Nou dies al Rototom i sense rastes

El Rototom Sunsplash és molt més que un festival de reggae, sóc testimoni. Sobre el terreny, i després de passar nou dies al recinte de Benicàssim, el camping, i la platja amb un repic al llom, es pot afirmar que és una prova de supervivència que posa el teu cos…

Nou dies al Rototom i sense rastes

El Rototom Sunsplash és molt més que un festival de reggae, sóc testimoni. Sobre el terreny, i després de passar nou dies al recinte de Benicàssim, el camping, i la platja amb un repic al llom, es pot afirmar que és una prova de supervivència que posa el teu cos al límit. Un plaer amb un toc masoquista.

El Main Stage va concenrar als artistes amb més renom davant l'eliminació del Lion Stage - Foto: Adolf Boluda.

El Main Stage va concenrar als artistes amb més renom davant l’eliminació del Lion Stage. Foto: Adolf Boluda.

Vaja per davant una confessió, i és que no sóc un expert en música reggae i he d’anar recolzant-se en amics i coneguts per saber quins concerts valen la pena i quins no dels que permet l’horari d’actuacions de Combe Capelle. El Rototom pot arribar a saturar-te i fins i tot estressar-te, perquè des de les 13 hores i fins les sis de la matinada les línies de baix no paren de retronar. Són moltes hores de reggae, des del Showcase del Juanita al migdia, amb propostes suaus com Nanai o Burguitos, fins al Dancehall (una espècie de discoteca reggaetonera per a rastuts i rastudes) o el Dubstation (la part més ‘hard’ del Rototom, l’after hours, on només aguantes si fas ‘trampes’).

L’experiència que atorga haver xafat ja per dues vegades aquest festival nascut a Itàlia dóna la possibilitat de fer balanç dels canvis d’un any a altre. Les retallades també han arribat al Rototom. Enguany s’ha suprimit el Lion Stage (l’escenari secundari) i s’ha canviat per l’Ska Club, més modest, però molt fester, i la carpa del Juanita, en actiu fins altes hores de la matinada amb grups d’alt nivell i molt bons disc-jockeys.

Al marge de l’aspecte musical, l’organització també ha retallat en neteja, i els serveis, als que l’any passat, com aquell que diu, es podien menjar sopes, enguany han estat molt més bruts. Si a tot això sumem que des de les 10 hores la temperatura a la zona d’acampada ja fregava els 35 graus (sense sumar l’increment en la sensació tèrmica provocat per l’humetat), convertia cada visita al WC en una sauna, però sense gens de glamour.

Pocs retrets més a un festival que ha reunit 175.000 persones (25.000 al dia, 2.000 més que l’any passat) i que ha provocat, sempre d’acord amb les dades facilitades per l’organització, un impacte econòmic de 12 milions d’euros a Benicàssim. El Rototom està, en línies generals, ben organitzat, compleix els horaris, té capacitat de reacció davant les adversitats i ofereix preus sense competència. En quin festival et pots beure un litre de cervesa per 5 euros?

L'actuació de Calle 13 va fer canviar de dalt a baix el públic del Rototom - Foto: Eduardo G. Magaña.

L’actuació de Calle 13 va fer canviar de dalt a baix el públic del Rototom. Foto: Eduardo G. Magaña.

Alborosie i Calle 13, triomfadors

Amb el Lion Stage suprimit, tota l’atenció se centrava en el Main Stage (l’escenari principal). Molt prompte, el segon dia, es va viure el punt més àlgid, ves a saber si era pel dia (divendres), per la procedència del cantant (italià resident a Jamaica) o perquè realment ho mereixia, però no es va veure l’esplanada d’enfront de l’escenari tan plena com quan va eixir Alborosie a cantar i va oferir un show de dues hores acompanyat de Michael Rose, Ky-mani Marley o Etana (el meu gran descobriment, quina veu!).

Només Calle 13 va estar molt prop de fer-li ombra, encara que el concert dels de Puerto Rico va arribar al final del festival i amb un públic totalment diferent. Perquè estar tants dies ‘fent la mili’ al Rototom et permet això, observar com canvia el públic, com cada artista té els seus fidels, i cada moment del dia atreu a unes persones. Veure a Calle 13 va ser un privilegi. Escoltar el “antes que nada, ¡que se joda Andrea Fabra!” que va amollar René, el cantat, a la mínima que va poder, fou quasi orgàsmic. Però el que va quadrar el cercle fou sentir de les paves del costat allò de “¿y qué tiene que ver el Gobierno con esto? De verdad que no lo entiendo, ¡o sea!”

En l’aspecte musical, les meues orelles van dividir el festival en dues parts, almenys en el que es refereix a l’escenari principal. Els primers dies van estar dominats pel reggae, l’ska i el roots, tot molt tranquil, amb contínues referències al 50 aniversari de la independència de Jamaica, el ‘leit motiv’ del Rototom d’enguany. Es va agraïr, i molt, l’aposta per bandes jamaicanes.

I després va arribar la segona part del festival que poc o res tenia a veure amb el reggae. Muchachito Bombo Infierno va encendre una gran gentada el diumenge 19. Al dia següent, una treva amb Cultura Profética, novetat a Europa, i el dimarts, torn per a la gran explosió de Calle 13. I en l’últim dia, el dimecres, l’aterratge dels Obrint Pas, que van fer, de nou, canviar la gent del Rototom i el seu idioma, fins aleshores, castellà, italià i anglès exclusivament. D’Alpha Blondy, l’última actuació, recorde que queia bé per a aquell moment, no sé si per la seua música o perquè sabia que la tornada a casa estava propera i es mesclava la pena i l’alegria.

On està Sánchez Gordillo?

A pesar d’estar tan a prop de casa, la sensació d’aïllament després de molts dies al Rototom és gran. La dificultat per carregar el telèfon i la pròpia dinàmica d‘actuacions diàries, així com l’aventura de la supervivència del dia a dia (buscar una ombra, no morir de fam i de set…) provoquen que et quedes absolutament aïllat. Qui tenia un smartphone amb bateria era un privilegiat. Al càmping hi havia una dotzena de carregadors per a milers i milers de persones i les cues eren la millor teràpia per desenganxar-te de les xarxes socials a la força.

L'oferta musical i d'animació del Rototom 2012 ha sigut variada - Foto: Luca Valenta.

L’oferta musical i d’animació del Rototom 2012 ha sigut variada. Foto: Luca Valenta.

Per això va ser una gran sorpresa quan, l’últim dia, es va reunir al Fòrum Social (un dels punts forts del festival) mitja dotzena de càmeres de televisió. Seria pel Premi Príncep d’Astúries, el sociòleg Zygmunt Bauman? No, venia l’alcalde de Marinaleda, Juan Manuel Sánchez Gordillo que, a més, al final, no va vindre i es va limitar a una videoconferència de 20 minuts. Sortosament, Xavi Castillo i el seu ‘Veriueu-ho Show’ van fer oblidar les penes a un auditori ple de gom a gom.

Al Fòrum social vaig veure i escoltar moltes coses, tantes com vaig poder i em van interessar. Vaig veure a Pasqual Serrano lúcid, com sempre, presentant el seu últim llibre i, en un gest que no em va agradar, repartint títols de bons i mals periodistes. Vaig escoltar a Zygmunt Bauman (que va fer canviar la disposició de la sala buscant l’aire lliure a causa del calor sufocant) expressar la seva desesperança amb el 15M (“fan falta accions més continuades, més constants, que isquen de cadascun de nosaltres, per canviar les coses”) en una xerrada en la que l’auditori es va quedar menut. I l’eloqüència sempre aplaudida d’Ignacio Ramonet i omnipresent al Rototom.

I la cota local la van ocupar Escola Valenciana, amb un exhaustiu informe de la situació del valencià i l’assetjament al que l’està sotmetent el PP “en una estratègia deliberada, que respon a una idea d’Estat en la que no caben altres llengües que no siga el castellà”, i una interesantíssima taula redona sobre els incendis que han colpejat fort les terres valencianes este estiu. La conclussió: les retallades en prevenció dels últims anys i una reacció lentíssima i mal coordinada “van convertir un incendi que podria haver sigut de 200 hectàries en un de 50.000”.