«Un suïcidi deixa un missatge»



El filòsof i professor valencià Josep Ripollés va quedar sobtat pel comportament dels terroristes suïcides de l’11S, i també pels atemptats posteriors, amb tècniques paregudes, a Londres. No es conformava amb les explicacions simplistes donades aleshores i mantingudes encara hui, i va decidir capbussar-se en les motivacions que porten a…

«Un suïcidi deixa un missatge»

El filòsof i professor valencià Josep Ripollés va quedar sobtat pel comportament dels terroristes suïcides de l’11S, i també pels atemptats posteriors, amb tècniques paregudes, a Londres. No es conformava amb les explicacions simplistes donades aleshores i mantingudes encara hui, i va decidir capbussar-se en les motivacions que porten a les persones a matar-se, independentment de la finalitat que perseguisquen.

El suïcidi és la primera causa de mort externa a l'Estat Espanyol segons les dades de l'INE. Foto: Epsos.de

El suïcidi és la primera causa de mort externa a l'Estat Espanyol segons les dades de l'INE. Foto: Epsos.de

El suïcidi és un tema tabú, una taca negra social i familiar sobre la que volten massa tòpics. El suïcidi és també la primera causa de mort externa, és a dir, no provocada per malaltia, a l’Estat Espanyol. Ha passat per damunt dels accidents de trànsit. Mentre es destinen milions d’euros a previndre la segona causa de mort externa, la primera roman oblidada. Per una motivació ben diferent, en la seua tesi doctoral, que encara ha de defendre, Josep Ripollés es va capbussar en els motius que porten la gent a sacrificar-se i, especialment, en com el fenomen de l’autoviolència va influir decisivament en l’evolució i la creació de les primeres formes d’estat. Ripollés sosté amb la fermesa de la interpretació freda de les dades que no hi ha correlació directa entre la crisi econòmica i l’hipotètic increment de la taxa de suïcidis. Creu, a més, que no hi ha terrorisme suïcida amb motivacions religioses, que tots els actes d’aquest tipus responen a aspiracions polítiques. O, en tot cas, a motivacions religioses que, al seu torn, serveixen a interessos polítics.

Per tant, la motivació dels terroristes suïcides de les Torres Bessones va ser política?
Segur. Per a mi no hi ha dubte. La història del terrorisme suïcida mostra clarament com els primers suïcides no eren religiosos, eren palestins laics. La dispersió de les formes terroristes suïcides ha demostrat que sempre hi havia enmig conflictes territorials i, per tant, polítics.

Quina diferència hi ha, aleshores, entre un terrorista islàmic i un soldat d’Estats Units que estan disposats a morir?
No es pot comparar. Els soldats americans són mercenaris contractats, la seva motivació és econòmica. El fons social del que naixen no és comparable ni remotament. Les societats de procedència tenen estructures molt diferents. La vinculació entre l’individu que vol sacrificar-se i el grup de referència no és anàleg. Als Estats Units, en una societat molt individualista, qui va a la guerra ho fa per necessitat, és pobre. Els islamistes que van a lluitar no són pobres, són rics, o classe mitja, però amb un fort compromís ètic o, si vols, de moral religiosa, m’és igual. No és una condició indispensable la misèria per a ser terrorista islamista.

Deixant de banda el terrorisme suïcida, a nivell acadèmic, el suïcidi també és tema tabú?
Les dades sobre el fenomen són bastant precàries. Les taxes i l’estudi d’aquestes conductes són, no sé com dir-ho, caricaturesques, grotesques. El desviament és d’un 10 o un 20 per cent segons els territoris. Hi ha molts llocs dels que no se sap res. I les conductes suïcides es complementen amb conductes parasuïcides de les que no hi ha dades. No hi ha un estàndard internacional de recollida de xifres, només es fa a nivell nacional i, encara així, són molt variables en cada Estat.

«La història del terrorisme suïcida mostra clarament com els primers suïcides no eren religiosos, eren palestins laics»

Ripollés vol fer de la seua tesi una plataforma per previndre el suïcidi. Foto: Nonada.es

Ripollés vol fer de la seua tesi una plataforma per previndre el suïcidi. Foto: Nonada.es

Hi ha relació directa entre la situació econòmica d’un país i la taxa de suïcidis?
Els primers treballs sobre el suïcidi, per exemple, els textos d’Emile Durkheim, ja expliquen que no. Hauríem de matisar-ho però, si ens fixem en la renda per càpita, la taxa de suïcidis no acompanya. Europa, per exemple, té dues franges diferenciades, Nord i Sud. De França cap a dalt hi ha una propensió al suïcidi generalment elevada. I a la banda de la Mediterrània, les taxes són molt baixes. Molt. Estem parlant d’un 7 o 8 per 100.000 a Espanya, Itàlia o Grècia. Als països del Nord van des del 14, 20, Finlàndia un 40 per 100.000… hi ha una gran desproporció.

I un empitjorament brusc de les condicions econòmiques pot provocar un augment de les taxes?
És possible. Les crisis sobtades produeixen certa desestabilització. Però eixes crisis poden ser una bona raó per matar-se, o poden tindre alguna conseqüència bona. Buscar un factor, com un repunt de l’atur, i situar-lo com a correlació causal, ell sol, de l’augment dels suïcidis, estic convençut que no és encertat.

O siga, que un atur del 25 per cent, 50 en el cas dels joves, no pot provocar més suïcidis…
Això soles, no. Però hi ha altres coses que ens ajuden a entendre-ho. Per exemple, si l’atur afecta a sectors socialment desarrelats, immigrants, gent sense pàtria… un problema de difícil solució es junta amb altres que no tenen solució, de manera que la gent, en eixes circumstàncies, es queda sense elements de referència per capejar el temporal. Eixos sectors són molt vulnerables. Si agafàrem les taxes d’atur a Marroc o Tunísia, trobaríem barbaritats. En canvi, allà la taxa de suïcidis és molt baixa. A més, la pobresa i la situació econòmica crítica no té un poder tan gran. Si la pobresa és generalitzada però la societat manté una cohesió, si som tots pobres, tampoc no passa res. Es un fenomen de major complexitat. Donar valor causal a una situació conjuntural quan és un mal que ens toca a tots no deuria apuntar en eixa direcció obligatòriament. Fins i tot pense que s’incrementen els lligams de valor social. Les males situacions ens porten a reconsiderar lligams que, a causa de la nostra autosuficiència, havíem deixat oblidats.

«Les crisis sobtades produeixen certa desestabilització. Però eixes crisis poden ser una bona raó per matar-se, o poden tindre alguna conseqüència bona»

Per què creus que ha augmentat tant la taxa de suïcidis a països en crisi com Grècia o Espanya?
No tinc dades recents, però no és fàcil afirmar que han augmentat tant. Que hagen hagut suïcidis que hagen provocat situacions d’alarma, no t’ho negue. Però si es miren les dades al llarg dels anys, sempre hi ha fluctuacions que no sabries a què atribuir. Voldries atrapar el fenomen, però és complicat. Com s’explica que Finlàndia, un país ric amb un sistema de protecció social impressionant, tinga unes taxes que a ells mateixos els espanten? En canvi, te’n vas al costat, a Noruega, i les taxes són baixes. Per què? O l’exemple dels països àrabs, les taxes estan en l’1 per 100.000… Pot ser alguns falsegen les dades? però és que és en tots els països. Es pot atribuir exclusivament a la religiositat? Jo pense que no, que és una mostra de certa forma de vida eficient a l’hora de digerir conflictes socials i personals, d’estar més propers els uns als altres.

Emile Durkheim. Foto: Wikipedia

Emile Durkheim. Foto: Wikipedia

Al llarg de la història, s’han incrementat els suïcidis en èpoques de crisi econòmica?
La idea de Durkheim és que el benestar de la gent és el que porta la desgràcia. La pobresa no és un perill, el perill ve quan la gent està molt ociosa. Sovint ens fem idees de com són les coses a partir del que ens conten i del que volem considerar. Quan es diu ara que hi ha tants suïcidis, no, això en brut no val. M’has de donar un percentatge, m’has de dir on, quan…

Aleshores, de quina manera efectiva s’han d’estudiar els suïcidis?
Nosaltres només comptem amb les dades de què disposem, no anem a descartar-les, però hem de saber que hi ha correctius que s’han de mantindre. Cal fer estudis sectorials. Les dades haurien de ser equiparables, i usar certa diacronia, un període de temps per veure si hi ha una tònica. Per exemple, si els suïcidis augmenten en zones industrials, i el fenomen es manté en creixement, evidentment un dels factors que caldria estudiar és si la gent s’ha quedat a l’atur o no.

Atenen les autoritats suficientment al fenomen del suïcidi, siga provocat per la crisi o no?
Sé que hi ha dos observatoris importants, un a Barcelona i l’altre a Madrid, per a l’estudi i la prevenció, però ací a València no hi ha. Jo, amb tota la modèstia del món, vull orientar el meu treball per a que servisca de plataforma per constituir un observatori o ajude a portar a terme polítiques de prevenció, com es fa a altres països com Canadà, Estats Units o Holanda, on els serveis d’aquest tipus han donat bons resultats. Només pel fet que hi haja aproximació sense superstició fa que molta gent s’atrevisca a exterioritzar, a llevar del cap idees falses i tòpics. Sí que és veritat que hi ha tres psiquiatres valencians que investiguen el suïcidi en el cas d’esquizofrènics, i es treuen conclusions molt interessants en l’àmbit clínic, però la sanitat pública hauria de treballar eixe sector, fora de la psiquiatria. Estaria bé que s’incorporaren altres punts de vista perquè no es un fenomen només psiquiàtric. Diria que és un fenomen no patològic. És una conducta atípica, una forta anomalia, però no pressuposa trastorn psiquiàtric fort. Hi ha com un estigma, una sospita de que, a la persona que s’ha suïcidat, alguna cosa li passava.

Com un últim retret…
Clar, s’intenta investigar, indagar, veure per què. Deixa certa decepció. Si no recorde malament, als Estats Units es recullen les notes de suïcidi des de la II Guerra Mundial. És interessant, perquè la gent que es mata mostra en la nota que no està boja, que sap que va a fer mal, que valora totes les qüestions, i es disculpa pel dolor que causarà. I d’alguna manera deixes de pensar que eixa persona tenia alguna cosa estranya, que crec que és una sensació que ha de desaparéixer.

«Si es miren les dades al llarg dels anys, sempre hi ha fluctuacions que no sabries a què atribuir. Voldries atrapar el fenomen, però és complicat»

La premsa no informa dels suïcidis, és això correcte?
Hi ha un pacte tàcit entre les autoritats i la premsa per a no informar. Es pensa que pot crear un efecte contagi, però no hi ha cap evidència de que això siga així. També es diu a propòsit de la violència contra les dones i, en canvi, d’estos casos sí que s’informa. I s’ha d’informar. Ocultar-ho seria pitjor, seria tapar-se els ulls. En canvi, en els suïcidis, es manté l’estigma.

És que clar, si a l’any són més de 3.000 suïcidis, cada dia s’hauria d’informar d’uns 10, fent la mitjana…
Clar, però això crearia l’interrogant i el repte per al Govern, saber que això està passant i no s’està fent res. Hi ha un accident de trànsit en una corba, un canvi de rasant, un tram mal senyalitzat, i es canvien les senyals, es fan obres, es posa un semàfor, o el que siga. Ara, pels suïcides, què es fa?

Veus possible un part setmanal de suïcidis, a l’estil dels informes de víctimes de la DGT?
Seria molt fort, però crec que s’hauria de valorar, o així, o d’altra forma. Ens ajudaria a estar alerta els uns dels altres.

Què penses de que alguns suïcides hagen provocat revoltes als seus països?
El fenomen de les revoltes em pareix interessantíssim. És molt bonic, en el sentit que crec que el suïcidi alerta als teus companys de les coses de la seua vida que són importants, i també de les de la vida pública. M’ha resultat al·lucinant, i ho tenia un poc estudiat. M’orienta a la tesi que portava. L’individu que se sacrifica, ho fa pel grup, i és el grup el que rep el repte, i és al grup al que interpel·la. Un suïcidi no és mai una cosa que passe perquè sí, ens demana alguna cosa.

En tots els casos? També en els que no porta a terme algú desesperat per la misèria?
Tots signifiquen alguna cosa. El suïcidi transcendeix la meua mort. Jo ja no visc, però continuaré com a suïcida entre la gent que m’envolta, i eixa presència mai s’esborrarà. Sé que amb allò estic deixant un missatge del que s’hauran de fer càrrec inexcusablement. Podran continuar vivint com ho feien, el que vulguen, però no poden ignorar-ho.