Estellés ressuscita a l’escenari



La Companyia de Teatre El Micalet va tornar a ressuscitar Vicent Andrés Estellés divendres passat a la Casa de Cultura de Picassent amb ‘Poseu-me les ulleres’. L’obra, basada en la vida de l’escriptor de Burjassot, fa un recorregut per la persona i el poeta, perfectament encarnat per Enric Juezas, que…

Estellés ressuscita a l’escenari

La Companyia de Teatre El Micalet va tornar a ressuscitar Vicent Andrés Estellés divendres passat a la Casa de Cultura de Picassent amb ‘Poseu-me les ulleres’. L’obra, basada en la vida de l’escriptor de Burjassot, fa un recorregut per la persona i el poeta, perfectament encarnat per Enric Juezas, que el fa reviure de la mort que tant l’obsessionà.

El repartiment de 'Poseu-me les ulleres', amb Joan Peris, Enric Juezas, Pilar Almeria, Isabel Anyó i Miquel Gil. Foto: Burjassot.org

El repartiment de 'Poseu-me les ulleres', amb Joan Peris, Enric Juezas, Pilar Almeria, Isabel Anyó i Miquel Gil. Foto: Burjassot.org

‘Poseu-me les ulleres’ fa un recorregut per la vida i l’obra d’Estellés. Un viatge guiat per ell mateix, assegut a una taula de bar, envoltat d’amics i desconeguts, entre gots de vi, amb pauses per anar al lavabo («Ai, la próstata!», que diria ell). L’encarna en una genial interpretació i caracterització l’actor Enric Juezas. Qui va conéixer Estellés en persona ho reconeix: «tenia eixa forma de caminar i de parlar», es sorprenen.

La de divendres va ser la penúltima representació programada («de moment», expliquen des d’El Micalet) de ‘Poseu-me les ulleres’, que ha fet temporada a Barcelona i a València, ha passat també per les Illes i s’ha presentat a un gran nombre de teatres des que s’estrenara en febrer de 2010. La següent està programada per al Centre Bernat i Baldoví de Sueca en una data encara per determinar.

La narració del propi Estellés s’esguita amb els seus poemes, en les veus de Pilar Almeria i Joan Peris (ara mateix, socis de la Companyia El Micalet després de que es veieren obligats a tancar el teatre homònim a causa dels deutes de l’Administració). I tot plegat ho rega la música de Carles Llinares (en aquestes últimes representacions) i Miquel Gil (en el repartiment original). La dansa de fons d’una néta d’Estellés, Isabel Anyó, tanca un quadre perfecte en què diàleg, biografia, música i poesia donen, a l’espectador entés i al que s’acosta per primera vegada al poeta, motius per no apartar la vista de l’escenari.

Cartell de 'Poseu-me les ulleres'.

Cartell de 'Poseu-me les ulleres'.

L’Estellés de Juezas explica la seva vida en un llenguatge planer, com el de la seva poesia, gens orgullós ni pagat de si mateix, a pesar d’haver estat un dels escriptors més importants de la literatura valenciana, per a molts, el més trascendent del segle XX. Estellés va morir l’any 1993, als 68 anys. Enrere va deixar la infantesa de Guerra Civil, d’on va extreure un dels temes més presents a la seua obra, la mort. La va descobrir un dia que jugava amb els amics amb una pilota, se’ls va escapar i, en anar a buscar-la, va veure un camió ple de morts.

També narra Vicent, la persona, got de vi a la mà, les seves primeres experiències sexuals amb les milicianes, que anaven a banyar-se nues a la sèquia de Moncada, que passava pel seu poble, Burjassot. De com les espiava amb els amics, i com va eixir fugint de baix d’un llit quan una el va convidar a veure i gaudir dels seus encants femenins. «El temps de guerra foren feliços -explica-. El pitjor va ser la postguerra, el silenci». D’allà, dels temps de guerra, naix també altre dels seus eixos temàtics, el sexe.

Estellés recorre tota la seua vida i travessa l’experència formativa de periodisme a Madrid, on va publicar els seus primers versos, «que van tenir un gran èxit», explica orgulló. Deia que una sensació li recorria el cos quan evocava el passat: El fred. A sa casa, família de forners. El fred al servei militar a Navarra («allí sí que feia fred!», exclama), i el fred que va acabar en tornar a València i conéixer la que seria la seva muller, Isabel.

A València, Estellés va començar treballant per a l’ajuntament, però prompte va demanar treball al diari Las Provincias de Martí Domínguez, que li va donar «unes grans lliçons de valenciania» i li causava un gran respecte personal i professional. Van ser temps de periodisme i publicacions d’alguns dels seus llibres més cèlebres, de contacte amb Fuster, Sanchis Guarner i Casp, fins que va arribar 1978 i fou destituït com a cap de redacció del diari, en els primers focs creuats de la Batalla de València.

Vicent Andrés Estellés. Foto: Escriptors.cat

Vicent Andrés Estellés. Foto: Escriptors.cat

Tornarà en 2012?

Tal volta Enric Juezas haja de tornar a posar-se les ulleres d’Estellés al llarg del proper 2012, tornar a encorvar-se lleugerament i camejar a passes curtes però segures, com les que pegava el literat de Burjassot, ja que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) l’ha declarat escriptor de l’any vinent, com s’explica al comunicat fet públic el passat divendres.

Si es dóna el cas, tornarem a gaudir de la dansa de la seua néta al ritme dels seus poemes, musicats amb tanta insistència com èxit per Ovidi Montllor, i interpretats en aquest cas per Miquel Gil o Carles Llinares. I revisitarem la poesia en el valencià del poble pla, com escrivia els seus versos, en les veus de Pilar Almeria i Joan Peris, que podran tornar a paladejar, com ho fan en l’obra, allò de:

«Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs sed,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les tues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga…»
(Fragment del poema de Vicent Andrés Estellés ‘Assumiràs la veu d’un poble’)