“El poder establert ha fagocitat les Falles”



El dibuixant d’humor Juli Sanchis Aguado ‘Harca’ s’incorpora des de hui a Nonada.es. Cada setmana ens oferirà la seua visió de la realitat, el seu humor irremissiblement negre, les seues ‘Harcades‘. “Vull fer coses més alegres, però no m’ixen”, bromeja en aquesta entrevista de presentació. No ha sigut fàcil realitzar…

“El poder establert ha fagocitat les Falles”

El dibuixant d’humor Juli Sanchis Aguado ‘Harca’ s’incorpora des de hui a Nonada.es. Cada setmana ens oferirà la seua visió de la realitat, el seu humor irremissiblement negre, les seues ‘Harcades‘. “Vull fer coses més alegres, però no m’ixen”, bromeja en aquesta entrevista de presentació.

"El dibuix d’humor és una forma de periodisme", reivindica Harca. Foto: Jaume Serra

No ha sigut fàcil realitzar aquesta entrevista. I no és perquè Juli Sanchis ‘Harca’ (Picassent, 1942) no siga una persona accessible, planera, simpàtica i atenta. No. Ha estat una tasca complicada perquè costa mantindre el rol de periodista quan entrevistes a ton pare. Proveu a fer-ho i m’entendreu.

L’èxit de la carrera d’Harca està, sobre tot, en la constància, en la il·lusió per un art que estima, el dibuix d’humor, intrínsec a la seua personalitat i forma de relacionar-se. Condensar un gag en quatre ratlles i, amb ell, posar en evidència una societat injusta governada per hipòcrites és una tasca difícil que Juli (mon pare) porta exercint des de finals dels anys 60. No ha pogut viure exclusivament del dibuix d’humor, però això no li ha impedit exportar el seu talent natural i autodidacta a tots els indrets del món. Ha participat en centenars de concursos, ha obtingut alguns premis importants, ha publicat en infinitat de revistes i diaris i, sobre tot, s’ha mantingut fidel als de baix, als humiliats, als desfavorits, que ell porta al paper protagonista d’una obra condensada en el seu últim llibre, ‘Vull la lluna’, editat per l’Ajuntament de Picassent, el seu poble. Allí va començar Harca la seua carrera de dibuixant, contra els impediments familiars i d’una societat rural en la que no tenien cabuda les arts plàstiques. Harca s’incorpora a la família de Nonada.es i vos el presentem amb la següent entrevista en la que pare i fill hem jugat a dibuixant i periodista.

Per què s’ha perdut l’esperit crític, la sàtira i l’acidesa de les Falles?
Perquè el poder establert les ha fagocitat. La falla naix per criticar una sèrie de situacions, coses que ocorren a partir del barri, la ciutat i el país. A poc a poc, el poder, a força de subvencions i altres mecanismes de pressió, s’ha apoderat d’elles. Hui estan capades. Són com la Ciutat de les Arts i les Ciències: molt de continent i poc contingut.

Pot passar el mateix amb el dibuix d’humor?
El dibuix d’humor és una forma de periodisme. En el nostre cas, la ideologia del mitjà pot influir. Jo he parlat amb dibuixants que treballen a ‘El Mundo’, ‘El País’ i altres mitjans i em diuen que tenen llibertat absoluta, que mai els diuen que no. Pense que els amos dels mitjans tenen màniga ampla i, més que censura, el que hi ha és autocensura. Veuen el que hi ha al mitjà on treballen i, per por a que puguen tirar-los al carrer, s’autocensuren. Amb el dibuixant d’humor no solen clavar-se massa. Un acudit és més digerible per al polític de torn que un article.

“Les Falles naixen per criticar, però hui estan capades. Són com la Ciutat de les Arts i les Ciències: molt de continent i poc contingut”

Hi ha humor gràfic de dretes? L’humor té una ideologia marcada?
Hi ha humor gràfic de dretes. Mingote és un home de dretes, i l’humor que fa té tendència a la dreta. Què és ser dibuixant de dretes? Criticar més a l’esquerra. La ideologia del dibuixant és important perquè, si és honest amb ell mateix, amb el seu dibuix transmet el que pensa, encara que generalment el dibuixant d’humor sol ser crític. Hi ha qui fa dibuix blanc, que és el ‘hihi, haha’ però, quan es fa dibuix d’actualitat, la tendència és ser crítics, a posar en evidència el que no t’agrada.

Però sí que és veritat que el dibuix d’humor sempre té un aire transformador de la societat i de denúncia de les injustícies, de burla al poderós, no? Més que estar vinculat a cap partit o ideologia en concret, no ha d’estar apegat al joc polític…
De fet, no. El que es fa es posar en evidència allò que no agrada, i ridiculitzar a aquells polítics prepotents, estirats, que se’n passen cinc o sis pobles. Sempre des d’un punt de vista objectiu, però penses ‘què ens queda? Burlar-nos d’ells?’, doncs burlem-nos d’ells.

Com ha d’actuar l’humor en estos temps tan obscurs?
Crec que hem d’actuar igual. Totes estes dificultats i entrebancs, amb coses com la reforma laboral, tot, és matèria que ens donen als dibuixants per a treure punta. El problema és que no hi ha prou espai per a tot el que es podria fer.

Harca vist per ell mateix.

Harca vist per ell mateix.

Sense límits

Com afecta la crisi als dibuixants?
Quan hi ha una crisi sempre retallen pel mateix lloc, serveis socials i cultura. Si el dibuix d’humor és cultura, arriben les retallades. La crisi és per a tots. De fet, conec casos de dibuixants que els han baixat el sou a la meitat, i ells, lògicament, han dit que faran la meitat de dibuixos. Hi ha una tendència a no valorar-ho, pot ser perquè gent amb moltes ganes de publicar es presta a fer-ho per quatre euros o gratis, i això és intolerable.

Es poden posar límits al dibuix d’humor? Hi ha temes dels que no es pot fer broma?
No hi ha cap límit, tot val. La meua idea és que el dibuix d’humor ha de provocar, pegar fort, ser, fins i tot, bèstia. No pot ser una cosa ‘light’, ha de ser forta.

La situació al País Valencià és per a riure o per a plorar?
Ací no han canviat massa les coses. Hi ha pocs dibuixants que poden viure d’açò, i després hi ha altra gent que fa coses, però molt de camí per a fer-les i guanyar-se la vida no hi ha. La xarxa ha transformat la situació perquè, si u és molt bo, pot participar en qualsevol mitjà de comunicació del món des de València.

I en el panorama polític, des del punt de vista d’un dibuixant d’humor, no vos podeu queixar de falta de material…
Ací material hi ha de sobres, i la situació és dramàtica i produeix cabreig. El que passa és que has de transformar-ho i pegar-li la volta per tal de burlar-te d’aquells que han produït el desastre i encara treuen pit i li tiren la culpa al del costat. Ací hi ha material per fer una revista setmanal. Però faria falta crear-la. Han hagut alguns intents, però la cosa no acaba de quallar perquè fa falta un mínim capital i una estructura. I no pots comptar amb publicitat, perquè una publicació que puguera tindre repercussió social no seria recolzada per les grans empreses a nivell publicitari, ja que tenen compromisos amb els polítics i no se la van a jugar.

Som els valencians especialment propensos a riure’ns?
Jo crec que ahí el que influeix molt és el clima. No sols a València, en tota la mediterrània, per allò de tindre molt de sol, molta relació al carrer amb la gent… ens marca el caràcter i provoca un tipus d’humor diferent, possiblement més alegre i explosiu. En l’interior de la península, per exemple, és diferent. I si ja te’n vas a països de l’est, et pots morir. El que triomfa és l’humor negre.

“Al País Valencià has de pegar-li la volta a la ràbia per tal de burlar-te d’aquells que han produït el desastre i encara treuen pit i li tiren la culpa al del costat”

Ací no som tan obscurs amb l’humor…
Bo, hi ha casos. Per exemple, El Roto, que diu que no fa humor, que fa altra cosa, però és un filòsof, i no és el ‘hihi, haha’ amb els seus dibuixos, però et fan pensar, perquè és molt incisiu, molt profund.

A nivell planetari, hi ha tipus d’humor propis de cada regió?
Si, es nota, els països nòrdics tenen el seu estil, Xina és també molt peculiar, i Japó… a Japó moltes vegades no saps de què se’n riuen. Però és cert que un dibuix genial triomfa a totes bandes.

Tu et consideres negre, blanc…
La meua tendència és a l’humor negre. Vull fer coses alegres, però no m’ixen (riu).

“El més difícil és parir la idea”


En quin moment professional et trobes?
Conec les meues limitacions, on puc arribar, què estic fent. Acabe un dibuix i puc dir si m’agrada més o menys, però tinc clar que sóc fidel a allò que faig i com sóc. Faig el que m’agrada i estic content, sóc feliç. Tinc les necessitats essencials cobertes, no necessite guanyar diners amb els dibuixos i participe en els certàmens que vull.

Com es crea un dibuix d’humor?
El punt de partida és sempre o un encàrrec o el tema d’un certamen en concret. A partir d’ahí el que faig és informar-me, llegir, i investigar. Van sorgint idees, tries les millors i les desenvolupes. Primer faig un esbós a llapis, passe a rotulador, i pose el color. El que més costa és parir la idea. La realització es fa amb prou rapidesa.

Qualsevol pot ser dibuixant d’humor o és una qüestió de talent?
És una qüestió, sobre tot, d’entusiasme. Qualsevol que tinga un poquet de mà i s’apassione pel tema pot fer dibuix d’humor. M’agradaria dir també que, si estes paraules arriben a algú que estiga interessat, hi ha una federació mundial que és FECO, que té com a objectiu agrupar dibuixants, potenciar el dibuix d’humor i defensar els artistes. A partir d’ahí sorgeixen iniciatives i contactes que poden estimular als dibuixants, potenciar la seua obra, veure què fan altres… és una cosa que, per al que estiga començant o porte ja un temps, pot obrir-li un bon camí per integrar-se.