Maçoneria amb olor a arròs caldós

Al primer pis de l’Ajuntament de Benigembla, on hi ha els serveis administratius sona una cançó de Lady Gaga. No és fil musical, és un aparell de ràdio amb una emissora qualsevol sintonitzada. Bé, segurament no és una emisora qualsevol sinó fàcilment alguna de les moltes ràdios anglòfones que emeten…

Maçoneria amb olor a arròs caldós

Al primer pis de l’Ajuntament de Benigembla, on hi ha els serveis administratius sona una cançó de Lady Gaga. No és fil musical, és un aparell de ràdio amb una emissora qualsevol sintonitzada. Bé, segurament no és una emisora qualsevol sinó fàcilment alguna de les moltes ràdios anglòfones que emeten a la Marina Alta, algunes amb llicències dubtoses.

A Benigembla hi ha molta pau i fa bon sol. Dos elements valorats com l’or per les desenes de residents britànics (en són la meitat dels 600 habitants) que han triat aquest poblet de l’interior d’aquesta comarca per a descansar de forma indefinida. El seu aliat: el clima. El seu enemic: el reüma. A més, se suma el factor que molts benigemblers entenen i parlen l’anglés; bé perquè han estat emigrants als Estats Units; bé perquè són fills o néts d’eixos emigrants i han decidit fer vida al poble dels avantpassats.

Benigembla, la Marina Alta - Nonada.es

Benigembla, la Marina Alta - Nonada.es

Sobre aquest escenari, la Masonic Home of Valencia Association (MHVA) va pensar que Benigembla era el lloc idoni per a fer possible una residència per a majors. Aquesta associació d’origen anglés està formada majoritàriament per maçons que viuen al País Valencià (a tot l’Estat espanyol en són uns 6.000 membres), segons explica el seu secretari, Keith Hart, jubilat que viu al poble amb la dona.

El projecte per a la construcció de la residència (en realitat són 42 habitatges molt menuts disposats en forma de bloc de bungalows) es va presentar a l’Ajuntament el 2002. L’associació havia comprat els terrenys un any abans. La corporació i tot el poble van rebre el projecte amb alegria, assegura l’actual alcalde, Joan Caselles. Aleshores ho veien com una inversió productiva i ara ho desitgen «com la salvació per al nostre poble perquè allí entraria gent a treballar i això revertiria en el bé de tots perquè nosaltres també tenim molta gent sense feina», conta entristit l’alcalde.

Ho explica amb tristor perquè el projecte pareix bloquejat de totes totes. Els terrenys que l’associació maçònica va comprar a la riba del riu Gorgos (o Xaló) estan afectats per la declaració de Lloc d’Importància Comunitària (LIC), figura legal conservacionista recollida en una directiva europea que no permet edificacions d’eixa classe a fi de protegir la biodiversitat d’un ecosistema determinat. Com a últim recurs, l’Ajuntament està intentant aconseguir la Declaració d’Interés Comunitari per a la residència, però tot fa pensar que la cosa no anirà endavant.

Tant és així que, tot i els desitjos de l’alcalde de que els maçons «busquen un altre terreny al poble», l’associació ha decidit «desbloquejar els diners» que tenien previstos per a la residència, uns 450.000 euros. Una quantitat que ara destinaran «a l’ajuda d’uns altres necessitats a través de la caritat, assistència sanitària…», més enllà de Benigembla.

Xoc de mentalitats

Tanmateix, encara que segons Hart aquest replantejament «és bo també per a la gent», l’anglés no s’està de remugar per no haver aconseguit fer realitat el projecte. En la mentalitat anglesa es fa molt difícil entendre que un projecte «tan solidari» no puga reeixir per una qüestió legal. «Això del riu no és una raó», es queixa.

Un malestar que comparteix l’alcalde, que veia el projecte com una oportunitat única per al reviscolament de la població. Un exemple clar de la contraposició de l’interés comú amb la legislació que prova d’amparar la societat des de la norma. Agreujada, més encara per «la situació desesperada dels pobles menuts ofegats per la manca de recursos», lamenta Caselles.

I tanmateix, la vida roda. La gent major prepara l’arròs caldós, s’olora del carrer estant. Benigembla pareix que es queda sense residència maçònica. Però el sol lluïx i els residents (britànics o no) i els natius (emigrants o no) se’l disfruten.

Benigembla, the United States of America


«Allí vam arribar a fer una processó a Sant Josep amb un rector basc, imagina’t!». Quan diu «allí», Joan Caselles, alcalde a hores d’ara de Benigembla, parla de Shelton i Derby (Estats Units d’Amèrica). Aquestes dues poblacions de l’estat de Connecticut separades per pocs quilòmetres («com d’ací a Murla«, uns tres kilómetres, exemplifica Caselles) van acollir unes 160 persones que van emigrar allí des de Benigembla entre els anys 1966 i 1967.

D’emigració de benigemblers cap als Estats Units ja n’havia hagut, com també a Algèria. Però aquesta va ser més tardana. Amb tot, «el 90% de la gent que ens en vam anar, hem tornat». Ell després de passar 12 anys. I ell, com tots els que van estar, parlen anglés d’allò més bé. Un factor que ajuda a que els residents britànics «es troben més a gust ací que en altres pobles de la contornada, perquè no han de fer cap esforç per aprendre el castellà i encara menys el valencià».

De fet, el bar on acordem l’encontre amb el maçó està regentat per anglesos que no n’amollen una ni en valencià ni en castellà. I l’entrevista amb el representant de l’associació la fem íntegrament en anglés. Do do you know?