“Hem tornat per l’addicció al directe. Eixa energia és bestial, i enganxa”



Els Sva-Ters han tornat. Acaben de presentar ‘Simis’ i ja tenen dotzena i mitja de ‘bolos’ compromesos. En el disc, recuperen les seues arrels: música festera, varietat de ritmes i colors, humor i orgull alcasser

“Hem tornat per l’addicció al directe. Eixa energia és bestial, i enganxa”

El primer capítol de la història dels Sva-Ters passa a la banda de música d’Alcàsser. Tres dels seus membres començaren a juntar-se a casa de Pau ‘Txikuto’, antic bateria, que els ha ajudat, i molt, en la pre-producció de ‘Simis’ (Mésdemil, 2016). Volen que aparega en l’article, perquè tenen molt que agrair-li, i perquè se l’estimen. Allà a la banda, i a ca ‘Txikuto’, quan encara tenien 16 o 17 anys, despertaren a la música de Rage Against The Machine o Greenday. Fent versions començaren a eixir els primers temes propis. De ca Pau al pub Confetti, i d’ahí, a tot el País Valencià, el segon capítol. Van créixer, van variar l’estil, van explorar els ritmes caribenys, van gravar discs que els feren sentir orgullosos, i altres que no tant. Però ara, per pura “addicció” al directe, i amb moltes ganes, han tornat a entrar a l’estudi (l’Atomic Studio, de Mark Dasousa, per a més senyes), i els ha eixit una peça variada, ballable, en la qual el productor alacantí ha hagut de retallar i simplificar les “bogeries” que gravaven els Sva a la caseta de Reíllo. En el quart capítol ens reben allà, a la caseta, mentre preparen les recompenses del Verkami que ha finançat part de l’eixida de ‘Simis’, amb una litrona freda que encara porta la bossa del supermercat, i tabac de liar. Tenen per davant més de 270 bosses amb samarretes, CDs, encenedors i altres regals. “Ara és quan estem pagant el disc!”, bromegen Àlex, el ‘Dur’, Gusmà Gil, Dani i Reíllo, mentre repassen la llarga llista de micromecenes.

Començàreu molt jovenets. Quan s’adoneu de que la cosa podia ser seriosa?

Dani: Pense que tot va ser quan férem un concert a l’institut de Picassent, amb Malajunça Ska Band. Fou el primer bolo seriós.
Àlex: Els assajos eren molt divertits. Musicalment, tots teníem inquietuds, començàvem a escoltar certa música, Rage Against The Machine, fèiem burrades, bevíem vodka i llima, i molava molt. S’ho passàvem molt bé. Cantàvem ‘Del terreno’, i quedàvem els dissabtes de matí per a acabar la partitura. Anàvem funcionant. Férem una gira per Alcàsser!
Gusmà: Després també eixírem del poble, amb el rotllo del circuit en valencià, les trobades…
Reíllo: Aleshores hi havia pocs grups: Malajunça, Obrint Pas, Santgatxo, Ki Sap… Que no era en valencià.
Àlex: Sí, a Ki Sap els ha maltractat prou la història de la música en valencià.
Dani: D’això fa ja 18 anys! 18 anys pegant bacs pel món.

Després de tant de temps, teniu força per a tornar a començar amb un disc?

Àlex: Sí. Hem tret un disc cada quatre o cinc anys així que, més o menys, estem dins de la nostra projecció. Mai hem tirat la tovallola. Hem tingut moments millors i pitjors, però estos dos últims anys hem treballat molt. Teníem material que havíem anat fent, mentre pensàvem si fèiem disc o no, si se n’anàvem a la merda. No sabíem el que anava a passar, però pense que al final hem tingut moltes ganes.
Gusmà: El que teníem clar era que, si volíem seguir, havia de ser amb un projecte.
Dani. A mi el que em fa tornar és l’addicció al directe. S’ho passem bomba. Eixa energia és bestial, i enganxa.

Des de fora es nota, i molt. Heu transmés molta força des de sempre.

Dani: Vaig estar fora del grup una temporada, i li ho vaig dir a Gusmà un dia, al poc temps de deixar-ho: ‘Necessite tornar’.

En ‘Simis’ heu sigut fidels als vostres principis, al vostre estil.

Dani: En realitat, nosaltres sempre hem fet el que ens ha eixit dels ous. S’hem juntat, i hem fet el que ens naixia. Hem treballat les veus i la música, tal volta l’hem polit un poquet més.
Àlex: Les cançons, al principi, eren molt més rebolcades. Com no teníem la pressió d’una data per a treure el disc, les cançons eren molt més complicades, caòtiques, fins que s’adonàrem, a mig any de la gravació, que tal volta la millor solució no era fer un disc molt carregat. S’havia de passar un filtre, treure parts que ens agradaven, però que li donaven una bogeria a la cançó que no se la mereixia.

Quin paper ha jugat el productor, Mark Dasousa?

Reíllo: Ens ha ajudat a llevar-li bogeria als temes. Ens deia: “Esteu ‘locos’! Què esteu fent?’ Ha fet una feina molt important de pre-producció.
Gusmà: Ha ajudat a donar-li coherència als temes. S’ha hagut de negociar molt, i és complicat.
Àlex: És que tu li passes una cançó, i ell te la torna i dius: ‘com? Ha llevat la part que més m’agrada!’ Però al final has d’entendre el seu punt de vista. Ara, escoltes la cançó i t’adones de que té raó.
Dani: El disc és part nostra, i també part d’ell. S’ha dedicat a tallar i unir.

Eixa bogeria en la composició, és perquè creeu pensant en el directe? O perquè voleu clavar moltes idees i estils?

Dani: El que crec que ens passa és que, a nosaltres, com a músics, a l’hora d’executar, no ens agraden els temes repetitius. Ens falta alguna cosa. Però això confon un poc al públic. Pot costar-li absorbir-ho.
Gusmà: Hi ha cançons com ‘Mala brossa’, o ‘La vida bonica’, que tenen moltes repeticions. Però ja ens ho deia Dasousa, que es pot gaudir de les repeticions. No fa falta canviar d’estil cada dos compassos.
Dani: Sempre ens ha costat separar el punt de vista del músic i el del que escolta. I això és una cosa que per fi hem aconseguit, i estic molt content d’haver-ho fet.
Gusmà: Pensava que no ho aconseguiríem. Però sí.

Com veieu el panorama musical al que torneu? Haurà canviat molt el gust de la gent? Hi ha més varietats, i totes amb públic. És un repte per a vosaltres?

Gusmà: Sí i, de fet, no sabem com va a funcionar. Ara, els grups que fan molts bolos tenen un estil ben definit. Nosaltres hem fet el que hem fet tota la vida: molts estils dins d’un mateix concert. A qui li agrade, guai.
Àlex: Hi ha molt grups, gent que toca molt bé, gent molt bona, i que sonen genial. Amb tècnics bons. És un repte, però ahí estem, els ‘uelos’, donant canya. Mola compartir escenari, conèixer penya.
Gusmà: No sabem com pot funcionar una salsa, per exemple, que segur que no és del gust majoritari de la gent. Però si a algú li agrada i es pega un ball, nosaltres més que contents.

Com espereu caure en els cartells? Per l’estil i el bagatge, cap al final de la nit, no?

Gusmà: Esperem que no (rialles de tots). Si pot ser abans de les quatre de la matinada, millor.
Reíllo: L’edat no perdona. Els xiquets de 20 anys, a les quatre del matí. Que és el que fèiem nosaltres amb eixa edat.
Àlex: Bé, ahí qui fa el concert mira que estiga equilibrada la cosa.
Reíllo: De moment, per al divendres ens han posat bé, a les 10 i mitja de la nit. ‘Horari Miquel Gil’ (rialles).
Gusmà: Fem música molt festiva, però el 80 per cent del repertori d’ara és del disc nou, i ahí hi ha reggae, hi ha salses, unes més rockeres, altres més ska, hi ha de tot.

Què tal la sensació en el primer concert de la gira?

Dani: Molt bona impressió. Faltaven coses, que s’agafen rodant. Però em va agradar. La potència, la reacció del públic fou bona. Hi havia ambient. Bé.
Gusmà: Feia quatre dies que havíem tret el disc, i era impossible que la gent coneguera ja les cançons. Ara falta que el descarreguen, i a veure què els pareix. Vàrem tocar moltes cançons noves, i la reacció de la gent fou bona.

Què heu conservat en el repertori dels discs anteriors?

Àlex: Les que no podem deixar de tocar. ‘Lio Sva’, ‘Rumba d’Amore’, ‘Viñòtix’, i dos o tres més. També dependrà del temps. Deixarem les que la gent et demana sempre, i no los pots deixar de tocar. N’hi ha que no les tocaria més. Hem fet de tot amb elles. Fer versions, tallar-les, de tot. Perquè clar, són cançons de quan teníem 16 anys. No t’identifiques ni amb la lletra. Però no la pots llevar, encara que t’agradaria.

Creieu que sou representants d’una forma de ser, de pensar, d’actuar, típica alcassera?

Àlex: Jo estic superorgullossíssim de ser d’Alcàsser.
Dani: Jo estic superorgullós de que en el bando d’Alcàsser posen ‘Alcàsser Borroka’.
Àlex: La gent d’Alcàsser és un poc com els Sva-Ters, un poc estranya.
Gusmà: Els Sva-Ters som Alcàsser 100%. No es pot negar. En tots els discs ix Don Juan, el retor d’Alcàsser.

Sorprèn que agradeu a gent molt diversa del poble, que se senten orgullosos de vosaltres, encara que no els agraden altres grups d’un estil similar o del vostre circuit habitual.

Àlex: Després hi ha gent que no és d’Alcàsser i acaba fent-se alcassera. Hem fet una colla molt bona. Entre nosaltres som molt diferents, cadascú tenim la nostra colla, diferent, però després ens juntem i funcionem.

Què hauria de passar amb ‘Simis’ per a que vos sentíreu satisfets?

Gusmà: Sense haver tret el disc, tenim una gira acceptable, amb 16 o 17 bolos i reserves. Estem ja molt pagats, perquè hem tingut una bona acollida sense haver tret el disc. Falta que funcione una miqueta i que li agrade a la gent.
Dani: Jo voldria fer molts bolos.

A vore si acabeu cremats!

Dani: No, ara anem de tranqui.

I després fareu un format acústic, que està de moda.

Dani: No, farem un concert amb banda (rialles).
Àlex: Tenim també en ment que molt prompte farem 20 anys, i a veure si fem un ‘grandes éxitos’.
Gusmà: I gravar alguns temes antics de nou, amb els que no quedàrem contents. Si funciona tot bé, és la idea.

La vida de gira és molt dura…

Àlex: Sí, però ara no farem les bogeries que fèiem abans. Tenim menys temps per a pensar eixes coses. Tal volta ens plantegem fer una paella mentre toquem.
Dani: Rotllo ‘Muchachito’, que fa un quadre. Nosaltres, una paella.
Reíllo: I quan s’acabe, la repartim.
Àlex: El que passa és que els dels equips de so i llum mai ens han deixat (rialles), diuen que és perillós. Ja veus!