“Sembla que estem destinades a la precarietat”



Paula Pérez i de Lanuza és una jove il·lustradora valenciana amb tant de talent com ganes de lluitar perquè la seua professió siga reconeguda com a tal. Signa els seus treballs com Paulapé

“Sembla que estem destinades a la precarietat”

Mentre estudiava, Paula Pérez i de Lanuza va estar quatre anys de becària a la universitat. Allí va coincidir amb una altra Paula, així que per diferenciar-les ràpidament algú va reduir els seus cognoms a una síl·laba: Paulapé, el nom amb què signa les seues il·lustracions. Conta que va nàixer a València, ara fa 31 anys, i que viu barri d’Arrancapins. Dibuixa des que té memòria. “Totes comencem de menudes, però algunes no deixem de fer-ho mai”, explica convençuda. Admet que sempre s’ha considerat molt afortunada perquè tant son pare com sa mare l’han animat a fer el que ha desitjat. Mai ha fet falta explicar-los ni convéncer-los de res. Per això no va dubtar quan va decidir llicenciar-se en Belles Arts i especialitzar-se posteriorment en animació ‘stop-motion’, ni continuar formant-se en cursos puntuals amb professionals com Ana Ventura, Javier Sáez Castán, Isol, Javier Zabala o Miguel A. Giner Bou.

Plans futurs? Procura no fer massa plans i deixar-se fluir. Els immediats són acabar els projectes entre mans i perdre’s amb les seues amigues tot el mes d’agost, no tot ha de ser fer feina en esta vida. Això sí, aspira a seguir treballant en allò que més li agrada, cobrar una miqueta millor per poder treballar menys i viure un poc més, que les persones meravelloses que l’envolten seguisquen prop per molts anys i que en vinguen moltes més.

Als estudiants de Belles Arts vos formen en disciplines molt diverses. Per què decidires apostar per la il·lustració?

Des de ben prompte vaig tindre clar que volia fer carrera artística, però no sabia massa bé cap on enfocar les meues passes. Belles Arts semblava allò lògic, però he de reconéixer que em vaig passar els tres primers anys una miqueta perduda; supose que en part per aquesta varietat de disciplines que comentes, que em sembla molt enriquidora però també un poc perillosa. Em va costar adonar-me que volia dedicar-me a la il·lustració, en part perquè no hi havia assignatures d’aquest tipus quan jo vaig estudiar em vaig especialitzar en animació. En qualsevol cas, a casa sempre he estat envoltada de llibres, gràcies tant a ma mare com a mon pare. I m’he passat la infantesa dibuixant al temps lliure, així que mirant-ho en perspectiva, el resultat de l’equació semblava prou clar.

Quins autors han marcat un abans i un després en els teus treballs?

M’he criat amb els llibres de Quentin Blake, Mitsumassa Anno, Roser Capdevila, Helen Oxenbury o Beatrix Potter, però també amb Astèrix, Mortadelo i Spirou. No sé si el meu treball parla d’algun d’ells, però segur que estan amagats en algun lloc. Ja de més gran vaig descobrir els llibres de Peter H. Reynolds i s’han convertit en un dels meus imprescindibles en il·lustració, si no coneixes El punt no t’el pots perdre! També m’encanta Benjamin Chaud i el seu Pomelo, amb històries ben divertides, enginyoses i intel·ligents. Del còmic sóc una enamorada de l’obra de Frederik Peeters, he devorat ‘Píldoras azules’, ‘Lupus’ i ‘Koma’ no sé ja ni quantes vegades.

Com definiries el teu estil?

La veritat és que eixe és un tema que em resulta un poc complicat perquè mai he buscat un estil determinat, sinó que tracte de buscar solucions gràfiques que em satisfacen en cada cas. De vegades em pose premisses més o menys restrictives, de vegades prove maneres de fer que encara no he experimentat i em creen curiositat. El que sí que predomina en les meues imatges des de fa un temps és l’ús de les tintes planes i la superposició de colors, a la manera de la serigrafia, ja que el procés de treball, altament intuïtiu, em resulta molt entretingut. Tanmateix, algunes persones que em coneixen més o menys m’han anat comentant al llarg dels anys que reconeixien imatges meues amb una sola mirada, així que supose que algun tret característic deu haver. Potser deuríem preguntar-los a eixes persones.

I què és això del ‘stop-motion’?

Efectivament, només llicenciar-me em vaig especialitzar en animació ‘stop-motion’. Jo, que m’havia promés no tornar a fer res relacionat amb l’escultura en segon de carrera. L’animació m’ha aportat sempre un punt més enllà del dibuix; és un procés quasi màgic, en què tens una imatge en moviment un tant abstracta al cap i vas donant-li forma moooolt lentament fins que s’ajunten totes les imatges a la retina i oh! ho has aconseguit! L”stop-motion’ m’agrada especialment perquè és un tipus d’animació que es crea sobre la marxa, malgrat la planificació prèvia sempre necessària. Vull dir que, en el cas de l’animació tradicional, on es dibuixen tots i cadascun dels fotogrames d’una pel·lícula, si comets un error de dibuix o alguna cosa no es mou correctament, sempre pots refer els dibuixos incorrectes i ja està. En canvi, l”stop-motion’ és un procés molt més intuïtiu, en què saps on comences i on vols acabar, però no què passarà entremig. I si en veure el resultat alguna cosa no funciona, cal repetir. Eixa és la part menys graciosa; afortunadament, hui en dia tenim tecnologia que facilita moltíssim l’existència de les animadores. Hi ha alguna cosa també en el fet de tocar els materials que s’han de moure; no sé ben bé què és, però diria que quan he animat objectes com la plastilina, el paper o la pintura m’he sentit més integrada, com si una part de la meua ment es desconnectara per passar a formar part del que està succeint damunt la taula. M’ha quedat molt místic, però és que de veres és un procés quasi meditatiu.

Estàs treballant en algun projecte ara mateix?

Buf, i tant! Normalment porte diverses coses alhora. Sóc un poc ‘cul de mal asiento’, però la veritat és que últimament porte una ratxa forteta. Estic treballant en dos llibres il·lustrats, un de poesia amb Andana i un altre de narrativa infantil amb Bromera, pendent de concretar un projecte d’animació en el que jo faria el disseny, però que no animaria i tinc aparaulats un encàrrec de disseny d’estampats per a la gent magnífica de la Ciutat Invisible de Barcelona i un mural que pintaré al setembre. Avorrir-me no m’avorrisc.

Hi ha algun projecte del qual et sentes especialment orgullosa?

El passat mes de setembre vam presentar el llibre ‘La vida que creix’, amb text de Marc Granell i editat per Andana, que em té molt contenta. El procés de treball fou força agradable, tant amb el text, la poesia és molt suggeridora i les imatges venen al cap més fàcilment que amb altra mena de textos, com amb l’editor, amb qui repetisc enguany. Amb l’autor del text no vaig parlar fins a la presentació del llibre i eixe és sempre un moment molt especial, perquè les il·lustradores tenim la responsabilitat d’entendre el missatge dels textos abans d’atrevir-nos a expressar-lo amb el nostre llenguatge o afegir-hi alguna cosa més. Sempre hi ha una part de neguit per si l’escriptor estarà content amb el treball que has fet, però clar, tractant-se d’un poeta com Marc, la pressió era major. Per sort per a mi, va quedar encantat amb el resultat, així que jo, feliç com un anís.

Fa poc il·lustrares el cartell de la Fira de Llibre per a la Fundació Bromera. Com és el procés creatiu, com t’enfrontes al full en blanc?

El procés creatiu és en realitat molt senzill, mirat fredament. La il·lustració és fonamentalment una idea, des del meu punt de vista, per tant és el primer que cal pensar. Jo dedique una llarga estona a entendre de què va l’encàrrec o la idea que tinc al cap, si és un projecte personal, què vull contar amb la imatge. Anote en un full els conceptes clau que em venen al cap i, si me’n venen diversos d’importants, faig llistes de conceptes associats. De vegades són grans paraules, de vegades ho són més modestes. Quan ja tinc una o diverses idees que em sedueixen, faig en la mateixa pàgina esbossos menuts amb composicions sobre eixes idees per tractar d’esbrinar quina és la millor manera de representar-les. Quan trobe la solució que més em satisfà, passe a l’acabat, que és per a mi la fase més lúdica del procés; m’entretinc provant combinacions de colors que també han de respondre a la idea, superposicions, trames, lleve elements, n’afegisc de nous… M’ho passe pipa, vaja. En el cas del cartell de la Fundació Bromera, em preocupava caure en tòpics sobre la lectura, perquè és un tema tan treballat que és difícil tindre una idea original. De fet, em vaig trobar amb una trampa del subconscient quan em vaig adonar que una de les composicions que més m’agradaven s’assemblava perillosament al cartell d’un dels anys anteriors. Finalment vaig optar per la senzillesa, vaig buscar una imatge que fóra suggeridora i que convidara a endisar-se en la lectura, que era l’objectiu de la campanya. Supose que algú en algun lloc haurà fet servir la mateixa idea per a alguna cosa, però en definitiva, les idees i el coneixement són de totes i no són de ningú, així que tampoc em preocupe tantíssim per l’originalitat.

T’agradaria dedicar-te exclusivament a la il·lustració? És possible fer-ho?

A dia de hui quasi em dedique exclusivament a la il·lustració. De fet, la feina de mitja jornada que faig és de gestió a l’Associació Professional d’Il·lustradors Valencians, així que està directament relacionada amb la professió. Amb les quotes abusives d’autònoms que hem d’afrontar, viure d’un treball creatiu resulta molt complicat i jo em sent molt afortunada, però també és cert que no tinc grans despeses i per això vaig fent. El dia que tinga criatures no sé molt bé com m’ho muntaré!

Coneixes il·lustradors valencians que es dediquen només a dur a terme aquesta feina?

En tinc uns quants al voltant gràcies a l’associació, que fou el meu primer contacte fort amb la professió diria que cap al 2008 o 2009. És en aquest àmbit on m’he adonat que és possible dedicar-s’hi exclusivament, però també que persones que porten trenta anys treballant s’enfronten poc més o menys als mateixos problemes que les persones que portem poc temps. Això em resultà el més depriment de l’assumpte, perquè sembla que estem destinades a la precarietat. Però eixe és un altre assumpte que si encete, no acabe.

Són els i les il·lustradores valencianes reconeguts pel públic?

El públic general sol reconèixer un o dos noms, normalment els que estan de moda. Després està el públic una miqueta més posat en temes gràfics que sap perfectament que a València tenim grandíssimes professionals, a més de manera històrica.

Cal educar a la societat per a que aprenguen a estimar aquesta vessant artística?

Trobe que és important per a la professió que siga reconeguda com a tal, perquè habitualment ens trobem amb problemes com que els clients no volen pagar perquè no són conscients del treball que implica fer una il·lustració. En eixe sentit, una de les línies de treball que estem portant a terme el meu company Manuel Garrido i jo a APIV, junt amb l’ADCV i ComunitAD–, és el contacte amb les institucions públiques perquè contracten professionals i donen exemple de bones pràctiques en aquest tema. El camí és llarg, perquè venim d’una època molt fosca en eixe sentit, però a poc a poc.

Quins llibres tens al damunt de la teua tauleta de nit ara mateix?

Ara mateix cap, quin desastre! Arribe tan cansada a la nit que no sóc capaç d’obrir un llibre. Ara, la pila de llibres pendents inclou títols tan diversos com ‘El pequeño jardinero’, ‘Vencedor y vencido’, ‘Lluitant contra l’oblit’, ‘Maternidades subversivas’, ‘Subversión feminista de la economía’ o els ‘Libros para el mañana’.