un. Tocàvem molt, en pubs, en pizzeries. Versions de jazz, Sabina, Beatles, Lou Reed. Els dissabtes de matí baixava al mercat de Mossèn Sorell, cantonada amb Carrer Corona, i ahí vaig estar dos anys, 1992 i 1993. Paral•lelament als ‘bolos’. Vaig conèixer a molta gent, a una xica amb qui vaig tindre després un duo durant 10 anys. I vaig estar també 4 anys a Dénia, fent la temporada de juny a setembre, pels restaurants, passant el barret. Són experiències. I és el que et deia de la comoditat. Per exemple, a Dénia, jo guanyava molts més diners que un treballador en un bar, o jo mateix, quan em contractaven per a un pub. I tocava tres quarts d’hora al dia. Guanyava 10.000 pessetes de l’època. Multiplica. Estem parlant de 300.000 peles de l’any 1994. No és el treball somiat. Però tal volta amb altre tipus de caràcter, en lloc de tallar-ho, ho allargues.

Aleshores deixes les coses perquè ja no t’abelleix fer-les?

No m’abelleix, sobre tot, perquè vas fent per inèrcia, i et vas trobant coses. Toque la guitarra i després toque el baix, i passe 10 anys tocant el baix. Després arriba la preproducció del ‘Terra’, d’Obrint Pas. I a poc a poc trobes un camí que, després de 25 anys, t’adones que et porta a fer alguna cosa teua. La clau, personalment, crec que és que em canse de les coses. Per molt bé que estigues tocant amb Llach, o la Bonet, no deixen de ser les seues cançons, la seua obra.

Al remat, estàs llogat per algú.

No sóc un mercenari, perquè jo he de sentir-ho, he d’implicar-me. Seria incapaç d’anar a tocar només per pasta. Ho vaig fer per necessitat, fa molts anys. I vaig arribar a la conclusió que, si no era imprescindible per qüestions de força major, no ho faria més. Per molt bé que t’ho passes, que gaudisques i que aprengues, no és el mateix que transmetre la teua obra. Tot anava cap a ahí. La primera etapa, després amb Feliu (Ventura), amb qui he compartit composicions. Però quan ja vaig pegar el primer pas fou amb el disc de Tomàs De Los Santos, on tenia més paper, però sobre tot, on ja m’he llançat ha sigut amb ‘L’amor fora del mapa’, on cante, he fet les musicacions… i és com un graó més que pot ser desemboque en un possible treball meu. Sempre m’ho han dit, que fera les meues coses. Però jo sempre dic que ho faré quan tinga alguna cosa que contar. M’agrada escriure, però sóc més prosaic. Respecte molt l’art de fer cançons. Sóc més d’històries i batalletes. Podria cantar-les, també. No tinc pressa. Mai l’he tingut.

Si t’hagueres de quedar amb un estil de música, quin seria?

Això és impossible. No puc.

I a l’hora d’escoltar?

Tampoc, perquè relacione la música amb estats d’ànim. El que no puc fer és tindre la música permanentment en marxa. En el cotxe, a casa… I em costa perquè la música, per a mi, ha de respondre al moment en què estic.

O siga que la música està massa present?

Sí, i jo crec que ha jugat en detriment de la pròpia música. De fet, si mires fa 20 anys o 30, hem involucionat en la presència de la música en la televisió. Quan era menut, hi havia mil programes de música. Ara, d’entrada no n’hi ha actuacions musicals. I m’ho van contar: posaven una actuació musical, i l’audiència queia en picat. Perquè la gent estem cansats. En general, estem sobreinformats de moltes coses, però també de música. Una cançó és molta informació, i el cervell s’esgota. I en compte de tindre ganes d’escoltar, està farta, perquè està tot el dia escoltant coses. S’ha devaluat molt el paper de la música com a fet artístic. El fet que haja sigut l’art més corromput i fagocitat per la societat de consum ha generat, d’una banda, que hi haja molts grups, que hi haja un circuit, que siga més fàcil ser músic que escultor; però també ha generat que l’escultura tinga molt més valor del que té ara la música.

Em vénen al cap les radiofórmules.

Són màquines de fer pasta. Eixe món està patint, i cada cop té menys incidència. També ho vaig viure des de dins. Estava en un grup que es deia la Banda del Capitán Canalla, 10 anys, i vaig col·laborar amb l’enemic.

I què tal és?

Molt pitjor del que et pots imaginar. Tot val. L’únic objectiu és guanyar pasta, a costa del que siga. I tot el que passa en eixe món, no sols en la música, en els mass-media, la tele, tot, és mentida. Tot és farlopa i mentides. I molta pasta que canvia de mans, molta bogeria. Estan tots fatal del cap.

El canvi continu que ha marcat la teua carrera, ho consideres producte de la insatisfacció, de l’angoixa per no estancar-te?

Angoixa seria massa fort. Però insatisfacció sí. Mai estic content. Forma part d’una autoexigència a la que em veig obligat. Vitalment, necessite aspirar a l’excel•lència. Sé que no arribaré. Comporta autoexigència i exigència també als que t’envolten, i que no pugues apalancar-te ni acomodar-te en un estatus. Sense cap drama, et pesen més les errades que has comès que no les coses bones que, de fet, no les veus, te les diuen. A mi em violenta quan m’ho diuen, perquè no ho veig. Jo no sé com em surt això, no sé com ho faig, i no li done valor. El valor li’l dóna la gent a la que li arriba, i això és el que em manté en esta professió. Si no, haguera plegat fa molt de temps. He viscut moltes coses. I no me n’he anat gràcies a que veig que hi ha gent que em demanda, que em retribueix amb les seues paraules, amb les seues llàgrimes, amb els seus somriures. També em passa que em qüestione molt la utilitat del que estic fent. Estàs fent una cosa subjectiva i abstracta, música. És productiu? Sóc un ésser social productiu? Sóc un artista? Què sóc? De què serveix el que faig? És molt sa qüestionar-s’ho permanentment. Eixos pensaments et porten a fer més coses, a voler fer-les millor i, en el meu cas, a fer coses diverses, perquè m’agraden. Hi ha gent que s’especialitza en un rol, i cadascú fa el que vol.

El camí que portes, arribarà fins al punt de publicar coses totalment personals?

Ja he plasmat coses personals amb qui he treballat, però no és el mateix, no és igual. Tinc una cosa ahí, a mitjant fer, una mena de rèquiem, que es dirà Réquiem per València. Espere poder acabar-ho abans de palmar-la. És un projecte molt megalòman, molt bèstia, però és una inquietud molt gran que tinc.

Estrena al Palau de les Arts?

La idea és que, per darrere, hi haja imatges de totes les coses dolentes de València pegant-se foc.