Arrels ‘made in USA’ en la Marina Alta

Aquesta és la història de quatre nord-americans de la Marina Alta. Una comarca on alguns dels seus pobles mantenen encara hui un estret vincle amb els Estats Units. Entre 1912 i 1920 més de 10.000 veïns i veïnes dels 33 municipis que la composen creuaren l’Atlàntic. Durant anys, molts seguiren…

Arrels ‘made in USA’ en la Marina Alta

Aquesta és la història de quatre nord-americans de la Marina Alta. Una comarca on alguns dels seus pobles mantenen encara hui un estret vincle amb els Estats Units. Entre 1912 i 1920 més de 10.000 veïns i veïnes dels 33 municipis que la composen creuaren l’Atlàntic. Durant anys, molts seguiren les seues passes i anaren a fer les Amèriques.

En la Marina Alta i en la Vall de Pop, en particular, es produïren vàries diàspores durant la primera meitat del segle XX. Molts joves d’Alcalalí, Benigembla, Castell de Castells o Murla, entre d’altres poblacions, decidiren salpar en direcció als Estats Units a la recerca de treball i un futur millor. Un viatge que els portaria fins a Nova York, Nova Jersey i Connecticut, majoritàriament.

La decisió va tindre dues curioses conseqüències. La primera, que hui en la Vall de Pop molts tenen un grapat de coneguts als Estats Units, i la segona, que els emigrants tornaren a casa amb alguns regals en la maleta, com els mots en anglés valencianitzats. De tal manera que a Benigembla encara és habitual dir «cabinet» si parles de l’armari de la cuina o «fensa» (‘fence’) si et refereixes a la tanca. Elles i ells deixaren arrere les seus famílies, les seues cases i els seus pobles teixint un nou capítol de la nostra història.

La mare d'Ely 'la Rulla' amb el seu germà bessó, pare de Joaquín Calatayud. Foto: Ely Giner

La mare d’Ely, la ‘Rulla’, amb el seu germà bessó, pare de Joaquín Calatayud. Foto: Ely Giner.

‘Love story’ entre Murla i Nova York

Els pares d’Ely Giner eren de Murla, amb només 15 anys es posaren a festejar. Però els va pillar la Guerra Civil, i amb ella s’esfumà la possibilitat de treballar. Així que amb 18 anys, al 1946, el pare d’Ely va embarcar-se en l’aventura d’anar a Estats Units a buscar-se la vida. «Treballaria, estalviaria i tornaria a Murla per a casar-se amb la ‘Rulla’, va prometre, i així ho va fer».

Començaren la seua vida junts a New Britain, Connecticut. Ambdós treballaven en la companyia Stanley Works, una fàbrica que va contractar a molts veïns de la Vall de Pop per aquells temps. Al 1956 va néixer Maria Carmen, la germana major, i el seu pare va trobar treball a Valencia Bakery, una empresa neoyorquina especialitzada en pastissos de noces creada per dos veïns de Planes (El Comtat). Compraren una casa a Yonkers i poc després arribaren Ely i Arlene. Era temps de que les tres conegueren els seus avis, oncles i cosins. Ella tenia cinc anys quan va xafar Murla per primera vegada.

Ely té ara 53 anys i viu a Nova York amb el seu marit i la seua filla, que té 14. Treballa a Manhattan, en una agència de publicitat, i assegura que entre els millors records de la seua vida estan els estius que ha passat a Murla amb la seua família i els seus amics. Malauradament son pare va morir al 1988, però sa mare encara passa sis mesos a l’any al poble. Ely diu que sap quin és el llegat que li deixarà a la seua filla: l’estima per la terra dels seus pares.

De Benigembla a Connecticut

Vicent Mas acaba d’aterrar a Benigembla, ve de passar uns dies amb els seus fills a Shelton. Ara té 69, pel desembre complirà els 70, i ha viscut a Connecticud des de 1959. Pràcticament durant tota la seua vida. Tot i això m’atén en valencià, malgrat que va deixar el poble als 16 anys mai no ha perdut l’accent que caracteritza als veïns de la Vall de Pop.

Se’n va anar amb els seus pares als Estats Units quan només era un adolescent. «En eixa època es guanyaven diners i foren molts veïns i veïnes els que ho deixaren tot i provaren sort». Vicent conta que arribaren a coincidir més de 200 valencians a Shelton. De Murla, d’Orba… Feren colla, s’ajuntaven els caps de setmana, muntaven «juergues», riu.

A Benigembla encara és habitual dir ‘cabinet’ si parles de l’armari de la cuina Foto: Mancomunitat Vall de Pop

A Benigembla encara és habitual dir «cabinet» si parles de l’armari de la cuina. Foto: Mancomunitat Vall de Pop.

Ell va conèixer allà la seua dona, i va decidir establir-se, tindre fills. Primer va treballar en una fàbrica de fil, després «en una empresa de muntatges de tancs de guerra», fins que va decidir obrir el seu propi negoci.

Des de 1974 cada estiu estalviava per passar un mes a Benigembla, o dos. I només jubilar-se al 2001 va tornar definitivament. Ara és la seua filla qui va d’Estats Units al poble a veure els seus pares quan té vacances.

Un valencià del Bronx

Joaquín Calatayud va néixer a Murla pel 1960, en una casa del carrer de la Font, rebatejada per aquesta època com avinguda de José Antonio. En complir els tres anys la seua família es va mudar a Alcoi, i va ser per aquestos dies quan son pare va decidir emigrar als Estats Units. 

La tia de Joaquín, la ‘Rulla’, residia ja a Nova York, ella havia format part de la fornada d’emigrants que deixaren Murla un anys abans. La intenció de son pare, com la de tots, era guanyar diners, estalviar i tornar a casa amb millors expectatives de futur. Però no va succeir així, decidiren quedar-se. La mare de Joaquín va fer les maletes i es va sumar al carro, ella també tenia un germà a Nova York, Joaquín Palau, propietari del famós restaurant La Paella.

Ell i el seu germà menut, Pepito, es quedaren amb l’àvia al seu poble natal. Van passar els anys i tots dos van créixer. Era 1975 i els seus pares, Pepe i Angeliu, decidiren reunir de nou la família. Va entrar als Estats Units amb visat de turista el 17 de març d’aquest any, la Diada de Sant Patrici.

S’instal·laren al sud del Bronx, un dels barris més perillosos de Nova York, i allà matricularen a Joaquín en el Moris High School. El xoc per a ell va ser terrible, les classes de castellà eren molt avançades degut al gran nombre d’hispans que hi havia. Compaginava l’estudi amb el seu treball en la pastisseria Valencia Bakery on també treballava el seu oncle, el pare d’Ely. Eren els anys de la música disco i les grans discoteques a Nova York. «Entravem per la porta de darrere a Estudio 54 i fins i tot vaig tindre la sort de ballar amb Cher, atendre a Silvester Stallone o creuar-me amb Woody Allen».

Mentre assistia a classe ell treballava en una pastisseria anomenada 'València Bakery', l'amo era de Planes. Foto: Joaquín Calatayud

Mentre assistia a classe ell treballava en una pastisseria anomenada València Bakery, l’amo era de Planes. Foto: Joaquín Calatayud.

Deu anys després d’haver aterrat als Estats Units es va casar amb Elaine Vivonetto, i amb ella va tindre dues filles, Àngela i Maria. Era hora de tornar a Murla. Àngela tenia deu anys i Maria cinc quan posaren un peu, per primera vegada, en el poble dels seus avantpassats. Joaquín va dir a les xiquetes que anaren al carrer a jugar. Però Elaine tenia por. I si es perden? I si passa alguna cosa?. Joaquín estava tranquil. A Murla tots sabien qui eren elles. Com pot ser? va preguntar ella, «són les meues filles». Ara, conta Joaquín, «després del que he vist i de dues setmanes sense llum a causa de l’huracà Sandy, desitjaria tancar els ulls i estar en Murla». Per sort, a sa casa ja hi ha de electricitat des de fa uns dies.

Com va començar l’èxode?


Teresa Morell contesta aquesta pregunta en ‘Valencians a Nova York. El cas de la Marina Alta (1912-1920)’. L’autora del llibre és filla i néta d’emigrants d’Orba que marxaren a Nova York. Les seus investigacions es remunten a la primera diàspora, aquella que es va produir entre 1912 i 1920. La Marina Alta vivia a principi de segle del monocultiu del raïm, en concret, del moscatell. Tota l’economia se sostenia en el comerç de la pansa. Però l’epidèmia de fil·loxera va enfonsar la producció. I els Estats Units i Canadà necessitaven aleshores molta mà d’obra per al ferrocarril, les carreteres, les fàbriques i les mines. A posteriori hi hagué dues onades més d’emigració, la segona va ser pels anys 40 i la tercera a la década dels 60.